Retrats de Campanya: Inés Arrimadas
A l’Auditori de Cornellà de Llobregat, des de l’escenari tot de taronja que promet Una nueva Cataluña para todos, el regidor de la ciutat Jorge García Mulet lloa amb veu tranquil·la les virtuts polítiques d’Albert Rivera mentre recorda, visiblement nostàlgic, el temps en què als actes de Ciutadans hi venien només desenes d’ànimes. Avui, a la platea d’aquest equipament que faria enveja a moltes ciutats del món és pràcticament plena d’entusiastes del líder de Ciutadans. Hi és tothom... menys Rivera, que arriba vint minuts tard a l’acte –quan els elogis del seu regidor ja s’han esvaït– i mentre la seva candidata a la Generalitat discurseja tranquil·la i serena.
Quan Rivera apareix entre els fidels, atlètic i encantat d’haver-se conegut, els mòbils s’encenen, la foscor s’esmicola en quadradets lluminosos i la gent s’alça per a tocar el candidat del partit... a les generals espanyoles. "A ver si me puedo hacer una foto con él", diu Carmen Reina, regidora de Vilanova i la Geltrú, una de les dues representants ciutadanes en un ajuntament que és "independentismo puro y duro". Carmen es desespera: "ya llevo todos los mítines de campaña electoral, cinco o seis, y nunca puedo sacarle una foto, siempre se va corriendo". En efecte, només els reis de l’esprint podran, una vegada acabat l’acte, acostar-se al noi que veuen quasi a diari a La Sexta per poder-s’hi retratar. Mentre Rivera fuig, amb molta més parsimònia, Arrimadas desfila tranquil·la vers la sortida. Sap ben bé que no és l’estrella del partit i el fet sembla no torbar-la gaire.
Aquí aspirarà a poder enderrocar lleis com la immersió lingüística, que li hauria garantit parlar el català gratuïtament sense haver-li hagut de demanar al seu cap que li sufragués una acadèmia.
Tenemos una candidata joven, preparada, trabajadora... y por qué no decirlo, guapa, havia dit García Mulet en presentar-la. Guapa, guapa, guapa. Aquesta és la paraula que persegueix Inés Arrimadas i la que ha degut témer amb més vehemència des que es dedica a la política. Aquest és l’adjectiu –guapa, guapa, guapa– que la més que previsible cap de l’oposició a l’independentisme a partir del 27S deu odiar com la tinya. Perquè sota aquest guapa no només s’hi amaga una realitat irrebatible, un rostre d’una bellesa nobiliària pel qual hom gosaria fer moltes barbaritats: guapa és l’eufemisme amb el qual la majoria d’electors veuen Arrimadas com una simple i bella lloctinent d’Albert Rivera a Catalunya, indret on no la coneixen set de cada deu electors.
L’ombra de Rivera és gran i gens casual. La història política d’aquesta andalusa nascuda el 1981 a Jerez de La Frontera de pares salmantins es relliga essencialment a la del líder. Va ser la poderosa retòrica del polític barceloní, a qui va escoltar en un acte previ a les autonòmiques de 2010 al Romea, la causant que Arrimadas s’acostés a Ciutadans, primer com a simpatitzant i després ja en militància.
Com molts espanyolistes cansats del bipartidisme socialista i popular, Arrimadas va sentir-se seduïda pel discurs liberal de Rivera (allò de fer més per les persones i menys per les pàtries, ja m’enteneu) i aquest s’hi fixà amb especial atenció quan, ben poc temps després, Arrimadas ja era portaveu de les joventuts del partit. Va ser Rivera, de nou, qui va cridar la seva futura candidata a formar part de la Comissió de Joventut del Parlament i qui un any més tard la va col·locar al Comitè Executiu del partit.
L’ascensor imparable d’Arrimadas arriba quasi al cel el 2012 amb la irrupció al Parlament, ja com a diputada de ple dret. Amb Rivera ocupant el seu escó vitalici a les televisions estatals i aprofitant la grisor del sector unionista (Sánchez-Camacho, Navarro i després Iceta), Arrimadas comença a marcar perfil propi a l’hemicicle.
