El pacte entre Ciutadans i el PP per imposar el Trilingüisme a Catalunya és com aquella darrera tos que fan els moribunds abans de passar avall, o com aquell comiat entusiasta i multitudinari que Franco va muntar als falangistes perillosos abans que anessin a ser massacrats pels russos amb la División Azul. 

Malgrat que a Madrid tothom despisti, l’únic tema important de la taula de negociació entre el PP i Ciutadans és Catalunya. El PP necessita un còmplice per deformar el llenguatge i per tapar la corrupció, però sobretot necessita una ala juvenil que sigui prou ambiciosa i cínica per consolidar el tall cultural amb la dictadura i modernitzar la imatge del partit. 

La demanda del Referèndum va espatllar el bipartidisme perquè va obligar al PP i al PSOE a fer front comú. La situació de Catalunya els va acostar massa i va facilitar l'aparició de nous partits que es van presentar com a alternativa amb pocions de bruixa. Per funcionar, la democràcia espanyola necessita un policia bo i un policia dolent i una certa col·laboració dels polítics que manen a Catalunya –Ciutadans no té cap ajuntament, i el PP només en té un, a pesar de les llistes fantasmes que presenta al territori.

Mentre Ciutadans negocia amb el PP, Rajoy fa campanya electoral i vampiritza el partit d’Albert Rivera a canvi de no res. No és casualitat que, mentre Rajoy dóna peixet a Ciutadans, Pedro Sánchez parli amb Francesc Homs d’un govern alternatiu  –amb la idea de trair-lo per anar a terceres eleccions en nom de la unitat d’Espanya. Si el PP i el PSOE estan d’acord amb alguna cosa és que cal reconstruir els espais que l’esclat de l’independentisme es va carregar. Els gats vells volen que tot torni a ser com era.

El problema és que si Sánchez està malament, Rajoy es troba en una situació que Mas coneix molt bé. Té força per guanyar unes eleccions i per dominar els diaris, però ho té difícil per formar govern. De moment, l’operació de maquillatge del PP es farà al preu de trencar el consens sobre el significat de la dictadura, que és la base de la immersió lingüística i que ni tan sols Aznar es va atrevir a tocar. Els nois d'Albert Rivera i la carn catalana del PP podran fer de folklòriques de la globalització a Madrid, però no tenen força ni discurs per imposar el castellà a Catalunya. 

Als anys 60, els conservadors també brandaven la legalitat i la Constitució contra els activistes negres que es manifestaven contra el govern. Per fer-se una idea del rendiment que va donar aquesta estratègia només cal veure avui a Donald Trump. A poc a poc, Espanya descobrirà que aferrar-se a la llei sense capacitat per exercir la violència només porta confusió. En teoria, l'atac a la llengua catalana hauria de donar marge al PSOE per negociar amb l'independentisme sense haver d'acceptar un referèndum. A la pràctica ja ho veurem.

Jo cada vegada que penso en el trilingüisme de Ciutadans, recordo la barba de Paco Caja. Al final encara intentaran ressuscitar Pujol.