Ens podem estalviar els prolegòmens i anar directament al gra: tots sabem de què estem parlant, què ocupa el nostre pensament i què ha omplert els nostres ulls de vidres.
Dos milions dues-centes seixanta-dos mil quatre-centes vint-i-quatre persones, a falta de l’escrutini definitiu, van exercir el seu dret de vot, inalienable perquè és un dret fonamental reconegut en la Declaració Universal dels Drets Humans, en el referèndum del passat 1 d’octubre. Això vol dir que el referèndum pot ser il·legal, pot ser considerat contrari a la Constitució, pot ser al marge de l’ordenament jurídic vigent, pot no ser reconegut: “pot ser”, és a dir, des d’un posicionament teòric, tot això pot legítimament ser considerat en aquests termes. Però l’acte de votar no és un delicte. Els ciutadans i les ciutadanes que, responent a la convocatòria d’un Parlament i d’un Govern legítims, que no estan suspesos en l’exercici de les seves funcions, no poden ser considerats com a delinqüents, perquè, fins i tot si el referèndum fos considerat il·legal i, per tant, ni vàlid ni subjecte a llei, la il·legalitat afectaria la consideració jurídica del referèndum, perquè la ciutadania exerceix un dret reconegut internacionalment com un dret fonamental. Fins i tot en el cas que el referèndum acabi sent considerat com a il·legal, que a hores d’ara no ho és, això no converteix l’exercici del dret de vot en un acte delictiu. És una qüestió tan elemental, des del punt de vista de la filosofia del dret, que fa mal haver-ho de verbalitzar en aquests termes.
Està dit ràpid: més de dos milions de persones adultes, ciutadans de ple dret i en possessió i exercici d’un dret inalienable, per fonamental, van exercir el seu dret de vot. Haurien estat molts més, és evident, si no s’haguessin clausurat els col·legis electorals en els quals hi havia, censades, set-centes setanta mil persones, les quals, llevat d’algunes excepcions gràcies a l’establiment d’un cens únic, no van poder exercir el seu dret de vot o no van poder fer-ho en condicions, és a dir, en el col·legi electoral que tenien assignat. I ho van fer, i també està dit ràpid, desafiant l’Estat espanyol, les seves amenaces i els seus advertiments, encara que vinguessin del Govern, els tribunals, els jutges o la fiscalia, i fins i tot menystenint l’ostentació coercitiva de la força bruta dels anomenats cossos i forces de seguretat de l’Estat, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, que només ostenten la legitimitat de la força per garantir la convivència ciutadana.
Per això, aquells més de dos milions de persones (com es pot abduir la voluntat de més de dos milions de persones en un Estat de dret, en la societat de la informació?), amb plena consciència dels seus drets i dels seus actes, es van mobilitzar, tot i les amenaces, per exercir el seu inalienable dret de vot.
No han estat casos aïllats, n’ha estat la norma, tan reiterada que és evidentíssim, per la repetició del protocol, que obeïen ordes explícites
I l’Estat espanyol, un Estat amb nul·la tradició històrica en els hàbits democràtics, va desplegar les seves forces policials i militars per impedir-ho. Però, en la societat de la informació, com era previsible, tothom ha pogut veure, a través de centenars de filmacions, que han fet la volta al món i que han ocupat informacions de portada en televisions i mitjans de comunicació planetaris, com va ser l’actuació de les forces de seguretat (de seguretat de què, de qui?) en la seva pràctica concreta. Tothom ha pogut avaluar, de manera objectiva i neutra, si la intervenció de la PN i la GC va tenir com a objectiu impedir el referèndum o, més aviat, acarnissar-se amb la ciutadania mobilitzada per votar.
Un visionament, encara que no sigui exhaustiu, dels vídeos que estan fent la volta al món i que han estat difosos per cadenes tan poc sospitoses de sectarisme com la BBC o la CNN, o per diaris com The Guardian, The New York Times, Le Monde o Frankfurter Allgemeine, permet descobrir que la brutalitat de l’actuació de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil no tenia, estrictament parlant, com a objectiu, impedir la celebració del referèndum, requisant urnes i paperetes o clausurant locals electorals, sinó, de manera molt precisa, intimidar i violentar, de manera física, la ciutadania en l’exercici del seu dret. El protocol d’actuació ha estat el mateix, exactament el mateix, en tots els casos que la Policia Nacional i la Guàrdia Civil ha intervingut. Calcat. I té un nom, merament descriptiu: violència física contra persones pacífiques i indefenses, que feien cua per votar, que s’estaven en l’exterior dels col·legis electorals amb la valenta determinació de protegir-los amb els seus cossos, que estaven en l’interior dels locals o votant o garantint l’exercici del dret fonamental. Violència física indiscriminada, generalitzada i ostentosa contra els cossos i les persones.
