Mentre en Sergi Alcàzar i en Roberto Lázaro preparen l'espai on la Marta Lasalas farà l'entrevista, sona un timbre. Indica que el president ha arribat. Era fora de Palau fent diverses reunions. Cada cop que el president entra i surt, sona aquest timbre.  

Quan arriba a la zona on ja està a punt la cadira on seurà, s'ofereix a pentinar-se. El Sergi comença a explicar-li quines fotos li vol fer i diu que en vol una sense camisa. El president fa una cara indescriptible i exclama: queeeè? En Sergi volia dir sense americana, ha estat un lapsus. Aprofitem per comentar les famosos fotos que l'Eddy Kelele li va fer al president Mas dutxant-se després d'una sessió de natació i que va publicar El Periódico

La sessió de fotos comença al costat del finestral que dóna a la plaça Sant Jaume. Vist des del carrer seria el primer a la dreta del balcó. Carles Puigdemont mira cap a fora i fa una broma: "Woody Allen va dir que quan escoltava Wagner li venien ganes d'envair Polònia. En canvi, un català quan veu una finestra que dóna a una plaça li vénen ganes de proclamar una república".

Cal dir que, finalment, el president decideix no proclamar-la en aquell moment. 

És divendres. Li comento que, per tant, no ens trobarem l'expresident Mas que ve els dilluns a dir-li el que ha de fer, com va manifestar Xavier García Albiol al debat de política general. Fa una ganyota: "És que no entenc d'on ho va treure". L'exalcalde badaloní va dir que van publicar-ho en un mitjà. "Doncs és la mentida d'un pamflet". I repeteix la paraula mentida diverses vegades. "Estic indignat, més com a periodista que com a president". Després ho repetirà a l'entrevista. Comentant la jugada, recomana un llibre del periodista alemany Günter Wallraff, expert en infiltració, i que als anys vuitanta va disfressar-se per accedir a la redacció del diari sensacionalista Bild i explicar com inventaven les notícies. D'això en va fer un llibre, però en aquell moment no recorda el títol. Després de declarar-se admirador de Wallraff m'explica quan, també disfressat, es va fer passar per un immigrant turc a l'Alemanya de principis dels anys vuitanta i com treballant en les pitjors feines, va patir un rebuig i una xenofòbia que va explicar al seu llibre Cap de turc.

Abans de fer l'entrevista demana sortir a fer un cafè a una cafeteria del carrer Llibreteria, un costum que no vol perdre. Se'l pren amb sucre. I mentre remena, m'explica que la dona d'un dels 100 ciclistes professionals establerts a Girona ha obert un bar on fan un gran cafè. Quan parla de la seva ciutat, se li continua il·luminant la mirada. Llavors es gira cap a la màquina de torrar cafè que tenim darrere i em parla del senyor Marcilla. Ell creia que era una marca inventada, però que no, que el senyor Marcilla existeix i que es veu de tant en tant apareix per l'establiment. És la prova que si pots parlar de moltes coses amb el president, és perquè té una curiositat. Potser per això era inevitable que acabés fent de periodista.

Paga amb un bitllet de 20 i mentre espera el canvi, una parella se li adreça per fer-li un comentari. Al camí de tornada cap a Palau s'acosten unes quantes persones més per xerrar. És quan se'l nota més còmode. Coses d'haver estat alcalde. 

Un cop instal·lats al saló Montserrat, contigu al seu despatx, la Marta comença a fer-li preguntes, en Roberto comença a gravar el vídeo i el Sergi li fa la resta de fotos. Fa calor, un col·laborador diu que allà dins sempre hi fa xafogor. 

El president xerra de manera didàctica. No aixeca mai la veu. Argumenta. Acompanya les explicacions amb gestos suaus. I són les 12. El carilló del Palau interpreta una melodia tan bonica i entranyable com poc breu. Dura exactament 15 minuts. Es veu que a les 18 hores hi torna. Cada dia. Potser per celebrar aquell desplegament auditiu ens porten aigua. De la marca Aiguaneu. 

Acaba l'entrevista i parlem del famós "hòstia" que se li va escapar al debat de política general. Està molest amb si mateix per haver-lo dit, però admet que va ser totalment espontani: "És que va ser escoltar en García Albiol al faristol dient que l'independentisme és una manera de ganduleria que ens permet no fer res i venir-me en Rajoy. És que va ser escoltar la paraula gandul i veure la seva imatge. Per això a la rèplica se'm va escapar, perquè és que l'estava veient". Li comento que al Polònia del dia anterior ja n'havien tret suc i admet amb resignació que l'exclamació estarà associada a ell per sempre més.

Anem a fer més fotos. Ara a l'antic arxiu de comptes, que és l'actual sala d'espera de les visites. Just aquí sota li mostro una foto de l'indret que és molt fosca, però és que és una sala fosca. I potser tètrica i tot. I si li adjunto una foto, és perquè en un racó hi ha una paret plena de noms, entre els quals un de significatiu. A veure si el troba:  

Efectivament, premi, Martín Villa. En una paret del Palau de Generalitat de Catalunya hi ha pintat el nom de Martín Villa. País curiós el nostre...

Sortim, i caminant per la Galeria Gòtica comenta que dilluns va a Madrid a un esmorzar d'aquests que jo en dic de molt de suc de taronja i molt de croissant industrial. I anuncia que després dinarà amb Pablo Iglesias. Resulta que el líder de Podemos volia anar a l'esmorzar, però tenia una altra cosa i li era impossible. Per tant, van decidir trobar-se a l'hora de dinar. I ho explica tan normal.

Com a periodista sap que els titulars que hi poden haver l'endemà seran demolidors. Imagini-s'ho!!! Veneçuela i els indepes dinant per conspirar!!! Però com a president ho comenta amb total naturalitat. La del president que es proposa proclamar la independència tranquil·lament. Sense apujar el to. Amb calma. Com si fos el més normal del món. Com si no passés res. Com qui pren un cafè a mig matí al centre de BCN. És l'independentisme viscut amb naturalitat, sense estirabots. És l'independentisme tranquil de l'home tranquil.