El duel electoral del 26-J entre el PP i Podemos a l’Estat, inèdit en unes eleccions espanyoles incloses les últimes, té la seva variant catalana en la batalla entre els comuns de Xavier Domenèch i Ada Colau, i ERC, que encapçala el tàndem Gabriel Rufián-Joan Tardà. En l’equador de la campanya, ECP, que lidera tots els sondejos, s’ha posat a la defensiva. Està en risc l’anunciada –segona– victòria dels comuns a Catalunya?

Els vells esquemes de la política hispànica semblen entestats a repetir-se amb mapes nous. Si en el passat era el PSC qui patia a Catalunya els efectes dels discursos unitaristes del “partit germà”, el PSOE –cosa que encara es repeteix, com proven les continuades escomeses anticatalanistes de Susana Díaz–, ara és la nova força emergent de l’esquerra catalana, ECP, qui pot pagar els plats trencats del seu aliat estatal: el Podemos sorpassista de Pablo Iglesias. De fet, ja va tenir un aperitiu a les catalanes del 27-S amb el fracàs sonor de la primera generació electoral dels comuns, els Sí Que Es Pot, altrament coneguts com els QWERTY, de Rabell i Coscubiela.

Primer va ser l’absència al programa electoral de Podemos d’una referència de conjunt al corredor mediterrani, com va revelar El Nacional, i l’aposta per l’eix aragonès, desestimada per Europa i de clara matriu centralista. Iglesias i Domènech (que sí que defensa el corredor, com Colau) han hagut de firmar un article conjunt a La Vanguardia per negar la major i, sobretot no enfadar ningú (“por Murcia, Valencia, o Barcelona”), amb la qual cosa no han aclarit res. És més, Domènech ha hagut de deixar anar que “altres connexions” també són possibles. L’ombra de l’aragonès Echenique, número 3 de Podemos, és allargada.

Referèndum de reconnexió?

Tampoc no és menor l’efecte que pugui tenir en la batalla entre ECP i ERC pel vot útil sobiranista d’esquerres la sobtada desaparició en viu i en directe, en el debat televisiu a quatre de dilluns, de la gran línia vermella mantinguda per Iglesias en les negociacions de la frustrada investidura davant el PSOE: el referèndum per reconnectar Catalunya a Espanya (Podemos hi defensaria el 'no'). Domènech ha hagut de multiplicar les referències a la no nata consulta als mítings, negant un altre cop la major. ERC, CDC i sectors independentistes, sense anar més lluny la cúpula de l’ANC, que veien amb preocupació com els comuns s’estaven “apropiant” de la bandera del referèndum, comencen a respirar. Més segur en les últimes hores, el tupè hipster de Rufián sembla haver mutat en cresta punk per entrar en el cos a cos amb els comuns.

I encara ahir, Iglesias va afegir un altre element de dubte sobre fins a quin punt el seu patriotisme espanyol de nou encuny és tan de nou encuny, en afirmar, poca estona després que ho fes Mariano Rajoy, que “Per descomptat, Gibraltar és espanyol”. Així es va pronunciar, encara que sembli mentida, el líder morat davant la visita del premier David Cameron al Penyal arran de la campanya contra el Brexit, suspesa arran del brutal assassinat de la diputada laborista Jo Cox. En tot cas, Iglesias, com Rajoy, semblava obviar el fet que els gibraltarenys per dues vegades han dit en referèndum que volen ser britànics amb un resultat aclaparador: 44 vots a favor de l’espanyolitat i 12.672 en contra el 1967 i un 98,4% en contra d’una cosobirania hispano-britànica el 2002. Els llanitos volen continuar sent britànics, amb Franco i sense Franco.

CDC exhibeix les factures del procés

Els líders de Convergència, com els d'ERC, han provat de rendibilitzar en la primera setmana de campanya l’autodesconstrucció a marxes forçades del discurs “sobiranista” dels comuns per la via dels oblits i les renúncies d’Iglesias amb el corredor o el referèndum. No obstant això, els de Francesc Homs, sobretot han apostat –encara que sembli mentida– per una campanya de “resurrecció” del missatge convergent de tota la vida en ple procés de demolició de la vella Convergència.

Malgrat que sembli el contrari, l’estratègia és clara: evitar de confondre l’elector convergent de tota la vida (fins i tot han apel·lat als antics votants d’Unió, orfes de sigles), com va succeir el 20-D amb Democràcia i Llibertat. Homs, i l’expresident Artur Mas, ho han exemplificat amb dures carregades contra la CUP, a qui responsabilitzen del (mal) estat del procés sobiranista. Però també han començat a posar els punts sobre les ís a ERC, arribant a insinuar una certa condescendència amb l’estratègia diàfana d’acoso y derribo de CDC que practiquen els cupaires. Són les factures del procés. De moment, ERC s’ha estimat més de no respondre. El trident de la CDC vella/nova l’ha completat el president, Carles Puigdemont, que ha desembarcat en campanya amb un discurs complementari al d’Homs i el de Mas: apel·lar als votants de JxSí perquè aquest cop trenquin la transversalitat en favor de CDC.

El PSC i els drets històrics ribotats

Quant als socialistes, i malgrat acusar els embats del discurs obertament anticatalanista de Díaz, la consigna és no entrar en polèmiques de campanya i centrar-se en els missatges propositius. Fins i tot, exhibint la demanda de la incorporació dels drets històrics de Catalunya a la Constitució "federal" de Pedro Sánchez, els mateixos drets històrics ribotats per Alfonso Guerra en la ribotada de l'Estatut prèvia a la fulminació total pels jutges del Tribunal Constitucional.

El risc, evident, és que els de Meritxell Batet, relleu d’una Carme Chacón que algun dia va ser la gran promesa del neoespanyolisme a Catalunya, quedin fora de l’òrbita dels debats que han sorgit al llarg de la primera setmana. Tampoc no ha faltat una certa confusió quant a la relació amb Podemos: Batet (com Parlon i altres) han deixat anar que la seva aposta és un govern d’esquerres, però sense aclarir si tornarien a validar un pacte amb C’s com el forjat per Sànchez. El candidat del PSOE a la Moncloa (part 2) només estarà un dia a Catalunya, aquest dissabte a la plaça sempre segura de l’Hospitalet de Llobregat.

Rajoy entra en la batalla de Lleida

També passarà una sola jornada al Principat, demà, a Lleida, Mariano Rajoy. Als estrategues del PP els preocupa més fer tombar a favor seu els escons en disputa amb Ciutadans en circumscripcions electorals molt concretes que la llarga batalla del procés, malgrat que alguns dels seus pesos pesants, com el ministre José Manuel García-Margallo, hagin aprofitat la campanya per confessar-se: resulta que de fa temps el Ministeri té activada una cèl·lula de combat, de nom "Montserrat" que lliura la batalla del "millor junts" amb cordialitat i afecte. Qui ho hauria de dir.

A Girauta no li agrada el futbol

Els Ciutadans, un pèl desdibuixats, com el seu líder Albert Rivera al debat a quatre (un cop més, TV3 evidenciarà aquest diumenge de què parlem quan parlem de pluralisme informatiu amb el debat a sis dels candidats catalans), aspiren a mantenir a ratlla els populars. La nit d'aquest divendres la passaran amb La Roja, davant d'una pantalla instal·lada en ple carrer a Barcelona. No es descarta que el seu candidat per Barcelona, Juan Carlos Girauta, marxi a mitja part. Sembla ser que no li agrada el futbol.

Amb informació de: Josep Prat, Maria Macià, Ainhoa Sorrosal, Albert Acín, Marta Lasalas i Marta Alcolea.