Se sol dir que el PP ha estat una fàbrica d’independentistes però se sol oblidar la contribució del PSOE (i d’un cert PSC) a la causa de la desconnexió mental, i algun dia material, dels catalans d'Espanya. Sense el paper jugat pel socialisme hispànic tampoc no s’entendria on som –i on són: on és Espanya i on són els socialistes, si és que són en algun lloc–. Sense Alfonso Guerra, que ha ressuscitat de la seva daurada jubilació després de 37 anys com a diputat al Congrés per recordar que l’article 155 de la Constitució, el que permet suspendre les autonomies sedicioses, el van posar per alguna cosa i Catalunya està fent tots els mèrits per estrenar-lo. 

L'altre dia em preguntaven a Twitter què pinta Alfonso Guerra a aquestes alçades de la pel·lícula. Doncs bé, Guerra va ser respecte de Felipe González el que Íñigo Errejón ha volgut ser de Pablo Iglesias, però al revés. Figura que “Arfonzo" era el guardià de l’autèntica essència del PSOE, els 100 anys d’honradesa i autenticitat d’esquerres que va entrar a la Moncloa el 1982, la (teòrica) torna del sinistre tejerazo. El "canvi".

Guerra era el dels “descamisaos”, és a dir, els del PER i les subvencions que figura que encara controla Susana Díaz; i Felipe –a banda que, com deia una periodista veterana de La Vanguardia que el va conèixer de jove, a la Universitat de Sevilla, estava “com un tren”– era el dels “espavilaos”, els que s'han carregat Pedro Sánchez: ja sabeu, allò que se’n va dir la beautiful socialista, el món Prisa, i els mexicans, sobretot aquests Slims amb els que González encara se’n va de farra.

Guerra era el dels "descamisaos" que figura que encara controla Susana Díaz i Felipe era els dels "espavilaos" que s'han carregat Pedro Sánchez

Felipe era el Cèsar i Guerra era el Papa Negre del socialisme espanyol, una cosa així com el que és ara José María Aznar al PP. “Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla”. Guerra, filòsof, llibreter, poeta, i germà de Juan, pioner en el gran fangar de corrupció socialista dels anys noranta, va ser número dos de Felipe al partit i al govern d’Espanya i líder durant molts anys de la facció guerrista (o autèntica) del PSOE. Que fos Narcís Serra qui el rellevés a la Moncloa al capdavant d'un putsch de la família renovadora que, en realitat, mai no va liderar, va contribuir a fer de Guerra, també, el Vidal-Quadras del socialisme espanyol: pura fel ultrajacobina, pura bafarada ultracentralista contra el nacionalisme català i el catalanisme en general.

Guerra va culminar la seva carrera al servei de l'Espanya lligada i ben lligada de Franco i Joan Carles ribotant l'Estatut de Catalunya al Congrés el 2006

Teòricament apartat de la primera línia, Guerra va culminar la seva carrera al servei de l’Espanya lligada i ben lligada llegada per Francisco Franco al rei Joan Carles –aquesta Espanya que, agònica, encara es permet excepcions als tribunals amb infantes corrompudes–, com a president de la comissió constitucional del Congrés, òrgan que va ribotar l’Estatut del 2006. Efectivament, el 8 d’abril del 2006, en un acte amb les joventuts socialistes a Barakaldo (Biscaia), un feu històric del PSOE obrerista, "Arfonzo" es va vantar que el pla del lehendakari Ibarretxe “el vam ribotar” abans que entrés a la comissió (va ser rebutjat pel Congrés) i “l’altre (l'Estatut) el vam ribotar com un fuster a la comissió”.

La passada pel ribot –la primera gran retallada del text estatutari– va obrir camí al posterior cop de destral, el del Tribunal Constitucional, el 2010, davant dels nassos de José Luis Rodríguez Zapatero –“Apoyaré el Estatut que apruebe el Parlament” –. I d’un PSC que, en el pitjor moment del PSOE, o sigui, ara, ha acceptat votar en les primàries per elegir el líder del partit germà prèvia identificació dels seus militants en un cens com si fossin empestats i “consensuar” la seva política de pactes a Catalunya. Miquel Iceta, com sempre per pur instint de supervivència, ha acceptat a la gestora del PSOE el PSC sotmès a Ferraz que tota la vida ha somiat Alfonso Guerra.

Iceta, com sempre per pur instint de supervivència, ha acceptat a la gestora del PSOE el PSC sotmès a Ferraz que tota la vida ha somiat Alfonso Guerra

Que què pinta Alfonso Guerra? Podria ser que aviat tornem a veure la cara negra a la Transició espanyola, com li vam veure el 23-F o en la sentència, el cop constitucional del TC contra l'Estatut. Ara, Guerra explicarà a la dreta, a aquella "dreta" amb què sempre s'omplia la boca com Fraga s'omplia la boca d'Espanya, com es fa, com s’aplica l’article 155 de la Constitució per suspendre l’autonomia a Catalunya. "Arfonzo, dale caña al Puidemón".