El cràter que ha obert l’editorial de The New York Times en la política i els mèdia espanyols ha aixecat una polseguera que no s’esvairà fins l’u d’octubre que ve. Són 362 paraules, tres quarts de foli, que posen negre sobre blanc de què va el procés i fan caure tòpics i màscares. Més encara, la posició del Times ha obligat els mèdia, els unionistes inclosos, a informar, sense interpretacions, que el referèndum és una opció real i democràtica, no un “cop d’Estat” o l’actitud del “català violent”. Tots titulen, si fa no fa, pel fons de l’editorial, que és és ben senzill: Espanya ha de pactar el referèndum de l'u d'octubre i el millor resultat per a ella seria que guanyés el ‘no’. Voilà. És el primer cop que passa.

La clau de volta del seu argument és: posin les urnes i que guanyi qui obtingui més vots. Pura democràcia. Aquesta, segons l’editorial, serà la prova que Espanya vol resoldre bé el contenciós.

Simplificar i aclarir

Per què serveix aquest editorial? Per què tant d'enrenou? D’entrada, perquè simplifica i aclareix la situació. Els titulars de la premsa de Madrid ho diuen ras i curt. El País, a la secció Catalunya: The New York Times defiende un referéndum en Cataluña pero rechaza la independencia. ABC: El NY Times, contra la independencia pero a favor de una consulta pactada. La Razón: El New York Times insta a los catalanes a votar 'no' en un referéndum pactado. El Mundo: The New York Times, a favor de un referéndum en Cataluña y del 'no' a la independencia. El Confidencial: The New York Times insta al Gobierno a permitir el referéndum catalán. El Español: El New York Times se posiciona sobre Cataluña: sí al referendum, no a la independència. El Independiente: El New York Times insta al Gobierno a permitir el referèndum. Eldiario.es: El New York Times pide que se celebre un referéndum en Catalunya.

L’editorial deixa molt tocats els arguments clàssics contra l’1-O. Els descarta tots –perquè no n’esmenta cap, fora d’una referència que “molts catalans veuen molts avantatges a seguir dins l’Estat espanyol, entre altres, la pertinença a la UE”. Cap referència, per exemple, a l’equiparació de democràcia amb “l’imperi de la llei” expressat en la Constitució, etcètera.

Per al Times, el referèndum no qüestiona la democràcia. El diari raona en altres termes, purament polítics: reprimir el sobiranisme només ha aconseguit galvanitzar els independentistes i embolicar la troca de la política espanyola amb més divisions. Cal buscar una sortida diferent, que passa pel referèndum.

L’editorial també diferencia el 9-N del 1-O. Del primer en diu “vot no vinculant”. El segon, el considera vinculant.

A les xarxes socials, la temperatura ha pujat molt. Aquest tuit resumeix l’estat del debat:

"Negociar de bona fe"

Les línies que més han enervat el camp unionista són aquestes: “Espanya tindria més èxit a suprimir els impulsos secessionistes posant en ordre casa seva [es refereix “al bloqueig polític” i a “l’escàndol de corrupció”]. (…) Un Govern central més capaç podria frenar el fervor per la independència donant a la regió un tracte econòmic millor. Catalunya aporta prop d'un cinquè del PIB espanyol, però només rep el 9,5% del pressupost nacional espanyol. També hi ajudaria negociar de bona fe amb els líders catalans per trobar una solució política, en lloc de confiar en la interpretació restrictiva de la Constitució del poder judicial per castigar els esforços catalans per una major autonomia”.

El millor diari del món –qui ho pot discutir– no només reconeix que la pilota és a la teulada d'Espanya, sinó que Catalunya és la part castigada.

La pregunta de fons de l’editorial va molt al gra: si tot el que diu l'Estat espanyol és tan cert i real, per què a Catalunya persisteix una voluntat tan majoritària de votar l’autodeterminació? Espanya és “la nació més antiga d’Europa”, la sobirania pertany “al conjunt dels espanyols”, el cas català és un afer “exclusivament intern”, etcètera. Posin tot aquest catàleg d’arguments en joc a les urnes, ve a dir.

Diplomàcia tocada

Aquest dissabte al matí, aquest editorial ha aterrat a la taula de cent cancelleries i de tots els representants a l'ONU, i així ha donat al referèndum una visibilitat internacional més potent que el suport de molts governs. Entre altres motius, perquè assenyala els que s'hi oposen com uns intransigents que impedeixen resoldre el problema.

El Times pot ser la primera fitxa del dòmino politicomediàtic que cau i n’arrossega d’altres. Inspirarà altres grans mitjans del món a mirar el cas català amb una altra llum, oposada a la campanya diplomàtica i mediàtica espanyola contra el referèndum –inclosos els “favors” de l’exministre Margallo–, que queda força tocada.

L’editorial també posa en un altre context les declaracions de tants líders, des d’Obama a Macron: volen que els catalans votin ‘no’, però que votin. Cap s’ha pronunciat contra el referèndum.

Així mateix, posa en solfa els menyspreus a l’activitat diplomàtica de la Generalitat, el darrer, el de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, que dijous passat deia que Exteriors va “de fracàs en fracàs”. El referèndum, aquest divendres a la nit, ha deixat de ser, de fet, un fracàs, i és una opció plausible i homologable arreu.

Alhora, ha deixat de ser un “afer intern”. Al contrari, moltes cancelleries s’interessaran per la proposta del Govern català i es preguntaran si la passivitat de l’Estat espanyol és una política eficaç. La portada de Politico. L'editorial de l'Irish Times. L'article de Clarín. La pàgina a Le Monde. I ara, l’editorial del New York Times. La cotització internacional del sobiranisme puja.

El 'Times' no es ven

A casa nostra, l’editorial deixa en posició incòmoda els mèdia unionistes o els que fan fil blanc fil negre:

L’última línia de crítica a l’editorial a les xarxes ha estat acusar el Times de vendre la seva opinió, gràcies a una caríssima operació de relacions públiques pagada pel Govern. Beneits! El Times manté completament separades la redacció que s’ocupa de la informació i la secció d’opinió, dirigides per responsables independents l’un de l’altre, com l’Església i l’Estat. “La muralla xinesa”, en diuen, d’aquesta divisió. A més, si fos possible comprar la línia editorial del diari, no ho hauria fet l’Estat espanyol –o altres– uns quants cops?

El Times, que ha resistit i resisteix atacs de presidents dels Estats Units –Kennedy per la invasió de Cuba per Cochinos; Nixon pels "papers del Pentàgon", o Trump, per tot i a tothora– no deu ser gaire impressionable.