Quan em vull sentir humiliat, ultratjat, menyspreat, insultat i escarnit, me’n vaig a un aeroport. És creuar la porta i, immediatament, deixar de ser persona per passar a ser tractat com un tros de carn amb ulls. I calla, que si no és pitjor.

Si vols tenir garanties de pujar a l’avió, hi has d’anar mínim tres hores abans. Escoltin, ¿vostès qui són per robar-me el meu temps d’aquesta manera?

Cues interminables a la facturació, amb tres miserables finestretes obertes per atendre no-se-sap quanta gent.

Cues al control de seguretat on et fan mig despullar-te i descalçar-te i on ets humiliat fins a límits d’obligar a mares a deixar la llet dels seus fills.

Passada per arcs de seguretat on et veuen despullat. Que, miri, a la meva edat que em vegin despullat em llepa un peu, però prefereixo triar el lloc i les persones.

Pèrdua de la maleta, una cosa incomprensible en un món amb xips, ordinadors, codis de barres i altres invents pretesament infal·libles.

Coses incomprensibles com esperar durant una hora la teva maleta en una cinta i, de camí a presentar la reclamació per pèrdua, veure-la fent tombs per la cinta del final de la sala. 

Companyies que et fan pagar per usar la targeta de crèdit per comprar els bitllets a la seva web, quan l’única manera de pagar el bitllet és usant la targeta de crèdit.

Esperes interminables dins d’un avió perquè hi ha unes maletes que no saben de qui són. Tant de control i les maletes pugen soles perquè el passatger vés a saber en quina cua està.

Aeroports on et fan passar, vulguis o no, per la zona comercial. I gent que pensa: “mira, compraré un record”. Un record que si és d’una certa mida o és segons quin aliment i fas un enllaç en un altre aeroport, es queda al control de seguretat d’aquell aeroport. 

I si vas a segons quins països, encara que sigui en trànsit, haver de suportar fins a 4 controls, total perquè baixes d’un avió i puges a un altre. Res més. Sense ni posar els peus al país per on passes. Si vol sentir la seva dignitat totalment violada, li recomano fer un enllaç a Miami. A part de ser tractat amb el més gran dels menyspreus, podrà assaborir l’impagable moment en què qualsevol imbècil amb gorra es creu amb dret de cridar-te.

I la gent calla i empassa. Perquè sap que allà no és ningú. Perquè allà hi mana un ens indeterminat que et pren qualsevol dret.

El desori Vueling és l’exemple perfecte que demostra fins a quin punt volar s’ha convertit en una humiliació permanent. Una companyia que no ofereix el servei pel qual milers de persones han pagat, les mareja amunt i avall, les deixa abandonades, a moltes els esguerra les vacances o el negoci que anava a signar i tot, sempre, sense cap informació. O informació falsa.

I les explicacions, que no ho van ser, van arribar quan la indignitat (que es veia venir des de feia mesos) va obrir informatius i va ser portada. Llavors, a corre-cuita, obrim més taulells de facturació i obrim una línia d’atenció al client. Però, escolti, quatre dies després del caos, vol que li digui jo per on es pot introduir els taulells de facturació i la línia d’atenció? Sí?

Ah, i després hi ha l’administració que, quan ja ha passat tot, convoca la companyia a una reunió i li diu: “Si ho tornes a fer, et faré pam-pam al culete, dolenta... que ets una trapella dolenta".

Solució, que voli sa tia. Jo aquest estiu viatjaré en cotxe i en tren. I podré portar els líquids que vulgui amb les mides que cregui oportunes, no em perdré les maletes, no em tractaré com un perillós assassí i no hauré de suportar ser considerat una merda.