Vaig començar l’antic batxillerat el 1976, un any després de la mort de Franco, i el vaig acabar el 1980, a l’institut públic de la Seu d’Urgell. La llengua catalana encara no formava part de l’ensenyament reglat. Tampoc la literatura catalana. La promoció que venia al darrere seria la primera que podria estudiar la llengua del seu país i la seva literatura en l’escola pública. Tot i així, per iniciativa d’un grup d’estudiants i d’una professora que s’hi va prestar a ensenyar-nos fora de classes, vam aprendre els primers rudiments normatius de la llengua. I el propi centre, més endavant, va promoure un curs de literatura catalana que ens va permetre conèixer les grans tendències de l’evolució històrica des de les Homilies d’Organyà fins al segle XX, així com llegir alguns llibres que, aleshores, eren els primers de literatura catalana que queien a les nostres mans: Tirant lo Blanch de Joanot Martorell, Solitud de Víctor Català, La plaça del diamant de Mercè Rodoreda i Testament a Praga de Teresa Pàmies, si no em falla la memòria, així com antologies més o menys improvisades de poesia catalana. Aviat aquesta anomalia seria esmenada, i tant la llengua catalana com la literatura tindrien presència reconeguda i normalitzada en el sistema d’ensenyament, des de la primària (se’n deia EGB) fins al batxillerat (aleshores BUP). La meva generació ja era, però, a la universitat, on pràcticament, durant els cinc següents anys, fins a 1985, el català seria pràcticament inexistent, llevat dels estudis de Filologia catalana.

Gairebé quaranta anys després, un podria pensar que aquesta situació ja ha estat corregida i que tant l’ensenyament de la llengua catalana com el de la literatura catalana han assolit, en el nostre sistema, un estatus normalitzat. 

Tot i així, recents estudis de sociolingüística han mostrat (com va fer el manifest impulsat pel Grup Koiné, amb la conseqüent polèmica que el va seguir, arbitrària i val a dir que més política que científica) que “la llengua catalana no està, tanmateix, en la situació normal d’una llengua territorial en el propi territori” i que “el règim constitucional del 1978 ha refermat la continuïtat de la imposició politicojurídica del castellà a Catalunya”. L’esmentat manifest assenyalava, també, que els esforços normalitzadors de la Generalitat no han servit “per a revertir la norma social d’ús subordinat del català al castellà que condiciona l’ús lingüístic quotidià de la immensa majoria dels parlants i que porta a una indefectible substitució de la llengua del país per la llengua imposada per l’Estat”. Les constatacions positivistes del manifest, avalades per verificacions més que evidents, van ser suficientment comentades i discutides quan el manifest es va presentar, així com altres aspectes consignats en el text pel que feia a les mesures correctives de futur que el grup signant proposava. No és la meva intenció, aquí, tornar ara a aquestes qüestions.

M’interessa, tanmateix, parar esment a la situació de la literatura catalana, en greu perill de retrocés i minorització quan la seva situació encara no pot considerar-se plenament normalitzada en l’ensenyament oficial normatiu, com ha denunciat, recentment, el col·lectiu Pere Quart en un contundent manifest titulat, significativament, “SOS. Literatura a l’ensenyament”, que ja han subscrit més de dues mil cinc-centes persones, entre elles bona part dels escriptors en català del país. El manifest assenyala que “la literatura ha estat bandejada, en els darrers anys, menyspreada i infravalorada” i que, “en el camp de l’ensenyament, observem alarmats una tendència a la residualització de la literatura”. El toc d’alarma ha estat provocat per la reducció de les hores de llengua i literatura al batxillerat, que entrebanca, a criteri dels signants, la possibilitat de dedicar les hores previstes a la literatura “amb l’objectiu inconfessable de prioritzar el treball lingüístic per superar la prova de selectivitat”.

 Farien bé les autoritats d’atendre el crit d’alerta abans que la literatura catalana acabi per desaparèixer de la vida educativa

Farien bé les autoritats educatives d’atendre aquest crit d’alerta abans que la literatura catalana acabi per desaparèixer, en la pràctica, de la vida quotidiana educativa dels centres. La situació, segons el diagnòstic del col·lectiu Pere Quart, tal com fàcilment pot corroborar qualsevol que conegui la realitat de l’ensenyament secundari i de batxillerat, tot i no ser nova, és més que preocupant. No sembla, tanmateix, a hores d’ara, que la seva preocupació hagi merescut, no ja una reorientació de la reducció horària, sinó la simple atenció de la consellera d’Ensenyament de la Generalitat, màxima autoritat educativa del país.

Hi ha diversos factors que contribueixen a aquest descrèdit de la literatura catalana en l’ensenyament, i alguns, val a dir, vénen de lluny. En primer lloc, l’ús instrumental generalitzat de la literatura com a eina de coneixement i perfeccionament dels hàbits lingüístics: segons aquest criteri, s’ha prioritzat sovint la lectura i el coneixement de la llengua per sobre del coneixement de la literatura, amb les seves metodologies pròpies i la inserció de les lectures en una tradició literària de les més eminents de la cultura europea. En segon lloc, per una frívola indistinció de “llibres” i “literatura” (cal recordar que no tots els llibres són literatura?), s’ha prioritzat sovint el foment de la lectura com a objectiu, amb els criteris que poden ser-li associats, com la facilitat, la intriga, l’argument i la capacitat de seduir, encara que sigui al preu de la banalització de la lectura, abans que l’exigència que tota obra literària sempre comporta. En tercer lloc, com sap qualsevol que conegui la realitat educativa del país, les dificultats de tota mena que té el professorat que se n’hauria d’ocupar a l’hora d’abordar, des d’una perspectiva d’Història de la literatura, les obres de referència de la literatura catalana, aspecte que acaba provocant, per dir-ho ras i curt, que molt pocs dels professors de llengua i literatura catalanes es considerin capacitats per fer cursos de literatura i per orientar les lectures que haurien de ser de coneixement obligatori. En quart lloc, la potència normativitzadora i propositiva, pel que fa a la determinació dels continguts dels programes, dels grans grups editorials, més interessats a col·locar els seus productes i les seves novetats editorials abans que l’estudi dels grans clàssics de la literatura catalana. I, finalment, i això ja no afecta només la literatura catalana, la tendència, que ara sembla ja definitivament hegemònica, de prioritzar les “competències” abans que els “continguts”, dogma educatiu de l’actual ensenyament al nostre país que ha contribuït al descrèdit de les nocions de tradició (literària) i de transmissió (de coneixements). 

Al filòsof Slavoj Zizek li agrada explicar sovint una mena d’historieta o acudit. Un pacient es queixa al seu psicoanalista que hi ha un enorme cocodril sota del seu llit. El psicoanalista li explica que aquest deliri és fruit de la seva al·lucinació paranoica, que no hi ha cap cocodril, i, amb el temps, l’acaba convencent i, segons ell, guarint, de manera que el pacient deixa de veure el cocodril. Mesos després, el psicoanalista es troba un amic del seu pacient i pregunta per ell. L'amic li contesta: “Qui? A qui es refereix? Al que va morir perquè se’l va menjar el cocodril que vivia sota el seu llit?”. 

Correm el perill d’haver-nos acostumat als crits d’atenció i d’alerta dels qui, des de fa temps, denuncien la situació de perill de la llengua catalana i, ara, de la literatura catalana en l’ensenyament. Vés que, quan preguntem per l’estat de la llengua i la literatura del país, el cocodril no se les hagi menjat totes dues!