Les crítiques sense matisos contra les reivindicacions catalanes són un clàssic en els hits de campanya -i de no campanya-. La presidenta andalusa, Susana Díaz, no fa més que recollir una llarga tradició del discurs tant de dirigents socialistes com populars a la recerca del vot anticatalà.

Precisament, en aquest punt van excel·lir de manera especial arran la seva coincidència en el temps amb el canvi de segle els presidents d’Andalusia, Manuel Chaves; Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, i Castella-La Manxa, José Bono. L’èxit dels tres polítics, tres barons territorials que es van convertir en un contrapoder dins del PSOE, els va fer mereixedors del sobrenom dels tres tenors.

L’extremeny Ibarra és, possiblement, qui lidera el rànquing per les seves carregades sense embuts contra les reivindicacions catalanes de caire econòmic.

“Deixem que els de les balances fiscals es recreïn en què són més rics que els altres, deixem que se sentin superiors i concedim-los la medalla d’Extremadura pel bé que es van portar amb nosaltres”, assegurava Ibarra a Badajoz, el 18 del Juliol 2008, després de manifestar que sentia “vergonya” de l’actitud dels qui descrivia com a “rics segregacionistes”.

“Que es fiquin els quartos on els càpiga”, deia el maig del 2005 en resposta a una proposta de Catalunya sobre finançament.

“M’importa un pito i tres llets el que pactin Pasqual Maragall, Artur Mas o Josep Lluís Carod-Rovira, perquè ja estic fins al capdamunt”, argumentava el novembre del 2003.

“Al senyor Pujol se li va oblidar dir que Catalunya és una regió amb un enorme potencial de riquesa perquè hi ha hagut regions com l’extremenya amb gran capacitat d’espoli per part d’altres comunitats”. Així responia el 8 de maig del 1991 a la petició de l’aleshores president de la Generalitat d’un tracte diferent del govern espanyol per a Catalunya en relació a la resta de comunitats autònomes. “Com sempre si hi ha rics és perquè hi ha pobres. I algunes regions de l’Estat espanyol no són més riques que nosaltres perquè els ha tocat la Bonoloto sinó senzillament perquè han usat, abusat i espoliat els recursos de les regions com l’extremenya i que per desgràcia no hem estat capaços de posar en lloc segur”, afegia.

El rerefons econòmic apareixia, fins i tot, quan es parlava de política. En plena crisi entre PSC i PSOE pel tripartit, el 2003, Ibarra va assegurar del president Pasqual Maragall: “He estat menjant vàries vegades amb ell, i a les postres s’ha aixecat i ha marxat i m’he quedat amb la factura, així que jo no m’hi jugaré res amb Maragall perquè mai paga”. La crítica política a les propostes catalanes s'ha lligat molt sovint a una crítica personal.

Tampoc Bono es quedava enrere. A banda de les carregades que va protagonitzar com a ministre de Defensa durant el debat de l’Estatut, en el seu paper de president de Castella-La Manxa va arribar a diagnosticar a RNE arran d’una proposta per incrementar les pensions a les vídues, que a l’aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol, “no li regeix el cap”.

No obstant, una de les sortides de to més descarnades que es recorden contra un president català va ser la del cap de l'executiu murcià, el popular Ramón Luis Valcarcel, quan va replicar als arguments del president Pasqual Maragall contra el transvasament de l’Ebre, el 2004: “Entendria la posició de Maragall si parléssim de vi, perquè beu molts hectolitres al dia”.