Com molts espanyolistes cansats del bipartidisme socialista i popular, va sentir-se seduïda pel discurs liberal de C's.
Representant el que molts anomenen la generació més ben formada de la història, Arrimadas havia estudiat Dret i Administració i direcció d’Empreses a la Universitat Pablo de Olavide de Sevilla, per després fer un postgrau de gestió empresarial i negocis internacionals a l’IPAG de Niça. Contràriament a tants dels seus col·legues diputats del Parlament, la jove política s’ha dedicat a pencar i saber de llengües, primer com a consultora a l’empresa Daleph i abans com a assessora de qualitat i d’administració al holding de transport de residus i combustibles MAT.
A diferència de la majoria dels candidats del 27S, Arrimadas sap de què es parla quan es conversa sobre empreses i economia. A diferència de la majoria dels candidats del 27S, Arrimadas sap què vol dir haver de currar al sector privat i no xerra d’oïdes quan parla d’administració. A diferència dels seus companys de cursa electoral –com indica la seva declaració de béns al Parlament- Inés Arrimadas només té un patrimoni de 83.000 Euros al seu compte corrent, paradigma d’èpoques amb sous baixos i estalvi moderat. Escollint-la com a candidata, Rivera pot esculpir perfectament la imatge de revolució tranquil·la que pretén per a tota Espanya: cal maquillar l’estat per regenerar-lo, des de la indignació assenyada. Amb Carina Mejías a l’Ajuntament de Barcelona i Jordi Cañas a la reserva, Arrimadas és l’única veu de Ciutadans a Catalunya: la lloctinent guapa, guapa, guapa.
Rivera a Madrid, Arrimadas a Catalunya: aquesta és la bicefàlia que va triomfar amb unes primàries on la candidata va imposar-se sense pestanyejar (als partits de la nova política, ja ho veieu, els aspirants sempre vencen a la búlgara).
Escollint-la com a candidata, Rivera pot esculpir perfectament la imatge de revolució tranquil·la.
D’aquesta forma, Arrimadas optarà a presidir sis anys després d’arribar a Catalunya el que per a ella deu ser una comunitat autònoma més del règim comú espanyol. Seria il·lustratiu preguntar-se si un català podria optar a la presidència d’Andalusia o d’Extremadura amb el mateix pedigrí autòcton, però ja sabeu que aquest tipus de qüestions són rematadament essencialistes... Aquí aspirarà a poder enderrocar lleis com la immersió lingüística, un procediment que li hauria garantit parlar el català gratuïtament (així ho fa, d’una faisó excel·lent) sense haver-li hagut de demanar al seu cap D’Alehp que li sufragués unes classes en una acadèmia privada.
La política no és una novetat en la vida d’Arrimadas. El seu pare, Rufino Arrimadas, havia estudiat dret, com ella, i va exercir de policia a Barcelona: després, per giragonses de la vida, arribaria a ser regidor d’UCD a Jerez en les primeres eleccions municipals democràtiques de la història, el 1979. El cosí d’aquest, Moisés Arrimadas Esteban, fou delegat provincial del Ministerio de la Vivienda a Cadis pels volts dels anys seixanta i ascendit posteriorment a Governador Civil de la província de Conca i d'Albacete i Jefe del Movimiento (no pas del movimiento ciudadano, ja m’enteneu). Seria interessantíssim saber com eren les xerrades sobre política d’Arrimadas amb els seus familiars, així com les converses que manté amb la seva actual parella, el diputat de CiU per Ripoll, Xavier Cima. Però en aquest país, ja ho sabeu, hi ha certes coses que sempre es despatxen com a pròpies de l’esfera personal.
I ja sabeu que, en això de les coses del llit i el saló de casa, els catalans mai no hi entrem. Ens perd l’estètica, ja ho veieu, i aquesta batalla Arrimadas ja la té guanyada. Poc importa que sigui una lloctinent desconeguda, que sigui la ben plantada de Rivera a Catalunya. No és essencial que encara no la reconegui ni el conserge de l’Auditori on som i que els seus mítings no arrenquin més de tres o quatre aplaudiments. La política és una cursa particular i ella, en ben poc temps, ja va primera. Després diran que els catalans no som generosos...
Bernat Dedéu és filòsof i músic