En les eleccions d’avui només hi ha dos candidats que no estiguin en fals, Mariano Rajoy i Pablo Iglesias. La resta són succedanis de Podemos i del PP disfressats de líders responsables i eficaços. 

Si Rajoy és l’últim representant de l’Espanya de la Transició, una mena de general Berenguer, funcionarial i resilient, que gestiona una herència desvaloritzada amb tenacitat crepuscular, Iglesias representa el col·lapse del règim del 78 i totes les revolucions frustrades que Castella ha liderat contra l’obscurantisme hispànic.

El líder de Podemos és l’únic candidat d’aquestes eleccions que té una idea àmplia i pròpia de com ha de ser l’Estat espanyol. Iglesias té clar com s’ha d’organitzar el seu país i quin paper ha de jugar en el món. En termes de puresa i sofisticació el seu discurs només és comparable al que havia tingut el president Aznar en la seva millor època. 

Les concepcions d’Espanya d’Iglesias i d’Aznar poden agradar més o menys, però són autèntiques, estan basades en la història i en la realitat. La resta de candidats van a remolc de Podemos i del PP i es limiten a fer frases i a combinar tòpics. Per dissimular aquesta mancança, es preocupen de semblar propers i eviten tocar tendre.

Qualitativament, ni Francesc Homs ni Gabriel Rufián no tenen una idea del seu país que es pugui comparar a la que té Iglesias. Això fa que, en nom de la democràcia, l’independentisme tendeixi a fer un discurs subsidiari de Podemos. Homs ho dissimula barrejant-ho amb quatre gotetes de l’argumentari del PP, mentre que Rufian marca perfil aprofitant el color que li dóna Santa Coloma. 

Si Pedro Sánchez i Albert Rivera són succedanis de la idea madrilenya i oligàrquica d'Espanya que tenia el president Aznar, Homs i Rufián tenen la sort de poder parlar de la llibertat de Catalunya. A les darreres generals, ERC i CDC venien de guanyar les eleccions del 27-S i molts votants encara creien que Junts pel Sí portaria el país cap a la independència en 18 mesos. 

En aquesta campanya, Homs ha acabat de perdre el capital polític que s’havia fet com a portaveu del govern de Mas. Tot i que ha mirat de treure partit de la imputació del 9N, el candidat de CDC mai no s'ha cregut que la independència fos possible i cada dia li costa més de dissimular-ho.

Pel que fa a Rufián, ha perdut frescor i potència subversiva respecte fa sis mesos. Si no hagués sigut pel cas Fernández Díaz, ERC i CDC haurien arribat patint a l'últim dia de campanya. És el que passa quan gestiones vots com si fossin del teu partit i no els ideals que representa.

Quan un polític es posa massa en mans dels assessors perd capacitat de reacció. Li ha passat a Rajoy que, a còpia de treure suc al discurs d’Aznar, ha vist com el seu món s’anava encongint, tot i haver manat per majoria absoluta. De poc li ha servit a Rajoy envoltar-se de joves. La seva campanya entre vaques i camps de carxofes il·lustra fins a quin punt el liberalisme econòmic tendeix a degenerar en una forma de casticisme autoritari, si no va acompanyat d'una llibertat civil equivalent.

Una cosa semblant li ha passat a Pedro Sánchez, que ara mateix seria president del govern si els seus assessors no treballessin per Susana Díaz. Si Sánchez es prengués la política amb la passió que se la pren Iglesias, no hi hauria hagut segona volta i Rajoy seria història. Sánchez va arribar a la secretaria general del PSOE prometent renovació i té molts números per acabar en un consell d’administració de l’Ibex-35, com a premi de consolació.

Malgrat que es parla de la poca personalitat del líder socialista, Albert Rivera no ha demostrat tenir gaire més gruix que un cartell electoral. Si alguna cosa el pot beneficiar en aquests comicis és que ha sortit menys a la televisió que en els darrers. Com que Rivera té solucions per a tot, ja es veu que no defensa res, a banda de l’statu quo, i per conservar ja hi ha el PP en aquestes eleccions.

Fins ara el polític jove més àgil i ambiciós ha sigut Iglesias. Si la força de Sánchez i Rivera és la por que encara ens fa reconèixer les mentides de la Transició, la d'Iglesias són totes les veritats que es van deixar de dir aleshores. El fet de tenir una idea forta d'Espanya fins i tot li ha permès d'adaptar als seus interessos el màrqueting de l’independentisme. Podemos ha copiat molts conceptes al separatisme català, des del "dret a decidir" fins al "nou país", passant per la "revolució dels somriures".

Després del seu debut a les europees de 2014, Iglesias de seguida es va adonar que per arribar a la Moncloa havia d'ajudar a alliberar les energies de Catalunya. Primer va donar suport al 9-N. Després, quan el president Mas es va fer enrere, es va salvar de la patacada electoral que li anunciaven les enquestes prometent que ell sí que faria el referèndum. 

El líder de Podemos sap que fins que Catalunya no estigui tranquil·la –dins o fora d’Espanya- ell difícilment podrà aspirar a posar els peus a la Moncloa. Si en tenia cap dubte, en l’últim debat de TVE li ho van tornar a deixar molt clar. Iglesias creu que els líders catalans no gosaran convocar mai un referèndum pel seu compte i per això quan el sistema mira de tallar-li la cueta el reivindica amb més força. 

La cueta d’Iglesias és igual o més simbòlica que la barba de Rajoy. Si la barba representa l’experiència i l’estabilitat, la cua és el crit de la selva. Mentre que la barba és una màscara retòrica, un element de distracció conservador, la cua és un símbol fàl·lic. En les pel·lícules només els guerrers més felins i egocèntrics porten cua de cavall. La barba és com l’escot o la minifaldilla de la dona; de vegades serveix per amagar la intel·ligència, però en general amaga una feblesa del caràcter o del físic. 

Schopenhauer, que no suportava els hipòcrites ni els sàtirs, deia que quan veia un home amb barba li agafaven ganes d'avisar la policia. El fet que Rivera, Sánchez i Homs es preocupin d'anar ben afaitats dóna a entendre que volen transmetre una imatge de polític transparent, honest i seriós. El problema és que, en una època de crisi de valors, voler representar la convenció és una mica ingenu. Amb una barba tan pelada fa que semblin polítics plans i desvalguts, sense nervi, ni recursos ni imaginació. 

Al capdavall, barba ve de bàrbar (barbarus), igual que salvatge ve de salvar-se.