Artur Mas (Barcelona, 1956) rep l'equip d'El Nacional al despatx institucional que ocupa, al passeig de Gràcia de Barcelona, des que fa un any va decidir fer el "pas al costat" per desbloquejar la legislatura del referèndum. Malgrat les ferides obertes, l'expresident de la Generalitat, i actual president del PDeCAT, la nova força política emergida de la refundació de CDC, evidencia que el pitjor de la tempesta ja ha passat. Mas, serè, somrient, corrobora un cop més la seva reconeguda capacitat de resiliència. La necessitarà, de nou, per enfrontar-se a la propera prova: l'inici del judici per haver posat les urnes al carrer en la consulta del 9 de novembre del 2014. Una situació inèdita a la història recent de Catalunya i Espanya.

El dilluns 6 de febrer, vostè, l’exvicepresidenta Joana Ortega i l’exconsellera Irene Rigau estan citats al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que els jutjarà per la consulta del 9 de novembre del 2014. Se’ls acusa de desobediència greu i prevaricació. Hi anirà, al tribunal?
Esclar.

L'hi pregunto perquè vostè sosté que això és un judici polític. Per tant, no sé si el reconeix o no, al tribunal...
No, jo no dic [que ho fa] el tribunal, dic l’Estat. L’Estat ha propiciat un judici que té molt poca base legal i molta càrrega política. No és un judici per depurar responsabilitats, sinó per depurar idees. Idees que no els agraden.

"Això de demà ni és un referèndum, ni una consulta, ni té cap mena d’efecte”. Ho va dir el president Mariano Rajoy, el dia abans de la votació del 9-N. Altres dirigents del PP van parlar de “patxangues”, de “consultes de costellada”, de “simulacre de consulta”...
... d’urnes de cartró...

... d'“enquesta massiva”... Quan vostè sentia tot això pensava que el 9-N no tindria conseqüències penals?
Abans que comencés la votació teníem el neguit de si seria un gran èxit, un èxit mitjà o un fracàs. I van votar 2.345.000 persones, va ser un èxit total. No ens enganyem: la reacció furibunda i visceral de l’Estat a través de la Fiscalia General va ser com a conseqüència de l’èxit del 9 de novembre de l’any 14. Va ser un gol a l’Estat per tot l’escaire. L’Estat va quedar absolutament desconcertat i desarmat. La doble imatge gràfica d’aquell dia a la nit és un ministre de Justícia del Govern espanyol improvisant una declaració amb un micro agafat per un cel·lo i, al costat, la Joana Ortega i jo, amb més de 100 periodistes acreditats a Montjuïc, explicant a Europa, a Espanya, a Catalunya i al món el gran èxit del 9-N.

Hi ha qui diu que aquesta roda de premsa és la que li ha costat el processament.
La roda de premsa és el fermall d’or d’una jornada no només històrica sinó exitosa. És un gran èxit del sobiranisme català i de Catalunya, de la democràcia catalana, de Catalunya com a país, i això va emprenyar l’Estat fins al punt d’actuar d’aquesta manera furibunda. Aquest judici no té base legal, es fa únicament i exclusiva per l’histerisme i la virulència de l’Estat, que, desarmat aquell dia, decideix que algú pagarà per aquell desafiament.

L'èxit del 9-N va ser un gol a l’Estat per tot l’escaire. L’Estat va quedar absolutament desconcertat i desarmat

El procés català no és anarquia i desordre: és moltíssima gent amant de la llei que vol alterar un statu quo que ens pressiona i ens empresona

Tot i això, vostè ha decidit anar a declarar. No farà un acte de desobediència com es demana a vegades en relació amb el procés independentista...
 No, perquè tinc ganes de fer dues coses i de transmetre un missatge. El missatge és que el procés sobiranista català no és un procés d'anarquia, de desordre, sinó de moltíssima gent amant de la llei i compromesa amb l’estat de dret, però que vol alterar un statu quo que ens pressiona i ens empresona, i que frena les expectatives de futur, de vida de la gent. I vull dir davant el tribunal que ells saben que no hi ha base legal per fer el judici. Vull posar exemples de coses que van passar i que treuen la base legal al judici. I qui millor que els jutges per entendre-ho.

