Fa molts anys que ho faig, sistemàticament. En algun moment del curs, comparteixo amb els meus estudiants de la Universitat de Girona un treball en vídeo de l’artista Francesca Llopis. Mai no la presento, ni explico res sobre el seu treball, ni sobre el tema d’Etcètera (2004), que n’és el títol. Darrerament, la pròpia artista n’ha fet una versió nova, amb imatges diferents per al mateix guió. En la filmació de la versió de 2004, s’hi mostren imatges d’un bosc, a través de plànols, d’una gran ambició poètica, que mostren les fulles i les branques dels arbres, els tronc i l’escorça, el terra i les arrels. I, mentrestant, un àudio permet sentir dues veus de dona que van recitant diversos noms que, al principi, costa d’entendre i, per suposat, d’identificar. La sensació que sempre provoca la verbalització d’aquests noms és una mica inquietant, perquè és difícil d’entendre, al principi, el sentit del que estem escoltant. A mesura que la llista es va fent més extensa, ja comença a ser evident que tots els noms són noms de dones. En la seva major part, al començament, noms que podrien ser de dones qualsevol, de diversos orígens i nacionalitats, però, a partir d’un nom, i en cada espectador és una experiència diferent, se n’identifica algun com el nom d’una dona artista. Després arriben, barrejats enmig de la llista, més noms d’altres dones artistes. I intuïtivament hom endevina que sí, que tota aquella llista de noms és d’artistes, de dones artistes, encara que, sorprenentment, i d’aquí la inquietud que provoca, molts d’aquells noms no els havien sentit abans.

Entre estudiants d’Història de l’art, és fàcil imaginar el desassossec que aquesta constatació provoca: com és que, de pràcticament totes aquestes dones, no en saben gairebé res? Com pot ser que la Història hagi silenciat aquests noms i continuï, en part, silenciant-los, com de manera tan negligent continua fent una pràctica museogràfica que permet que molts pocs d’aquests noms arribin a tenir visibilitat pública?

De forma reiterada, assisteixo cada curs a la perplexitat i l’estupefacció d’estudiants que han de confrontar-se amb una història negligida, oblidada i, en cert sentit, reprimida, amputada i negada. Augmenta aquesta sensació el fet que les veus que desgranen els noms simulen certa dificultat a l’hora de pronunciar-los, com si fossin tan desconeguts que, en alguns casos, fins i tot no acaba de saber-se com fer-ho de manera adequada. Però el món de l’art no és una excepció, sinó més aviat un cas d’estudi per a un símptoma social i cultural generalitzat.  

Quan vaig fer la carrera de Filosofia, a la Universitat de Barcelona, a primers dels vuitanta, cap professor, i hi havia algunes professores, no em va parlar mai d’una sola dona filòsofa

Quan vaig fer la carrera de Filosofia, a la Universitat de Barcelona, a primers dels vuitanta, cap professor, i hi havia algunes professores, no em va parlar mai d’una sola dona filòsofa. Podria donar la sensació que “filòsof” era un nom que només es declinava en masculí. Va ser més tard, i fora de la institució, quan vaig conèixer, llegir i reconèixer la importància, en molts casos superior a la dels seus col·legues mascles, de l’obra de Rachel Bespaloff, Simone Weil, Hannah Arendt, Simone de Beauvoir, María Zambrano, Luce Irigaray, Hélène Cixous, Sarah Kofman, Julia Kristeva, Judith Butler, Angela Davis, Nancy Fraser o Martha C. Nussbaum, entre moltes altres, per esmentar-ne només algunes de les grans filòsofes del segle XX.

De totes elles, hi ha dos casos que sempre em revolten: Hannah Arendt i María Zambrano. Molt sovint, com si fos un epítet imprescindible per qualificar-les, es posa de relleu, en forma de carta de presentació, que van ser deixebles de Martin Heidegger, la primera, i d’Ortega y Gasset, la segona. En el cas d’Arendt, a sobre, sempre reapareix el tòpic banal de la seva “relació” amb Heidegger, sobre la que tanta literatura groga s’ha escrit (i filmat!). Em sembla una barbaritat. En primer lloc, perquè, d’aquesta manera, es converteix l’obra i l‘aportació de Arendt i Zambrano en una cosa secundària i subalterna respecte a la dels seus suposats mentors barons. Però, en segon lloc, i sobretot, perquè el pas del temps ha mostrat la injustícia, si no l’aberració d’aquest plantejament.

L’aportació de Hannah Arendt al pensament del nostre temps és incomparablement superior a la que hi va fer Martin Heidegger, potser el filòsof més sobrevalorat del segle XX

L’aportació de Hannah Arendt al pensament del nostre temps és incomparablement superior, al meu entendre, a la que hi va fer Martin Heidegger, potser el filòsof més sobrevalorat del segle XX, segurament a causa de l’aparent opacitat i hermetisme del seu llenguatge, segons els quals sempre sembla que digui més, i coses més profundes, que les que en realitat diu. D’altra banda, quan més coneixem sobre els manuscrits inèdits que Heidegger va prohibir que es publiquessin en vida seva, més nítidament apareix el seu compromís amb el nazisme i el hitlerianisme, no pel que va fer durant la seva vida sota el Tercer Reich, que ja era prou conegut, sinó pel que afecta al nucli vertebral del seu pensament. Al costat de Heidegger, les aportacions de Hannah Arendt sobre la democràcia, el pluralisme, la llibertat i també sobre la perversió dels totalitarismes són, encara avui, claus imprescindibles per a qualsevol reflexió al voltant dels temes que marquen la vida política contemporània.

I, en cert sentit, el mateix pot dir-se de María Zambrano, l’estatura intel·lectual de la qual, que va passar tota la seva vida, fins al 1984, a l’exili, des que va sortir d’Espanya el 1939, no ha deixat de créixer en proporció inversament proporcional a la d’Ortega y Gasset, del qual, avui, poca cosa és filosòficament aprofitable, tot i els grans esforços institucionals per promocionar-lo, més enllà, potser, del valor de la seva prosa. María Zambrano, al meu judici, és, juntament amb Xavier Zubiri, el nom més rellevant de la filosofia hispànica des de Francisco Suárez, mort el 1617.

Sí, cal celebrar cada 8 de març el dia de la dona, no només per recordar que, en moltíssimes coses, som encara lluny d’una situació d’igualtat efectiva, sinó també per retornar, en la vida cultural i en la vida col·lectiva,  la veu i l’obra de totes aquelles sense les quals no seríem el que som.