La ciutadania de Catalunya deixa, després del diumenge 1 d’octubre, exemples d’una dignitat infinita i d’un heroisme quotidià que tampoc no oblidarem mai
Hem vist Policia Nacional i Guàrdia Civil protagonitzant uns actes de violència acarnissada contra gent que només volia votar. Han pegat amb porres, amb els escuts, amb les culates de les seves armes, han estirat la gent amb brutalitat, els han arrossegat per la cara, estirant els cabells, per la boca, han magrejat i assetjat sexualment dones, han tirat gent a terra amb crueltat. Hem vist membres de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil tirant gent a terra, colpejant-los un cop i un altre amb les seves botes quan estaven ferits a terra, n’hem vist d’altres saltant amb tota la seva força i ràbia a sobre de cossos dèbils i indefensos, han trencat cares, han obert caps, han trencat dits, han colpejat braços, cames, mandíbules i pòmuls, han insultat, han usat expressions obscenes impronunciables per persones decents, han llançat el cos de persones a sobre d’altres persones... I ho ha vist tothom. No han estat casos aïllats, n’ha estat la norma, tan reiterada que és evidentíssim, per la repetició del protocol, que obeïen ordes explícites, i que només hi afegien la brutalitat i la crueltat que, personalment, cadascun d’ells decidia exercir. Hem vist membres de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil esbotzant portes, trencant vidres, rebentant mobiliari, de manera tan exageradament violenta que els danys han pogut quantificar-se en més de tres-cents mil euros.
La Policia Nacional i la Guàrdia Civil han desplegat una violència tan acarnissada que els periodistes de tot el món, excepte (cal dir-ho!) els dels mitjans de comunicació espanyols, ho han explicat esfereïts i estupefactes. Els observadors internacionals ho han denunciat i les associacions internacionals en defensa dels drets humans, des d’Amnistia Internacional fins a Human Rights Watch i Oxfam, han qualificat d’intolerables aquestes actuacions. És, a hores d’ara, una realitat indiscutible a nivell global, no una interpretació: l’actuació de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil el diumenge, a Catalunya, ha estat un exercici deliberat de violència gratuïta, innecessària, ostentosa, brutal i cruel. La policia espanyola, que hauria de garantir, com totes, per sobre de qualsevol altra consideració, la convivència pacífica ha estat la responsable d’una violència injustificable i intolerable que, per la seva magnitud, pot qualificar-se literalment de demencial. Garant de l’ordre públic, han estat un autèntic perill públic. I ho són encara. Per això, molt legítimament, la ciutadania de Catalunya, en tots els pobles i ciutats, ha portat a terme una vaga general sense precedents en la seva dimensió quantitativa i en la seva extensió territorial, no només per denunciar-ho públicament davant del món, sinó per exigir la comprensible retirada, del territori de Catalunya, d’aquestes forces policials que són una autèntica amenaça per a la convivència i un perill real per a la integritat física dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya.
Fins i tot en el cas que el referèndum acabi sent considerat com a il·legal, que a hores d’ara no ho és, això no converteix l’exercici del dret de vot en un acte delictiu
Una vaga general que ha deixat imatges d’una dignitat inesborrable. Em quedo amb dues: una, a tot arreu, gent amb banderes espanyoles enmig d’estelades, aplaudits pels manifestants independentistes. Una altra, de la que vaig ser testimoni, com tants altres, a Barcelona: els estibadors del port pujant per la Rambla fins a la concentració a plaça Universitat, al davant de la Virreina, cridant, a pulmó, en castellà: “¡Nuestro-pueblo-no-se-toca!”. Per plorar. Té un nom: dignitat. La determinació de les multituds en vaga general ocupant els carrers i places de Catalunya expressava una idea: no tornareu a posar les vostres grapes sobre la nostra gent. Irritació més que comprensible. Europa, 2017, segle XXI. No ho tolerarem.
Pares i mares hem hagut d’amagar les imatges als nens i les nenes. I, tot i així, a moltes cases hem descobert una inquietud i un neguit insòlit, tremolors, plors i malsons. Preguntes que no hem sabut contestar. Nens i nenes han vist com es colpejava brutalment i es massacrava gent gran, gent pacífica que coneixien, han tornat a les escoles i les han trobat destrossades com si haguessin passat els vàndals. Els nens i les nenes ho han vist. I no ho oblidaran mai. I nosaltres, els adults, no els perdonarem mai, als executors, als que han donat les ordres i als que ho han legitimat o han callat de manera còmplice, i també als professionals de la desinformació que han mentit, que han amagat la realitat, que han inventat una violència i unes provocacions inexistents. No perdonarem als ministres i fiscals, als polítics sectaris i fanàtics, que han legitimat aquesta violència intolerable. No els perdonarem mai.
