Els que ens dediquem a analitzar la política des de Madrid (“una barreja de Navalcarnero i Kansas City poblada per sotssecretaris”, com la va descriure Cela) estem perplexos amb l'evolució recent de “el asunto de Cataluña", que és com se n'hi diu aquí. Després de les eleccions del 20-D vam veure venir una pel·lícula de terror: A Barcelona, un Govern independentista acabat d'elegir i presoner de la CUP. A Madrid, un govern en funcions i un parlament penjat durant mesos. Aparentment, era l'escenari perfecte perquè les forces independentistes es llancessin a tota brida cap a la desconnexió, aprofitant la confusió i la precarietat institucional al poder central. Era lògic esperar un augment de la crispació i de la confrontació durant aquests mesos d'interinitat.

Però fins al moment passa més aviat al contrari. El problema de fons continua on és, com un elefant al saló, però admetem que algunes coses s'han relaxat. Sobretot en les formes, però també una mica en el fons.

Resulta que aquest senyor Puigdemont no ha sentit la necessitat de fer cap meritoriatge per demostrar puresa de sang independentista. I sense renunciar a les seves posicions, ha millorat de lluny el to i els posats del seu antecessor. Aquelles provocacions assajades, les ganes de molestar per molestar i aquest to insuportable de burgès de dretes transmutat en agitador de multituds han donat pas a un comportament més propi d'un responsable polític sense problemes d'estabilitat emocional. Aquest senyor parla sense escopir; i per això, encara que les idees siguin semblants, se l'escolta d'una altra manera i se l'entén millor.

Aquest senyor [Puigdemont] parla sense escopir; i per això encara que les idees siguin semblants [a les de Mas] se l'escolta d'una altra manera i se l'entén millor

Hi ha qui veu Puigdemont com un conseller en cap del veritable cap, que seria Junqueras. Però aquest també sembla una altra persona: Es veu que quan et posen a administrar una caixa amb més teranyines que diners se't calmen molts ardors i t'ajuda a constatar que si et treuen l'abric de la Hisenda espanyola i del Banc Central Europeu, a fora hi fa un fred que pela.

Rajoy, per la seva part, entre estar en funcions i viure pendent de la crònica de tribunals, ha reduït també el volum de les seves amenaces i els decibels dels crits rituals d'afirmació patriòtica. I Sánchez ha de tractar el tema amb pinces, pinçat com està entre la vigilància dels seus barons i baronesses, perquè no passi la línia vermella i la seva secreta esperança que en l'últim segon una oportuna abstenció dels independentistes li doni la grossa de la investidura.

I escolti, sembla que el pont aeri torna a funcionar. Sánchez, Iglesias i Rivera han viatjat a Barcelona per conversar amb Puigdemont. Junqueras freqüenta Montoro, i hem vist el representant de la Generalitat al Consell de Política Fiscal i Financera, fent pinya amb valencians, andalusos i altres espanyolassos per protegir les comunitats autònomes de la corretja de càstig amb què Hisenda vol lligar-les en curt.

“És urgent comptar com més aviat millor amb un nou model de finançament que permeti a les comunitats autònomes en general, i a Catalunya en particular, complir els objectius d'estabilitat pressupostària garantint alhora la provisió de serveis bàsics a la ciutadania". Són paraules d'Oriol Junqueras. No sonen pas com les d'un revolucionari a punt de partir un Estat, no?

Si amb això de “desjudicialitzar” el conflicte se suggereix que cal renunciar al fet que el Constitucional decideixi el que és conforme a la Constitució i el que no, anem per mal camí

Dimecres es veuran, per fi, Rajoy i Puigdemont a la Moncloa. L'important no serà el contingut (Mariano no està per a cap floritura aquests dies), sinó el fet. L'agenda que, segons sembla, pretén tractar el president en aquesta conversa és raonable per a dos governants en exercici. Només conté una trampa dels vells temps: Si amb això de “desjudicialitzar” el conflicte se suggereix que cal renunciar al fet que el Tribunal Constitucional decideixi el que és conforme a la Constitució i el que no ho és, anem per mal camí.

També hi ha alguns avenços de fons. No espectaculars, però tampoc menyspreables:

  • Això dels 18 mesos per tocar el dos d'Espanya ha passat a millor vida, afortunadament. Eren coses de la febre. La nova consigna és avançar sense pausa, però sense pressa.
  • Després de les “plebiscitàries” del 27S es va proclamar que la fase del “dret a decidir” estava superada i que el poble català ja havia decidit. Però arran de la tortuosa negociació per formar govern a Madrid, el que ERC i DiL (o com s'acabi anomenant la cosa) han reclamat per donar suport a la investidura de Sánchez no és que es reconegui la independència de Catalunya, sinó que es contempli la convocatòria d'un referèndum. Sembla un retrocés, però en realitat és un avenç. 
  • I per la seva part, el Partit Popular ja admet que cal obrir el meló de la reforma constitucional. És un primer pas imprescindible: Sense PP no hi ha reforma de la Constitució i sense aquesta reforma no hi ha solució raonable per al “asunto de Cataluña".

Paradoxalment, del desori gegantí en què s'ha convertit la política espanyola en pot néixer algun brot verd per als que desitgem amb l'ànima que torni la raó a la relació entre Espanya i Catalunya.

Per a això, haurien de passar algunes coses més:

Primer, que el nacionalisme català torni a participar en la política espanyola. El 26 de juny hi haurà eleccions generals i s'obrirà una nova negociació per formar govern. Una de les coses que han produït el present bloqueig ha estat l'existència de 17 diputats independentistes que estan al Congrés i voten, però que ara com ara són inservibles per formar qualsevol majoria. Jo voldria veure el nacionalisme català participant en aquesta negociació i després contribuint constructivament a la reforma de la Constitució, però perquè això sigui possible han de canviar algunes coses importants. 

Segona, que es greixi de nou la relació entre la Comunitat Autònoma de Catalunya i l'administració central de l'Estat. Diuen que Puigdemont reclamarà a Rajoy que el govern d'Espanya compleixi l'Estatut. Suposo que hauria de ser una reclamació d'anada i tornada: Que el Govern i el Parlament de Catalunya tornin a complir l'Estatut seria un gran pas cap al restabliment de la normalitat.

Que el Govern i el Parlament tornin a complir l'Estatut seria un gran pas per al restabliment de la normalitat

I tercer, que el futur govern d'Espanya tingui una arquitectura política que l'habiliti per buscar una solució concertada dins d'una Constitució reformada. Potser algú a Catalunya –i a Espanya- pot pensar que el camí passa per expulsar el PP del poder tant sí com no. Crec que, respecte a aquest problema, equivoquen la recepta. No hi haurà solució duradora per a aquest conflicte sense que la dreta espanyola s'associï a ella d'alguna forma. No volem que el PP torni a les taules petitòries anticatalanes. Per abordar racionalment aquest problema, tan dolent és que el PP s'instal·li en la majoria absoluta com que el convidem a echarse al monte. 

Qui ho sap?, de vegades el destí escriu dret amb línies tortes. Potser de resultes de tot aquest embolic es produeix un atac col·lectiu de bon sentit polític i s'obre pas alguna cosa semblant a una via Urkullu per a això que a Madrid anomenem “el asunto de Cataluña”. Tant de bo; el bo que té el desig és que surt de franc.