Una notícia dolenta. Arran d’algunes notícies, com la victòria inesperada (excepte per als gurús de la tribu, que sempre ho han vist tot abans, encara que no ho haguessin dit) de Trump o del Brèxit, ha començat a estendre’s una opinió que està agafant la força indiscutible d’un mem. Ja sabeu, aquests prejudicis que acaben transmetent-se (i acceptant-se!) amb la força d’una transmissió genètica. És el prejudici que prova d’explicar-se l’increment entre l’opinió pública, sense cap mena de pudor ni oposició ni vergonya, de posicions explícitament racistes i xenòfobes. Ara resulta, com sostenen tantes persones i fins i tot analistes, que l’èxit electoral i polític de posicions explícitament xenòfobes en contra dels estrangers i dels migrants que fugen de la pobresa i la violència en els seus llocs d’origen podria explicar-se per la tan mal anomenada “crisi de refugiats”. I dic mal anomenada perquè, en realitat, estrictament parlant, ni és una “crisi” ni es tracta de “refugiats”. No és una “crisi” perquè no ha afectat el més mínim el funcionament habitual, gèlidament burocràtic, de les democràcies europees, que continuen funcionant, en general, especialment en aquest Estat en el que ens ha tocat de (mal) viure, com si la cosa no anés amb elles. No cal repetir les dades, a hores d’ara ja sobradament conegudes. I no es tracta de “refugiats” perquè, en general, des d’una perspectiva estadística, a la immensa majoria se’ls està negant, amb cinisme disfressat de raó d’Estat, la condició mateixa de “refugiats”: si fossin “refugiats”, n’estaria reconegut el seu estatus d’acord amb la Convenció internacional de 1951, que reconeix les garanties del dret d’asil, que precisament és el que ara mateix se’ls nega.

No és una “crisi de refugiats” perquè no ha afectat el més mínim el funcionament habitual, gèlidament burocràtic, de les democràcies europees

Una notícia bona. Acaba de posar-se en marxa a Catalunya una campanya cívica  d’impuls ètic i ambició política, per forçar les institucions públiques catalanes a prendre mesures efectives per abordar aquest problema que ha commocionat l’opinió pública i que estén ombres sospitoses sobre la inexcusable ambició de justícia que hauria de regir les decisions polítiques de qualsevol sistema democràtic. Així, davant la constatació empírica que gairebé tres-cents milions de persones “han hagut de desplaçar-se forçosament de casa seva pels conflictes armats, vulneracions dels drets humans, canvi climàtic i pobresa”, la iniciativa interpel·la la ciutadania, a través d’un manifest que ja ha començat a recollir adhesions individuals i associatives, a “organitzar-se, mobilitzar-se i fer sentir la seva veu per tal d’aconseguir una conscienciació col·lectiva que afavoreixi el canvi d’actitud de les institucions”.

En aquest context, torna a ser molt oportuna l’exposició al CCCB de les fotografies que han rebut el premi de fotoperiodisme World Press Photo 16 . Amb independència dels debats gremials que cada edició del certamen provoca, m’interessa ara remarcar la presència enguany de la fotografia guanyadora: Hope for a New Life de Warren Richardson. En la seva imatge, fotografiada a Rószke, en la frontera entre Hongria i Sèrbia, feta l’agost de 2015, s’hi veu un home que entrega un infant d’uns mesos a un altre home, que el rep, a l’altre costat del reixat de filferro. El fotògraf va participar, amb uns dos centenars de migrants, de les escaramusses per escapar-se de la policia fronterera, que pretenia detenir-los. En la seva fotografia es reconeix la cara fatigada, la boca entreoberta i la mirada perduda de l’adult que porta el nadó a les mans, agenollat a terra, i que l’entrega a uns altres braços, que el reben, a través del reixat. Hi endevinem el neguit, la preocupació, la inquietud. El nadó està lleugerament tombat cap a l’home que el portava i que prova de passar-lo a l’altre costat. És un moment de tensió en el que es concentren moltes coses, algunes que hem vist, altres que imaginem i moltes que sabem des de fa segles, des de les grans migracions de l’antiguitat provocades per la pobresa i la violència. La fotografia té la força que sempre té l’estratègia retòrica de la sinècdoque, que, tot i que mostra un adult i un nadó, permet de reconèixer-hi, immediatament, el tot, els altres milers, centenars de milers, que s’estan jugant la vida, ara mateix, en situacions semblants.

Una societat civilitzada és aquella els membres de la qual no s’humilien els uns als altres

El filòsof Avishai Margalit, en un llibre ja clàssic , tot i ser del 1996, recordava, seguint una caracterització habitual des d’aleshores en la filosofia política, que “una societat civilitzada és aquella els membres de la qual no s’humilien els uns als altres, mentre que una societat decent és aquella les institucions de la qual no humilien les persones”. Amb això, suggeria, i provava a més de justificar-ho de manera argumentada, que, per tal que una societat pugui ser considerada com a “decent”, no n’hi ha prou amb què no humiliï els seus membres, sinó que cal que no humiliï tampoc aquells que, sense ser-ne encara membres, aspiren a ser-ho, ni aquells que, tot i ser-ho, a la pràctica, no se’ls reconeix administrativament com a tals.

Pensava en tot això davant de la fotografia colpidora de Richardson, que ens interpel·la, no pas per moure’ns a la compassió, sinó per activar la nostra acció política, ja que no es tracta pas de compassió sinó de justícia. I pensava, sobretot, que la batalla per la decència s’està jugant, avui, és cert, en aquells reixats que no són sinó l’expressió més dramàtica i intolerable del tancament de fronteres de la UE, però també, sobretot i en primera instància, en la humiliació a què, en nom de la burocràcia administrativa dels controls migratoris, dins l’Estat espanyol, s’està sometent a un calvari vergonyant i vergonyós a milers de migrants que es veuen literalment humiliats per l’administració pública i, en molts casos, a sobre, pels buròcrates amb els que han de barallar-se després d’una paperassa gegantina i d’hores i hores d’espera. En el país del “vuelva usted mañana” de Larra, potser ha arribat l’hora que, almenys a Catalunya, el síndic de greuges prengui cartes amb aquesta burocràcia injustificable que ens embruta a tots amb la seva indecència i el insulta el mínim sentit de la justícia reparativa que hauria de regir, per principi, l’activitat d’una administració pública.