Stanley Greenberg, destacat assessor polític del Partit Demòcrata en campanyes com la de Bill Clinton o Al Gore, solia utilitzar una interessant frase per referir-se a la batalla política entre els partits: “El relat, la narració, és la clau de tot”. I En Comú Podem, si alguna cosa ha aconseguit durant la legislatura més curta de la història de la democràcia espanyola és plasmar la idea que han esdevingut la força útil i garant de la sobirania catalana a l’Estat.

En aquesta idea de sobirania “àmplia”, en què es vol incloure l’econòmica i la social, s’hi troba com a element més rellevant el referèndum d’independència. La proposta, de la qual l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, en va ser l’ambaixadora i màxima responsable, va ser interpretada pel món independentista com un element de màrqueting, al qual renunciarien. Però els resultats del 20-D van posar de manifest que hi havia un 24,74% dels votants que va entendre que els comuns podien ser la clau de volta per resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya, i els van impulsar al número u.

La gestió del compromís ha estat tortuós. La dirigent de Compromís i vicepresidenta de la Generalitat valenciana, Mònica Oltra, descartava el referèndum com a línia vermella ja a principis de gener. “És negociable”, advertia. El número dos de Podemos, Iñigo Errejón, deia posteriorment a l’abril que “el referèndum no és un tòtem al qual cal obeir”. El discurs de línies vermelles de campanya de Pablo Iglesias va evolucionar llavors cap a la curiosa afirmació que “es pot parlar de tot”, malgrat que el fet d’estar disposat a fer-ho és estar-ho també a que la promesa caigui, com després admetien fonts podemistes a aquest diari.

Que, després de tot, la idea que hagi quedat és la d’una defensa ferma del dret a decidir, també ha tingut a veure amb el discurs compartit entre partits estatals i independentistes que el conflicte amb Catalunya ha estat el principal escull per la conformació d’un govern a Espanya.

La raó independentista

“Si no fos per l’agenda catalana, a Espanya hi hauria govern”, va assegurar Francesc Homs, cap de llista de CDC, el 25 d’abril. En paral·lel, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, després d’una reunió amb Pablo Iglesias a finals de maig, va afirmar del líder de Podemos que “creu honestament en el referèndum per la independència”.

En la construcció del relat hi han ajudat, doncs, les paraules de les cares visibles de l’independentisme. La tesi d’haver-se presentat a les eleccions espanyoles per anar a defensar el mandat del 27-S va anar caient a mesura que tant CDC i ERC van confirmar la seva predisposició d’investir un nou cap de l’executiu si es comprometia amb una consulta.

L’implícit reconeixement de la possibilitat real d’una convocatòria d’aquestes característiques, encara que fos inconscientment, serà un dels fils conductors de campanya dels comuns, que adquirirà el seu màxim sentit en la idea del sorpasso al PSOE i com això pot ajudar a forçar l’acceptació dels de Pedro Sánchez. S’hi sumarà “el canvi sociològic” que diuen que està experimentant la societat espanyola, com a argument que les coses a Espanya estan movent-se, malgrat que, al final, un eventual creixement d’escons només serà la conseqüència del benefici de la llei electoral per l’aliança amb Izquierda Unida.

Votar En Comú?

Però està realment En Comú capacitat per captar encara més vots el 26-J? Les enquestes recents apunten que sí, amb increments que a la província de Barcelona poden passar dels 9 als 12 escons. Des de l’equip de campanya, on s’hi troba el marit d’Ada Colau, Adrià Alemany, no tanquen la porta a l’entrada de vot de cap punt del país, i suposa un canvi respecte a l’estratègia electoral del 20-D que anava focalitzat a atacar a Ciutadans després que el cinturó roig s’hagués convertit en taronja el 27-S.

El bluf dels d’Albert Rivera ha donat peu a l’obertura total a l’independentisme i a la competició amb ERC. “Hi ha marge de millora a tot arreu”, reflexionen. La voluntat de consolidar-se en aquest flanc els ha portat a celebrar el manifest d’alguns membres de la confluència, en què s’hi troba el cap de llista per Lleida, l’ecosocialista Jaume Moya, on es defensa ser independentista i votar En Comú. En aquest mateix context s’emmarca l’inici simbòlic de la precampanya al poble més petit de Catalunya, el “municipi per la independència” de Sant Jaume de Frontanyà, on també van guanyar el passat 20-D.

Però als despatxos del carrer Castillejos, seu de Barcelona En Comú i des d’on s’està dissenyant l’estratègia electoral, són conscients que han de seguir incrementant el seu electorat a l’àrea metropolitana. El missatge central serà erigir-se com “la força més creïble” per fer fora el govern del PP, remarcant que, la possibilitat d’un canvi “anirà de pocs escons”, i Catalunya pot ser “decisiva”. En resum, la garantia per tombar la llei Wert, la llei ‘mordassa’, la reforma laboral o la llei Montoro.

L’últim objectiu que es plantegen, aparentment més complicat, és arrossegar vot de l’abstenció. Metroscopia deia el 23 de maig que tots els partits menys Ciutadans es veurien perjudicats si hi ha una alta participació (Unidos Podemos passaria d’un 23,7% de vot al 22,9 si pugés en un 10% la participació). Però els comuns intentaran activar la il·lusió amb la participació de membres d’ajuntaments “del canvi” i artistes i intel·lectuals vinculats a la causa. Ada Colau ho farà en almenys cinc ocasions. També el jove presentador de La Tuerka i tuitstar Facu Díaz. Caldrà veure si ara, amb més recorregut de gestió, segueix sent positiu o no tant.