Una colla d’exaltats salmantins han xiulat el pregó de Sor Lucía Caram a Alba de Tormes. És evident que xiular, protestar i –en especial– organitzar pregons és cosa pròpia de simis o de gent amb ben poca feina però, tot i això, a casa no podríem estar més satisfets. Cal xiular sempre les reencarnacions de Llucifer que s’escolen entre els meravellosos camins de la creença. Cal escridassar sense embuts la carrincloneria i el feudalisme de les beates, i encara més quan es revesteixen amb la temptació de la vanitat demagògica. Sor Lucía Caram és un d’aquells típics productes del conservadorisme argentí que ha viscut tota la vida dels privilegis de l’Opus i que ara ens regala lliçons sobre igualitarisme. Sor Lucia Caram és la monja tinya i cridanera que garrula tothora de la pobresa mentre fa campanya amb Bartomeu enarborant la samarreta de Qatar. Quina dona més malèfica, quina mala individua, quanta pesadesa hem d’aguantar!

Catalunya és un país d’homes castrats d’escassa virilitat que, per pura consuetud, adoren sexualment les monges. Primer fou la dolentota Forcades, aquella bruixota que vivia mantinguda en un monestir unisex mentre ens alliçonava sobre la revolució feminista, i ara la Caram, que per comptes d’agrair-nos que la lliuréssim del populisme sud-americà acollint-la al Bages, es passa tot el dia intentant fent-nos venir mala consciència. Ja n’hi ha prou de rebre sermons sobre civilitat i progrés de dones que van amb còfia i no coneixen la felicitat suprema de l’orgasme. Ja n’hi ha prou de patir escarments sobre la pobresa per part de marfantes que viuen d’una institució com l’Església, exemple d’anys i panys extorquint els contribuents i estalviant-se pagar impostos per qualsevulla propietat que explotés. Sor Lucía se’n va a Salamanca i els nostres futurs ex-compatriotes espanyols la xiulen. Quina gent més sensacional! Quins ciutadans més dignes!

La monja independentista es queixa de ser esbroncada a Salamanca, tot i haver cridat exaltadament Viva España y los españoles. A banda de falsa i pecadora com la banca argentina, la senyora ens ha sortit perspicaç. Quan ens tornin tots els paperots de l’arxiu, els hauríem de compensar enviant-los la sor, degudament empaquetada. Gràcies, Espanya!