Com ara quines?
Per exemple: com pot ser que hi hagi delicte quan tots els fiscals de Catalunya, per unanimitat, cap d’ells independentista, van dir que no hi havia indicis de delicte? Com pot ser que, després, això s’hagi convertit en dos delictes? Aquí hi ha hagut alguna mà negra: Mariano Rajoy, el govern espanyol, a través de la Fiscalia de l’Estat...

Eduardo Torres-Dulce era el fiscal general de l’Estat en aquell moment...
I va dimitir quinze dies després de presentar la querella contra membres del govern català pel 9-N. Això és un exemple. Un altre: quina autoritat judicial, o quin fiscal, va actuar el 9 de novembre de l’any 14 per intentar tancar alguna seu de votació? Cap. Si tan evident era que hi havia un delicte de desobediència cap al Tribunal Constitucional, com pot ser que cap autoritat judicial espanyola i catalana, i cap fiscal, actués? I l’altra cosa que s’ha d’explicar és que aquí s’estan jutjant idees, s’intenta convertir idees en delictes. Es pot estar a favor o en contra de la independència, o de la Constitució espanyola; ara, el que no es pot fer és criminalitzar les idees. La idea de la independència és una idea democràtica, pacífica i, a més a més, alguns diem que és una idea bona. Estan intentant convertir les idees en delictes.

Va tenir alguna conversa amb el president Rajoy o amb membres del govern espanyol en els dies o les hores prèvies al 9-N?
Cap, en els dies previs, cap. En els mesos previs, sí.

I, posteriorment, les ha tingut, l’últim any?
No, des que vaig decidir fer el pas al costat de la presidència de la Generalitat, no he tingut cap contacte amb el president Rajoy.

L'hi pregunto perquè des de sectors sobiranistes s’ha dit que el 9-N hi havia un pacte, un cert acord tàcit, si més no, entre el Govern de la Generalitat i el govern espanyol per no fer-se mal durant aquella jornada...
No. El que hi ha és el que ha explicat en Quico Homs, que llavors era conseller de la Presidència, i també està imputat i processat pel 9-N [en aquest cas, pel Tribunal Suprem]. El que ha explicat ell és que es deia que si el Govern de la Generalitat quedava completament al marge d’aquell dia, no passaria res. Això se li va dir a en Quico Homs, però ell no li va donar cap veracitat ni transcendència, cap ni una. Entre altres coses perquè com podia no sortir el Govern de la Generalitat a valorar una cosa que havia passat a Catalunya, i que havia mobilitzat 2.350.000 persones? El Govern de la Generalitat s’havia d’amagar aquell dia, donant la sensació que a Catalunya no hi havia govern? Quan 2.350.000 persones voten, en contra de les imposicions del govern de Madrid, aquell dia el Govern de la Generalitat s'ha d'amagar al cau i fer veure que no existeix?

Si hi havia un delicte de desobediència cap al Tribunal Constitucional, com pot ser que cap autoritat judicial espanyola i catalana, i cap fiscal, actués el 9 de novembre del 2014?

La idea de la independència és una idea democràtica, pacífica i, a més a més, alguns diem que és una idea bona. Estan intentant convertir les idees en delictes

Se’ls acusa d’haver mantingut la campanya institucional tot i la prohibició del Tribunal Constitucional, els contractes amb les companyies d’informàtica per poder fer la votació...
No és que els mantinguéssim, és que estaven fets. Quan algú fa una cosa l’ha de cobrar, no? Vam mantenir l’aparell logístic que hi havia a disposició de 40.000 voluntaris perquè no hi havia motiu per no fer-ho. Vam demanar un aclariment al Tribunal Constitucional, per saber què havíem de suspendre, concretament, i no ens van contestar. Una altra prova del fet que no hi havia una voluntat inequívoca de desobeir. Això no era un acte de rebel·lia infantil, no era una rebequeria, el 9-N era un acte d’afirmació democràtica, i de projecte de futur. I de desafiament a l’Estat en la mesura que ens volia impedir votar. Nosaltres vam dir que hi hauria urnes i hi van ser.