La Policia Nacional i la Guàrdia Civil, seguint ordres precises i explícites d’usar indiscriminadament la violència física, han tractat més de dos milions de ciutadans i ciutadanes com a delinqüents. I com a delinqüents perillosos. Hem vist escenes reservades a terroristes. Hem vist una població sencera tractada com una amenaça perillosa. El balanç és absolutament eloqüent: 893 ferits. L’atemptat gihadista de Barcelona va deixar 120 ferits. Els ferits que deixa al seu darrere l’actuació de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil multiplica per 7,5 els ferits que l’Estat Islàmic va deixar al seu pas per Barcelona. Que cadascú tregui les seves conclusions.
El cap d’Estat no només ens ha dit que ell no condemna la violència, sinó que, per a ell, aquesta violència no ha existit
No és Rajoy. No és el Govern espanyol. No són els tribunals espanyols. No és la policia espanyola. És l’Estat espanyol, que ha desplegat tota la seva força bruta i incruenta, sobre la ciutadania pacífica de Catalunya, davant del món, en una actuació imperdonable. No es pot perdonar ni els que l’han executat, ni els que l’han ordenat, ni els que l’han legitimat, ni els que han mirat cap a un altre costat. Començant pel cap d’Estat que no ha tingut, en la seva compareixença, ni una sola paraula de misericòrdia o compassió pels ferits, dient-los, amb això, que el seu dolor no li importa, que no és cosa seva, que ja s’ho faran: el cap d’Estat no només ens ha dit que ell no condemna la violència, sinó que, per a ell, aquesta violència no ha existit. Gràcies per dir-ho de forma tan clara i contundent, en prenem nota. Per això, l’Estat espanyol ha esdevingut un estat indecent, en el sentit que Avishai Margalit va donar a aquest terme, en el seu clàssic La societat decent (1996), quan va escriure que “una societat civilitzada és aquella els membres de la qual no s’humilien els uns als altres, mentre que una societat decent és aquella les institucions de la qual no humilien les persones”. L’Estat espanyol ha esdevingut un estat indecent i ha renunciat, durant unes hores, al mínim exigit a qualsevol societat civilitzada.
Al costat d’aquesta indecència injustificable i intolerable de l’Estat espanyol, la ciutadania de Catalunya deixa, després del diumenge 1 d’octubre, exemples d’una dignitat infinita i d’un heroisme quotidià que tampoc no oblidarem mai. Començant per la gent, molta d’ella en condicions físiques d’extrema precarietat, que va fer esforços titànics per arribar fins a les urnes per votar; gent que va dormir als col·legis electorals per garantir la seva obertura, que va posar en risc la seva integritat per guardar, protegir i portar als col·legis urnes i paperetes electorals, que va complir amb una diligència i una discreció exemplars el servei públic de mediació entre l’administració de govern i la ciutadania com a representants electorals o com a membres de meses; gent que es va llevar a les quatre o les cinc del matí per oferir-se d’ajuda, al que fos, i gent que va posar el cos i la cara per protegir l’espai de llibertat i democràcia de les votacions, per defensar els febles i els ferits; gent que va interposar-se per impedir la violència, oferint-se com a ases dels cops; gent que va portar aliments als assetjats, als clandestins defensors dels drets i les llibertats fonamentals. La ciutadania mobilitzada, de manera anònima i sense esperar ni gratitud ni recompensa, per defensar coses que hauria de defensar l’Estat que paguem. La ciutadania mobilitzada en l’exercici d’una solidaritat altruista d’una dignitat tal que no té comparació, ara mateix, en cap altra societat europea. Gent que es va aixecar per dir, clarament, amb tots els riscos que comportava, davant la brutalitat policial de l’Estat espanyol, que no estava disposada que es trepitgessin els seus drets.
A un costat, la infàmia, la indecència i la violència. A l’altre costat, només, la dignitat. La llista de la dignitat de la gent del nostre país. A la qual cal afegir, en les darreres hores, la dignitat d’aquells que, tot i no aspirar a la independència de Catalunya, estan escandalitzats per l’obscenitat i la brutalitat de l’exercici de la violència policial. I a la qual, finalment, cal afegir-hi, la gent de tots els pobles d’Espanya que han sortit al carrer o han manifestat públicament per denunciar el que és intolerable. Uns, potser, provisionalment, poden fer el balanç de l’exercici de la seva força. Als altres, tanmateix, ens queda la convicció del nostre poder. Un poder, bastit sobre la dignitat infinita de milions de persones anònimes, davant del qual res no pot l’exercici de la força bruta, irracional, injustificable i, des d’un punt de vista moral, abominable.