La nit del 26-J hi havia molta gent contenta. Val a dir que molta menys que en altres ocasions, quan tothom pensava –o almenys ho deia!– que havia guanyat. En aquest cas, però, no només està per veure que algú hagi guanyat, ja que difícilment algun partit podrà formar govern, sinó que, vistes les circumstàncies, és molt difícil d'entendre, des d’un punt de vista racional, l’alegria dels que estaven tan contents. I és difícil d’entendre-ho si es té en compte que el partit que ha obtingut més vots és precisament el mateix que ha governat l’Estat, amb majoria absoluta, durant els darrers quatre anys, més la pròrroga amb què està governant en funcions, amb una incapacitat manifesta per reduir les escandaloses xifres d’atur i per evitar el lideratge infame del país en els rànquings internacionals de desigualtat, de pobresa infantil i d’abandonament escolar, entre d’altres (molts) mèrits objectius.

És fàcil d'entendre l’alegria dels partidaris d’una formació quan obté més vots que les altres en unes eleccions. És una reacció partidista, però al capdavall comprensible. Tanmateix, és difícil d'entendre que, davant d’una situació tan devastadora en tots els nivells com l’espanyola, al diagnòstic ja esmentat de la qual cal afegir el deteriorament de la qualitat democràtica d’acord amb paràmetres internacionals, el retrocés en les llibertats i els drets socials, l’augment de la precarietat laboral, la dissolució reiterada i quotidiana de la separació de poders, la manipulació dels mitjans de comunicació públics i la incapacitat per reconèixer la mai no assumida plurinacionalitat de l’Estat.

Usant una analogia futbolística, pot recordar-se que hi ha una diferència abismal entre els seguidors i aficionats d’un equip de futbol i els seus hooligans. Els seguidors i aficionats són partidaris del seu equip, fins i tot quan juga malament o quan els resultats queden molt per sota de les mínimes expectatives. Fins i tot, poden alegrar-se quan perd l’equip rival. Però la devoció incondicional dels hooligans pel seu equip els porta a defensar-lo fins i tot quan les seves pràctiques són antiesportives, quan no respecten les normes acordades, quan insulten els rivals o quan fan el que està permès i el que no per afirmar-se i per guanyar l’adversari, al preu que sigui. El hooliganisme, en futbol, és una actitud que desborda l’univers estrictament esportiu per entrar en els dominis de l’ètica: i aleshores queda en suspens el criteri moral, la rectitud, l’objectivitat que porta a reconèixer les virtuts de l’adversari o el saber perdre.

No és difícil d'entendre l’alegria dels responsables del Partit Popular la nit electoral al carrer Gènova. Han vist revalidada la seva posició com a partit més votat de l’Estat, encara que no hagin pogut renovar ni la majoria absoluta ni hagin pogut assegurar-se una majoria suficient que els permeti governar. Però és difícil entendre, si no és apel·lant al hooliganisme partidista, l’alegria dels 7.906.185 votants del Partit Popular, perquè és difícil imaginar-se que aquests gairebé vuit milions de persones no coneguin la realitat d’un país el govern del qual mereixia qualsevol cosa llevat d’un premi. I, d’altra banda, perquè és difícil entendre que aquests gairebé vuit milions de persones no hagin considerat rellevants, a l’hora d’emetre el seu vot, les informacions absolutament indecents que han revelat els enregistraments de les converses entre el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, i el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, en el curs de les quals s’ha demostrat, de manera inapel·lable, que aquests dos representants institucionals de tan alt nivell han estat mobilitzant sistemàticament tota la maquinària de l’Estat per difamar i destruir els adversaris polítics. Cal recordar que no existeix precedent en cap democràcia avançada, entre els països del nostre entorn, en què s’hagi produït un escàndol d’aquesta magnitud, i que, davant de situacions anàlogues, tot i que molt menors, els cessaments han estat fulminants i immediats. No cal fer-ne la llista: aquests dies s’han recordat alguns casos que ni de lluny arriben al nivell del que qualsevol ha pogut escoltar o llegir.

A Catalunya hi ha gairebé mig milió de votants, del PP, als quals les informacions conegudes sobre el ministre Jorge Fernández els deuen haver semblat un mèrit afegit

I, d’aquests gairebé vuit milions d’electors, que totalitzen un 33% dels votants (!), n’hi ha alguns que encara són més incomprensibles. Els 462.637 votants que han atorgat al Partit Popular la seva confiança i la seva representació a Catalunya i, de manera molt especial, els 356.361 votants que han atorgat el seu vot a una candidatura encapçalada precisament pel ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, que a qualsevol país normal, amb uns estàndards mínims de qualitat democràtica, hauria estat immediatament apartat del seu càrrec només de conèixer-se uns enregistraments tan explícits i inequívocs. Cal reconèixer, a més, que, tant a Catalunya en global com a la circumscripció de la província de Barcelona en concret, el Partit Popular ha incrementat els seus vots respecte a les eleccions de desembre del 2015. Cosa que equival a dir que, a Catalunya, aquest cop el PP ha obtingut 44.268 vots més que fa set mesos, i que a la província de Barcelona n’han estat 34.381. Comptat i debatut, hi ha gairebé mig milió de votants a Catalunya als quals no només les informacions que hem conegut aquests dies no els suposen cap problema ètic, sinó que, al contrari, els deuen haver semblat un mèrit afegit i, en el cas d’aquests quaranta-quatre mil nous vots, potser n’han estat l’argument decisiu. 

No puc ni tan sols entrar a justificar, per tractar-se d’un psicologisme inadequat per a bastir un judici polític, la profunda repugnància que em mereix aquesta constatació. Però sí que, com a mínim, em sembla imprescindible deixar constància de la laxitud moral que han manifestat els qui no han considerat els enregistraments de Jorge Fernández Díaz com un argument suficient per derivar el seu vot a una altra formació o per abstenir-se, sinó que, al contrari, els han considerat motiu de recompensa i garantia suficient per convertir-lo en llur representant polític.

Ho sento: l’alegria d’aquests 7.906.185 votants no és una alegria que pugui despertar enveja, com passa habitualment amb l’alegria dels altres, sinó, més aviat, estupor. Un estupor, val a dir, absolutament incomprensible des d’una perspectiva racional si no és remetent-lo al més visceral i primitiu hooliganisme.

Això és un judici moral? Sí, sens dubte. José María Valverde, en ple franquisme, va renunciar a la seva càtedra universitària recordant que "nulla aesthetica sine ethica" ("no hi ha estètica sense ètica"). Ni sota la dictadura no li va semblar necessari recordar una obvietat: que, sense ètica, no hi ha política. Almenys política digna d'aquest nom. És exactament això. I val la pena recordar-ho avui. 

FT
Cas Jorge Fernández Ressò de l'escàndol a la premsa internacional Marta Escobar Martí
portadesCaptura
Eleccions 26-J La premsa de Madrid ignora el cas Iu Forn / Marta Escobar Martí