Davant l’escalada repressiva del govern espanyol, les mirades s’adrecen cap a les institucions que integren la Unió Europea (UE). No és el primer cop que veiem en aquesta Europa la solució al conflicte català però, com és prou conegut, la resposta rebuda fins ara de les institucions comunitàries no ha pogut ser més decebedora, entre una aparent indiferència, disfressada amb la retòrica diplomàtica dels “assumptes interns”, i una alineació sense fissures amb els posicionaments del Govern espanyol. Per ser justos, el críptic advertiment de Jean-Claude Juncker sobre el possible reconeixement d’una república catalana, amb tots els condicionants que es vulgui, sembla indicar un tímid canvi de tendència, malgrat els esforços de portaveus i altres exegetes del president de la Comissió per tirar aigua al vi d’aquestes declaracions que tothom va poder veure en directe.

En qualsevol cas, aquesta postura comunitària sobre els afers catalans denota una enorme miopia política. Certament –ho va dir Manuel Valls– està molt estesa la idea que la UE, construïda sobre uns estats-nació consolidats, necessita l’estabilitat de les fronteres establertes com a punt de partida per a la unió federal, la qual cosa desaconsellaria crear nous estats i noves fronteres dins la Unió.

L’única defensa possible és convertir el procés català en una oportunitat de refermar els valors que caracteritzen la UE, donant-li una sortida pacífica i democràtica

Aquest raonament xoca, però, amb el fet que són precisament els grans estats-nació el gran obstacle per avançar en la UE. Cadascun d’aquests grans estats es caracteritza per una voluntat hegemònica, oposada per si mateixa amb la idea d’un interès comú europeu. Per això mateix, l’impuls de la integració europea ha de venir acompanyat per la substitució dels grans estats nacionals per estats més petits, tal com expressaven Daniel Cohn-Bendit i Guy Verhofstadt al seu llibre-manifest Per Europa!!! Els estats petits, que no tenen voluntat d’hegemonia, són per tant, més proclius a participar en un projecte comú europeu. Vista des d’aquesta perspectiva, la creació del nou estat català només pot afavorir la consolidació d’aquest projecte.

En aquest sentit, no està de més recordar que ja l’any 1930, vint-i-un anys abans de la creació de la primera Comunitat europea –la CECA– els germans Rubió i Tudurí publicaven el llibre Catalunya amb Europa: més enllà del separatisme, on ja sostenien tesis semblants a les que, a començaments del segle XXI, defensarien Cohn-Bendit i Verhofstadt, amb la idea de considerar Catalunya com un dels estats en els que es fonamentaria la federació dels europeus.

Més enllà d’aquesta consideració a llarg termini, també la immediatesa política aconsella el suport, o almenys l’interès, de la UE pel referèndum català. La UE es troba ara en un profunda crisi, que volen aprofitar tercers països amb la idea de dinamitar el projecte europeu. En aquest context, el procés català podria ser vist com una oportunitat per a debilitar un dels països grans de la UE –Espanya– i de retruc, la Unió en el seu conjunt. Davant d’aquest risc, l’única defensa possible és convertir el procés català en una oportunitat de refermar els valors que caracteritzen la UE, donant-li una sortida pacífica i democràtica, que obriria la porta a rellançar el projecte europeu com un espai caracteritzat pel respecte dels drets humans. En cas contrari, podria ser que es trobessin amb un Estat català absent de la Unió Europea i contrari als seus valors, primer pas cap a la fi de tot el projecte que van encetar Monnet i Schuman.

Ferran Armengol Ferrer és Professor associat de Dret internacional públic i relacions internacionals, Universitat de Barcelona.