N’hi ha prou d’escoltar Oriol Junqueras exercint novament d’historiador un sol minut per comprovar que el vicepresident del país troba a faltar les aules i la vèrbola acadèmica amb la frenesí d’un ionqui que flaira metadona. Quan arribo a l’entrada de la Model, encastada al carrer Entença com un castell medieval de família pobra, Junqueras és al bell mig del pati que mena al primer cancell jugant amb el seu fill Lluc, a qui llença enlaire com una baldufa carnosa. El doctor Junqueras ha abandonat momentàniament la disfressa mandatària per guiar una cinquantena de curiosos a l’antiga presó, un penitenciari que coneix molt bé (li dedicà un llibre tot just el tombant de segle passat, quan tot això de la política encara li devia semblar un joc) i que, coses de la vida, ha ajudat a clausurar per sempre. Diuen que la visita durarà una hora: però l’historiador, garlaire de mena, no té gaire pinta de voler cenyir-se a la legalitat ni als terminis establerts.

 oriol junqueras visita guiada model laura gomez 04

Junqueras va estudiar la Model des de la seva creació (1904) fins a l’esclat de la Guerra Civil espanyola. El vicepresident fa història d’ell mateix i es recorda jove, quan va entrar a investigar els orígens la presó disposant únicament d’una paperassa precàriament estesa en una oficina del primer pis: “un dia vaig agafar la carpeta d’un arxiu i en va caure l’esquelet d’una rata.” Les presons, diu Junqueras, “són un retrat de les ciutats on són encabides: expressen el mirall d’allò més terrible, però també d’allò més esperançador i civilitzat.” De fet, a inicis del XX, la Model fou el somni humit dels liberals higienistes, que idearen un centre modèlic amb cel·les individuals relativament confortables i un pati compartimentat amb murs per tal d’evitar el contacte entre interns: els científics, recorda Junqueras, creien que la criminalitat “era quelcom susceptible de contagiar-se”.

Encara a l’entrada de l’edifici, el vicepresident s’ho passa pipa recordant com la Model va ser el primer centre del país en implantar el sifó aquàtic als lavabos (un sistema d’evacuar els excrements que va superar la tradicional i pestilentíssima comuna) i gaudeix de valent mentre evoca els temps en què la presó fou una illa de ciència palplantada al centre d’un Eixample que, lluny del somni d’en Cerdà, encara es conformava en un niu de barraques. La Model, ironies de la vida, també va ser un centre d’innovació on els científics experts en antropometria estudiaven la forma dels cranis dels interns, perquè creien que la criminalitat derivava d’una forma corporal determinada. Avui en dia, penso jo per distreure’m, no hem avançat gaire: alguns científics relliguen el delicte a la nostra ideologia d’alliberament.

El vicepresident ens fa entrar a la presó (disculpeu la morbositat: no ho he pogut evitar) mentre  explica que l’idil·li de la Model com a experiment s’acaba pels volts de la Primera Guerra Mundial, època de prosperitat immensa pels industrials barcelonins que aprofiten el conflicte per apujar el preu dels béns de consum bàsic i en què la ciutat s’industrialitza amb el consegüent esclat de l’obrerisme. L’historiador recorda amb els ulls encesos d’alegria la Vaga de la Canadenca (“la més important de tota la història d’Europa”), passeja amb nostàlgia per la infantesa del moviment sindical i recorda personatges pintorescos com ara  Manuel Bravo Portillo, un policia espanyol que treballà pels alemanys fins el punt d’acabar pelant l’industrial Josep Albert Barret i Monet pel simple motiu de fabricar material pels aliats. Les clavegueres, ai las, també tenen la seva història.