Les entitats sobiranistes, l'ANC, Òmnium, l'AMI, han convocat mobilitzacions davant el Tribunal per al dia del judici. Vostè se sent acompanyat per la gent? 
Sí, em sento acompanyat.

Què pot passar si hi ha molta gent aquell dia davant del tribunal?
Que el missatge que s’envia a Europa i el món és molt més potent i amb un sentit molt clar: aquest no és un tema d’uns quants polítics i opinadors tancats en despatxos foscos movent els fils per alterar la mentalitat de la gent, sinó un procés nascut des de l’arrel de la societat i en el qual la gent es fa notar en els moments clau. I és evident que jutjar per primera vegada en tota la història de la democràcia moderna un president de la Generalitat i membres del seu govern, no per cap delicte ni de corrupció ni de martingales, ni d’haver robat, sinó per haver ajudat a posar urnes, no és un tema menor. La presència de la gent aquell dia no és una manera de coaccionar els tribunals, com es dirà, sinó de defensar-se democràticament davant un judici de caire polític muntat per l’Estat i el Govern espanyol.

Aprova que des del Govern de la Generalitat s’animi els funcionaris a demanar festa aquell dia per assistir a la concentració contra el judici?
Els funcionaris i empleats públics tenen aquest dret [demanar el dia lliure], i en poder fer ús si volen. No hi ha cap imposició, cadascú pot fer el que vulgui, òbviament, i no es farà cap llista de qui hi ha anat i qui no hi ha anat... això ho puc assegurar.

Quin creu que serà el sentit de la sentència? Què n’espera?
L’Estat vol castigar-nos, si no, ja no ens hauria muntat el judici. Ara: hi ha uns jutges. Veurem fins on arriba la independència i el nivell de professionalitat del poder judicial en aquest país. Jo, d’entrada, no tinc per què desconfiar-ne.

Tot i que considera que és un judici polític?
El judici ho és, perquè està instat per la Fiscalia General de l’Estat. És evident que els jutges ho podien haver impedit, arxivant la causa. No ho van fer, s’hi van posar bé. Però m’estimo més pensar que existeix el criteri d’independència i professionalitat. Ara, si tenim sentències contràries, sigui del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, sigui del Suprem,  jo almenys, i em consta que Joana Ortega i Irene Rigau probablement faran el mateix, vull arribar fins a Estrasburg, a la justícia europea.

És a dir, que tornarien a fer el que van fer...
Estem superconvençuts que no vam cometre cap delicte, que vam fer el que havíem de fer. Un polític i un president de govern el que ha de procurar és que quan hi ha grans moviments socials, de masses, es facin amb ordre, amb civisme, amb respecte democràtic a les idees de tothom. I va ser una jornada absolutament exemplar. Algú ha valorat què hauria passat si el Govern de la Generalitat hagués avortat el 9-N? Com hauria reaccionat determinada gent d’aquest país? Vam complir el nostre deure no només com a sobiranistes, sinó com a governants. I a partir d’aquí, efectivament, defensem una idea: tenim dret a decidir el nostre futur, volem votar, i alguns volem que aquest futur sigui un Estat català en el marc de la Unió Europea. I aquesta idea és la que s’està intentant depurar. Com que no se’n surten tombant l’opinió de la població catalana i anul·lant aquesta voluntat que és important, no dic supermajoritària, però important, ho intenten mitjançant judicis polítics, la fiscalia general de l’Estat i l’Operació Catalunya, utilitzant la guerra bruta, les males arts de l’Estat per desacreditar i enderrocar i eliminar els lideratges polítics sobiranistes d’aquest país, començant pel meu.

