El referèndum del Brexit ha sacsejat a una classe política europea que ja té grans problemes a la seva mateixa casa. La Unió Europea i la zona euro passen una etapa difícil, amb un creixement mediocre, deute, emigració massiva, refugiats, inestabilitat a la frontera amb Rússia i actes de terrorisme episòdics que augmenten el malestar social. I en aquesta situació, la UE no ha ofert últimament arguments per donar suport al projecte europeu. D'aquesta manera, l'avenç dels partits polítics nacionalistes és visible a França, Holanda i Alemanya, però fins i tot en els partits tradicionals s'observa com puja la marea. Una reforma s'imposa.

Jean Pisani-Ferry, conegut expert de l'Hertie School, resumeix el moment actual assenyalant que "el problema fonamental està en si ser part de la UE continua oferint prou beneficis per compensar la pèrdua de sobirania que comporta".

Un exemple clar d'aquesta contradicció s'ha materialitzat en el cas de l'obligació de complir els objectius de deute i dèficit fixats al Tractat de Maastricht. Ara mateix, Renzi està a la corda fluixa després de les últimes eleccions municipals, on els populistes han aconseguit un clar avenç.

En la majoria dels països de la UE hi ha un corriment d'una part important de l'opinió pública que dóna suport cada vegada més als plantejaments nacionalistes. A Espanya, per exemple, on el pla d'austeritat ha obligat a canviar amb èxit el model econòmic, hi ha un 49% en contra de Brussel·les. La persistència d'un alt nivell d'atur influeix.

El problema d'Europa no és només que no sigui una zona monetària òptima, cosa que fa difícil l'ús d'una mateixa moneda -el cas de Grècia és paradigmàtic- sinó que les cultures econòmiques xoquen entre si. El model d'economia social de mercat alemany, basat en l'economia real, l'ús moderat del crèdit i el compliment dels acords, xoca amb els hàbits dels seus veïns, com és el cas de França, més pròxims a la cultura del dòlar, propensa a maniobrar amb la divisa i el dèficit públic.

S'acusa Brussel·les de plantejar traves burocràtiques que frenen el dinamisme de la zona europea en imposar aranzels i regles l'aplicació de les quals moltes vegades disgusta els empresaris nacionals.

La globalització s'està fragmentant en zones a través d'acords bilaterals o zonals

La qüestió és que per vendre samarretes no hi ha grans problemes a fer-ho en un mercat o un altre. Però, com diu Pisany-Ferry, en els serveis les coses canvien molt. Per comerciar amb serveis sofisticats i complexos, com els financers o sanitaris, les empreses interessades han de tenir darrere institucions i una legislació acceptable a la resta del món. La globalització, a més, s'està fragmentant en zones a través d'acords bilaterals o zonals. La renovada oferta que ha fet Obama en la seva visita a Europa per assolir un acord de lliure comerç i inversió a ambdós costats de l'Atlàntic és un exemple d'això.

Una altra cosa és que Europa necessiti una certa refundació en la qual la visió d'una federació no sembla la millor resposta, segons alts responsables de la UE. A França, sembla imposar-se la idea d'una Europa a dues velocitats, formada per dos grups, un de més integracionista i un altre menys. A Berlín, aquesta idea no agrada a Merkel, perquè veu en la seva implementació un nou focus de tensions a la zona. Per a Wolfang Schauble, el ministre de Finances alemany, el millor potser seria que Europa es concentrés en aquelles tasques on la unió maximitzés els resultats, i deixar la resta a cada país membre.

No serà fàcil trobar una solució. Ortega y Gasset al seu llibre Meditación de Europa del 1949, seguint una conferència que el filòsof alemany Edmund Husserl va fer a Viena el 1935, diu que "la civilització europea dubta a fons de si mateixa". Passava llavors i passa ara. Per salvar la por del buit, Ortega suggeria a Europa aplicar una màxima forta de Goethe: "Els teus poden descansar ociosos, però qui em segueixi tindrà alguna cosa per fer". Potser és aquest novament el cas. 

Encara que, segurament, no serà fàcil ni la solució immediata. La unió bancària està a mig fer perquè on els països deutors demanen solidaritat, els alemanys responen que cada un ha de respondre dels seus actes, D'aquesta manera, l'esquema d'una assegurança comuna dels dipòsits està estancat. Sobre les fronteres, l'inestable acord amb Turquia mostra la dificultat d'arribar a una solució satisfactòria. Pot posar-se en marxa el Pla Juncker de reactivació econòmica, dotat amb 315.000 milions d'euros, fins a 2018 o fins i tot multiplicar-se. Comença un cicle llarg d'eleccions. Una integració europea més efectiva no s'aconsegueix amb una vareta màgica. El realisme, no l'idealisme, és la gran prova que ha de superar Europa. Serà difícil, però no impossible.