Alfonso Dastis em fa pensar en aquells còctels de gamba congelada que els restaurants d'estovalles blanques posaven en els menús de preu tancat, en les festes assenyalades i els banquets familiars, a primers dels anys 80. Nascut a Jérez de la Frontera el 1955, les ulleres de Geppetto a mig nas i el bigoti de raspall que es mulla amb la sopa també em recorden els esforços que jo feia en les trobades de Nadal per evitar els petons ben educats dels adults poc coneguts.
Casat i amb dos fills, el conciutadà d'Inés Arrimadas té un perfil tan forçadament discret que els diaris el van presentar com l'anti-Margallo, quan Rajoy el va nomenar ministre d'Exteriors. Si el seu antecessor té una personalitat quixotesca, una llarga llista de llibres publicats i un pedigrí familiar lligat a la defensa de la unitat d'Espanya, Dastis és un Sancho Panza amb un currículum farcit de càrrecs secundaris que l'han educat en la discreció i la cortesia.
Dastis és l'únic ministre que no entrava en cap travessa, ni publicada ni extraoficial, quan Rajoy va nomenar el seu govern, després de quasi un any de paràlisi política. Llavors Margallo ja estava condemnat. I no només pel seu egocentrisme, que l'havia dut a postular-se per a presidir un govern d'unitat; el seu discurs grandiloqüent trencava l'estratègia de jugar a pòquer amb l'independentisme, comptant amb l'ajut de la Tercera Via i dels fantasmes derrotistes de l'imaginari català.
Quan Dastis va ser nomenat, era un desconegut total, malgrat els anys que portava a la Unió Europea. Representant permanent d'Espanya a Brussel·les des del 2011, el seu nom no havia sonat mai en els mentideros de Madrid. Semblava que la cartera d'Exteriors aniria a Iñigo Méndez de Vigo o a Jorge Moragas. Igual que la de Margallo, la família de Méndez de Vigo està connectada amb el nucli de l'Estat, mentre que Moragas ha sigut el cervell -si es pot dir així- de l'estratègia del PP contra l'independentisme.
Dastis va ser nomenat per abaixar el perfil d'Exteriors, ara que la internacionalització del conflicte català amenaça de descontrolar-se. Dastis és més funcionari que polític i no té agenda pròpia. Pot contenir millor que Moragas o Méndez de Vigo les temptacions que desperten l'ambició i l'afany de protagonisme. La seva missió ha sigut mirar d'abaixar els decibels del debat internacional i contribuir a alimentar les pors de Catalunya enfosquint la política que Margallo feia amb llums i taquígrafs.
Margallo està convençut que té raó i volia anar a l'enfrontament obert, mentre que Rajoy sempre ha tingut clar que la grisor és l'única alternativa que l'Estat té per frenar l'independentisme, si no vol emprar la violència -cosa que en el context d'avui tindria costos problemàtics. Rajoy governa comptant que Catalunya no té una opinió pública formada per anar de cara a barraca i creu que l'independentisme s'anirà ofegant en les seves misèries, si l'Estat aguanta el discurs immobilista.
Tot i que no és un home carismàtic ni gaire comunicatiu, Dastis té bona relació amb els periodistes i no divideix el govern del PP com el seu antecessor. El seu currículum europeu dóna la raó a Margallo, quan diu que la batalla amb Catalunya es juga a l'estranger, més que no pas en els tribunals de justícia. El seu discurs tècnic i la seva calma mineral, que recorda ministres de països com Turquia i la Xina, li permet donar suport a la política d'Erdogan i que ningú no ho noti o protesti.
Dastis va entrar al cos diplomàtic el 1983, dos anys abans de l'ingrés d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea. No devia destacar, perquè va trigar sis anys fins que va aconseguir el primer lloc remunerat. Fill d'una bona família del barri d'Asunción de Jérez de la Frontera -on ja sabem com van anar les coses el 1936-, es va divertir donant classes particulars a opositors en un pis de Madrid, abans de marxar a Nova York amb un lloc de conseller a la representació espanyola davant de les Nacions Unides.
Llicenciat en dret a la Universitat de San Pablo CEU, que és una fàbrica d'alts funcionaris i càrrecs del PP, Dastis està connectat amb la FAES i amb l'entorn d'Aznar. El 1996 va formar part del primer gabinet de l'expresident popular com assessor d'afers europeus i va escriure alguns papers per justificar la guerra d'Iraq. El 2001, va anar de segon d'Ana Palacio a la Convenció comunitària que va negociar la Constitució Europea, aprovada el 2005 en referèndum.
Quan va esclatar la guerra d'Iraq, Dastis va quedar al capdavant de la delegació encarregada de defensar la política d'Aznar, que s'oposava als plans de Valéry Giscard d'Estaing de restar pes als països de la mida d'Espanya. Tot i que va haver de cedir, el president de la Convenció va suar la cansalada per aconseguir imposar el seu criteri. Les maniobres de Dastis li van donar fama de bon negociador i devien influir en el seu nomenament com ambaixador als Països Baixos el 2004.
A mesura que la política internacional s'ha enredat, la discreció de Dastis ha fet que de vegades la seva veu ni tan sols se senti, entre el merder. Quan el PP va intentar boicotejar la conferència de Puigdemont al Parlament europeu, qui va rebre les medalles i les bufetades va ser González Pons. Margallo ha seguit marcant l'agenda, més que no pas el mateix ministre, com es va posar de manifest quan va explicar que havia demanat favors a les cancelleries estrangeres per frenar l'independentisme.
Només durant la crisi de Gibraltar, l'exaltació d'algun ministre britànic va ajudar Dastis a treure partit de la seva política de perfil baix. Més enllà del to, Dastis encara viu de les directrius marcades per Margallo. A més, la discreció no li ha servit per evitar cometre "errors", segons la premsa del seu país, com ara quan va declarar que Espanya no vetaria l'ingrés d'Escòcia a la Unió Europea en cas que s'independitzés del Regne Unit. O quan va relativitzar la marxa massiva de joves sense feina a l'estranger, dient que sempre és enriquidor sortir a veure món.
Jiménez Losantos, que no està mai content, ha arribat a dir que "Dastis ha prosperat a còpia de no ser res i que és com un celler buit". El conciutadà d'Arrimadas és un succedani de ministre, un comodí que serviria per a qualsevol política. El fet que Exteriors tingui una cara visible tan poc creativa en un moment tan complicat, demostra que Rajoy segueix confiant en la propaganda de la premsa i en la certesa que a Madrid tenen, des de fa uns segles, que la classe dirigent catalana està humanament trencada i, per tant, no està capacitada per manar.