Què hauria passat si el Govern de la Generalitat hagués avortat el 9-N? Com hauria reaccionat determinada gent d’aquest país? Vam complir el nostre deure no només com a sobiranistes, sinó com a governants

Defensem una idea: tenim dret a decidir el nostre futur, volem votar, i alguns volem que aquest futur sigui un Estat català en el marc de la Unió Europea. I aquesta idea és la que s’està intentant depurar

Creu que Europa, davant de tot el que està passant en relació amb el procés, no té una actitud de reserva excessiva, de mirar cap a una altra banda?
Crec que sí. Però la meva experiència en el terreny internacional em va ensenyar fa temps que els estats es mouen per interessos, no per amor. Defensen els seus interessos, i en aquest moment el seu interès és: "No ens enfadem excessivament amb l’Estat espanyol quan encara no sabem si els catalans tindran prou força per constituir el seu propi Estat. Quan ens hi trobem, ja ens hi posarem". Es troba a faltar una mica d’interès per la qualitat democràtica i per un moviment nacional com és el català, d’arrel absolutament pacífica, i prou europeu, no per part de la CUP, però sí de la majoria del sobiranisme català... S’hi haurien de posar una mica més al costat. Haurien de protegir aquells que ajudarem que el projecte europeu tingui força... Dit això, també valoro molt que no en parlin gaire, ni a favor ni en contra. Com que els pressionen perquè parlin en contra, el fet que no parlin ja és una mitja victòria del sobiranisme català.

Aquesta setmana no han parlat gaire després de la conferència a Brussel·les del president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller Romeva...
No. Però alguns han fet martingales per intentar que allò sortís malament i els ha sortit el tret per la culata, encara ho han fet més important.

Abans ha citat la CUP. Ara ha fet un any del seu pas al costat...
Sí senyor...

Se n’ha penedit alguna vegada, d’aquella decisió?
Cap ni una. És més: he escrit un article dient que ho tornaria a fer, exactament el mateix. Estic superconvençut que vaig fer el que havia de fer.

Quina va ser la raó fonamental?
Que calia donar una oportunitat al procés sobiranista català. Si allò acabava amb repetició d’eleccions, era la crònica d’un fracàs anunciat. I vaig entendre que l’única manera de donar l’oportunitat al procés era el pas al costat.

No creu que es va cedir massa davant la CUP?
L’única manera d’acabar amb aquella pressió de la CUP, o amb aquella indefinició, perquè la CUP es va trencar per la meitat, era repetir les eleccions. Ho podia haver fet. A mi no em va treure la CUP, jo me’n vaig anar, que és molt diferent. El president Rajoy no se n’hauria anat. Jo tenia la mateixa opció que ell, repetir les eleccions, i estava força decidit a fer-ho si no veia una altra opció. Però vaig veure que la CUP estava disposada a donar suport al Govern de la Generalitat durant un any i mig si jo me n’apartava. I que si hi havia un altre candidat, proposat per mi, el president Puigdemont, sí que l’ajudarien, perquè ja haurien matat el papu, ja seria fora el gran dimoni, el gran Satan, que sóc jo... Amb mi fora, ja estarien més tranquils.

Parla amb gent de la CUP?
Molt de tant en tant...

Amb en David Fernàndez, per exemple?
Hi parlo poc. Però he conservat alguna relació personal, més personal que política amb alguna persona [de la CUP].

Amb l'Anna Gabriel, també?
No, amb l'Anna Gabriel, no.

A mi no em va treure la CUP, jo me’n vaig anar, que és molt diferent. El president Rajoy no se n’hauria anat. Jo tenia la mateixa opció que ell, repetir les eleccions. 