 oriol junqueras visita guiada model laura gomez 02

La Model passa d’experiment a ser cau de repressió del moviment obrer i la presó que s’havia imaginat confortable comença a fer gala dels seus tradicionals problemes d’espai. Arraulit al panòptic central de la presó (el cercle des d’on els guàrdies podien espiar totes les cel·les), Junqueras recorda com l’atapeïment de l’indret era tal que sovint calia enviar alguns interns a d’altres centres, presoners que n’eixien encordats del centre i marxaven (a peu!) fins a la propera destinació. A la presó la resistència hi pencava: nostre guia recorda Salvador Seguí, el noi del sucre que modernitzà el moviment sindical (ull al comentari: “el van pelar justament perquè era moderat i conservador”), Francesc Lairet, Jaume Compte, Miquel Badia i cita de passada un tal Lluís Companys. Diria que el vicepresident estima la revolució i els màrtirs, però sobretot li agrada la gent d’ordre.

Mentre visitem algunes de les cel·les (i aprofito per fer una reverència davant la fotografia d’en Xiri), Junqueras recorda l’arribada del franquisme, quan una presó dissenyada per encabir sis-centes persones n’albergava més de quatre mil, mentre glosa la repressió dictatorial, emfàtic: “Franco matava, i matava fins el final.” Sortim al pati, paradís que tintat amb la llum del capvespre sembla una escola anglesa vinguda a menos d’on per sorpresa en podrien eixir corrues d’institutrius enfurismades: Junqueras viatja als anys setanta i ens explica l’època dels grans motins, el temps de la sida i la droga. Amant de l’anècdota, el vicepresident recorda la destresa amb la qual arribava l’heroïna al pati: des de l’exterior, es llençava la droga congelada en glaçons que, desfent-se lentament, vencien els forades de la xarxa que coronava l’espai d’esbarjo, per caure així al pati a l’hora convinguda.

Sentir parlar Junqueras d’heroïna té certa gràcia, purità com és, em dic mentre ressegueixo la marca de les cabines telefòniques que hi havia als marges, marcades a la paret com la inquietant silueta d’una femella voluptuosa. Acabem la visita, molt més tard del previst, a la paqueteria de la presó, l’indret on es rebia i enviava la correspondència del centre i del què s’aprofitava la proximitat amb el carrer per transformar-lo un cau improvisat i pervers d’execució. Hi ha un cercle amarat de llum, entre les rajoles de l’espai, que recorda l’ànima de Puig Antich, executat a garrot vil: “No en vull parlar gaire perquè em provoca angoixa –diu el vicepresident. Quan li van enunciar la sentència, va preguntar el mètode amb què el matarien i quan li ho van comunicar només va poder dir ‘quina putada.’, afegeix el vice amb aquella veu que té quan li amenaça el plor. Acabem la ruta, en silenci.

 oriol junqueras visita guiada model laura gomez 11

La història sempre es fa des del present i passejar-se per la Model amb l’actual vicepresident de la Generalitat, en un temps en què l’independentisme viu a punt de desbordar la legalitat vigent pot dur a morbositats i distòpies que ja us podeu imaginar i que no cal ni escriure. La Model pot ser un centre caduc i inútil, però a través de la veu del historiador agafa un pes inaudit: aquí rau la paradoxa d’un polític com Junqueras que ha lluitat per tancar aquest centre vergonyant, bo i maldant per salvar la seva memòria. Potser aquesta és la dicotomia entre les dues persones encarnades en el vicepresident: el polític que penca per superar pantalles del videojoc i l’historiador per a qui enterrar una època resultaria poc més que un crim. Avançar moltes passes per tal de recular-ne algunes: aquesta seria la tasca de qui gosa dedicar-se a la cosa pública, bo i conservant la disfressa d’historiador.

He vist el doctor Junqueras encantat d’explicar-nos la Model i el mirall de ciutat i país que s’hi amagava: però, passi el que passi els propers mesos, també he vist el vicepresident Junqueras amb molt poca esma de tornar a passejar entre reixes. La història ja ho dirà. 

Panoptic preso Model   Sergi Alcàzar   09
presons La Model ja és història Gemma Liñán