No descarto res: decidiré si torno en funció del país, del partit i de mi mateix. Hi ha molts que actuen exactament al revés: primer pensen en ells, després en el seu partit i després en el país

En aquell moment vostè va proposar a Carles Puigdemont que assumís la candidatura a la presidència i va ser investit. A la vegada, va deixar clar que amb el pas al costat no renunciava a res. Però llavors veia també Puigdemont com a successor seu al capdavant del que és ara el PDeCat?
Jo la decisió que vaig prendre no la vaig prendre pensant en això, sinó a donar una oportunitat al procés sobiranista, aquest va ser l’únic motiu. No en clau successòria, entre altres coses perquè corresponia al partit la decisió. I a més a més, el mateix president Puigdemont, en aquell moment encara alcalde de Girona, va deixar molt clar des del primer dia, des d’aquella primera reunió, que ell no volia ser candidat a la presidència.

Quina opinió va tenir vostè, davant d’aquest fet?
Que ho entenia, ho havíem parlat en mitja hora, no havíem entrat en matèria... Ell simplement va deixar constància d’aquesta condició i jo en vaig prendre nota. En el meu fur intern vaig pensar que això era una cosa que el primer dia es podia veure així i que al cap de sis mesos es podia canviar d’opinió una vegada exercida la presidència...

Però no ha estat així, no ha canviat...
No, no. Ho he anat constatant al llarg del 2016, i ho vaig constatar també a finals d’any. És evident que el president Puigdemont continua pensant exactament igual ara, un any i escaig després del que em va dir a mi, el gener del 2016, i, per tant, no hi ha tema. Ell ja va deixar clar que no seria candidat i no ho serà. Candidat a la presidència.

Home, hi ha tema. Davant d’això, vostè pot tornar a primera línia?
Ras i curt: jo no descarto res, perquè en el moment que vaig fer el pas al costat vaig quedar alliberat de qualsevol condició de plegar en un termini concret. Com actuaré? Això és l’important, perquè ara no puc ni confirmar ni desmentir el que em pregunteu. Doncs, com crec, modestament, que he actuat fins ara: primer pensaré en l’interès de Catalunya, segon en l’interès del Partit Demòcrata i tercer pensaré en mi. Per aquest ordre. I prendré una decisió en funció d’això. Hi ha molts que actuen exactament al revés: primer pensen en ells, després en el seu partit i després en el país.

Està satisfet de com ha anat el procés de refundació de l’antiga Convergència?
Dir que n'estic satisfet faria una impressió que hem fet tots els deures, i no és real. Estic esperançat, il·lusionat, que tot aquest esperit fundacional que mou el Partit Demòcrata anirà bé. El partit està renaixent, i això no es fa en tres mesos, i més encara amb les dificultats objectives que hem trobat. Però tinc esperança, il·lusió i confiança que anirà bé. I ha d’anar bé perquè hi ha molta gent que en aquest moment se sent orfe, que necessita una referència de futur. Aquest buit l’ha d’omplir el Partit Demòcrata, el PDeCAT.

Fa la impressió que l’antiga Convergència ha pagat un preu molt alt pel procés.
És cert, però també l’hauria pagat si no ens haguéssim posat al davant. 

Finalment, la CUP ha decidit donar suport als pressupostos. Com ho valora?
El vot de la CUP permet dues coses. Una, que els diners es quedin a Catalunya i no a la caixa d'en Montoro. I dos: fer el referèndum i donar sentit al plebiscit del 27 de setembre del 2015 i a la majoria absoluta del Parlament per arribar a les portes de la independència.

Tot i això, la CUP els acusa de fer-los xantatge amb els pressupostos i avisa que la condició és que el referèndum es faci o forçarà eleccions...
No cal plantejar-ho com a condició perquè el referèndum es convocarà. I no es pot confondre el xantatge amb l'exercici de responsabilitat i coherència amb el vot rebut.

Creu que Puigdemont i Junqueras podran, doncs, convocar el referèndum?
Crec que sí. Que el Govern de la Generalitat i el Parlament convocaran el referèndum. I no només convocar-lo, sinó que després s’ha de fer. Sempre dic que un referèndum, perquè ho sigui, s’ha de fer amb unes condicions i garanties tals que la comunitat exterior l’accepti o el reconegui com a tal. És el punt més delicat, però em consta que el Govern de Catalunya està treballant a fons i espero que trobi la solució perquè es convoqui i es faci amb les condicions i garanties que cal perquè sigui reconegut.

Què li fa pensar que no tornarà a passar tot el que va passar amb el 9-N, una altra vegada?
Doncs que tenim l’experiència del 9-N, que també la té l’Estat...

L’Estat reaccionarà una altra vegada, hi haurà totes les dificultats que vostè va tenir...
De la mateixa manera que el 2014 les claus de tot les vaig haver de trobar jo, amb el meu govern, i per això estem en la situació que estem, i aquella vegada hi va haver les urnes, amb una gran participació, confio que l’actual Govern també trobarà les claus per fer el que s’ha de fer aquest 2017. I aquesta vegada el que toca és un referèndum amb tots els ets i uts.

Per què no va convocar vostè un referèndum vinculant el 9-N?
Perquè en aquell moment jo vaig entendre que si fèiem un referèndum vinculant, no faríem el referèndum i no hi hauria urnes. No teníem una majoria a favor de la independència al Parlament. Teníem una majoria de Convergència i Unió amb Esquerra Republicana, però no ens havíem presentat a les eleccions del 2012 dient “independència”. Ens havíem presentat dient “consulta”, “dret a decidir”, i teníem una gran majoria a favor d’això. Vam intentar fer un referèndum acordat, que no va ser possible perquè l’Estat s’hi va negar, absolutament, recordeu aquella imatge d’en Jordi Turull, la Marta Rovira i en Joan Herrera al Congrés dels Diputats. El mateix que ara demana el president Puigdemont ho vam demanar l’abril del 2014. Llavors vaig convocar una consulta per al 9-N. Ja no era un referèndum, era una consulta d’acord amb una llei del Parlament. I quan ens van anul·lar la consulta, com que el propòsit era "exercirem el dret a decidir" i hi haurà urnes, aquest era l’objectiu, li vam dir “procés participatiu”. Les paperetes eren les mateixes i per primera vegada possibilitaven votar a favor de la independència de Catalunya. Ara, després del plebiscit, tenim majoria absoluta en el Parlament per arribar a la porta de la independència. I si no podem fer el pas següent en aquest moment, és perquè no vam passar del 50% dels vots el setembre del 2015.

El pas següent és la proclamació de la independència...
Si tenim la majoria social suficient sí, sabent que la proclamació de la independència, en últim terme, acaba sent sempre un procés negociat, sempre.

Em consta que el Govern de Catalunya està treballant a fons perquè el referèndum es convoqui i es faci amb les condicions i garanties que cal perquè sigui reconegut

Si tenim forces suficients a favor de l'Estat català, de la independència, això acaba en una negociació, amb Madrid i Brussel·les"

Creu que “aquest és l’any”, com va dir el president Puigdemont?
Confio que sí. Després de cinc anys s’ha fet ja tota la feina per arribar a aquest punt. No tindria gaire sentit allargar-ho més. La feina bàsica està feta. I hi ha una part de la feina que no es pot fer fins que no siguem un Estat. Aquest no és el problema principal. El problema principal és: tenim la força interna i suficient de país, la determinació, el coratge i la intel·ligència per arribar al punt en què Catalunya tingui una majoria clara a favor de l'Estat català, a favor de la independència? Sí o no? Estem aquí. Però si les forces són suficients, això acaba en una negociació, amb Madrid i Brussel·les. Per això cal tenir la força suficient, perquè si no, no s'asseuen ni a negociar.