He vist les declaracions de Bernardo Bertolucci sobre la famosa escena de la mantega a “L’Últim tango a París”. M'havien explicat el que deia, però observant el seu posat i el seu to és encara pitjor del que imaginava. La barreja de superioritat moral, suficiència, menyspreu i justificació és total i absoluta. 

Posem el tema en context. El que Bertolucci reconeix és que l'escena no estava consensuada amb l'actriu Maria Schneider. O sigui, que la humiliació que acompanya les violacions allà va ser absolutament real perquè va ser realitzada per sorpresa. Ara bé, al contrari del que alguns han interpretat, a la pel·lícula no hi va haver penetració. Per tant, som davant del que en podríem dir una "violació moral", si em permet l'expressió. Per a mi, igual de greu, però és la meva opinió.

Ara ens detindrem en aquest concepte, però primer acabo de situar la qüestió des del punt de vista mediàtic.  

Aquestes declaracions són de fa dos anys i durant aquest temps han circulat per diversos canals sense que el tema generés debat. I el mateix que hi explica Bertolucci ho va denunciar l'actriu Maria Schneider durant anys, però l'escàndol s'ha produït justament ara. Els experts que estudien els fenòmens virals ja tenen un nou cas on investigar: per què en aquest moment el tema si que enganxa a la opinió pública? Per què una tarda de dilluns d'una setmana plena de ponts la gent discuteix sobre això a Twitter? El secret és la forma en què ens l'han venut ara? En un món on ens quedem amb el titular, la notícia ara ha estat construïda d'una forma que ven? Quin ha estat el mecanisme que ens ha fet enganxar ara a una qüestió que va succeir fa dos anys?

I ara torno a les declaracions. Quan les he vistes m'he quedat bocabadat perquè ja venia de la lectura de com Bertolucci i Marlon Brando van preparar el terreny. I m'he imaginat l'escena. Dos homes madurs, amb molta “mili” feta, patums del cinema mundial, decidint que humiliaran una jove de 19 anys fent-li sentir l'acte de violència, de força, de sotmetiment, de vulneració, de superioritat i d'agressió més bèstia i intolerable que es pot cometre contra una dona. Una jove que no és ningú, davant de dos monstres del cinema. Posem-nos en la seva pell. 

No, no hi va haver penetració física, però la violació moral va tenir uns efectes psicològics tan brutals que Maria Schneider va arrossegar-los tota la vida. 

I agafant aquest fil, entro en escena l'usuari de Twitter @Rlvrlvrlv, que ha piulat que sí, que la violació moral va ser certa “Però una humiliació no és una violació. Denúncies exagerades fan mal perquè treuen credibilitat a les certes”.

Tema apassionant aquest. Justament el dia que també és tema de debat el cas d’un pare que va passejar la seva filla per platós de TV i per tota mena de mitjans demanant diners per tractar a la seva filla malalta. Un servidor explicava el cas dissabte, aquí mateix, al repàs mèdia de la setmana, poques hores després que El País hagués publicat la seva investigació.

Som davant de dos casos de denuncies exagerades en dos temes socials i humans molt sensibles com són la solidaritat i les violacions. I, compte, no estic comparant els dos casos, sobretot perquè una violació és incomparable amb res. Destaco la coincidència temporal de dos temes on part de l'opinió pública pot interpretar que l'ús en va de l'exageració pot tenir efectes perversos en la credibilitat dels casos reals.

La nena està malalta, sí, però no com el seu pare ha fet creure a uns mitjans de comunicació que durant anys no van comprovar la veracitat de la història (compte, no estic dient “a mi això no em passaria” perquè me la poden fotre demà mateix). I com que la solidaritat, i més amb una pobra nena, és material sensible i és una barreja tan perillosa com efectiva de pornografia dels sentiments, neteja de consciències i sincera humanitat, el terreny està abonat.

Però la realitat ha estat que un pare desesperat, o hiperventiladament desesperat, deia que recaptava grans sumes de diners per anar als millors hospitals dels EUA a curar una cosa que la nena no tenia (la seva malaltia és una altra) i ara diu que realment se'ls gastava en curanderos que li prometien vés-a-saber-què. O sigui, si el que diu ara és cert (vagi vostè a saber a partir d'ara el que serà veritat i el que no) estafadors professionals l'extorquien prometent-li beuratges màgics per curar la seva filla i ell cada cop necessitava més diners..  

El greu del cas, a part de l'estafa a molta gent de bona fe, és que un cop sabuda la mentida, ara qui es creurà les crides de solidaritat de pares amb fills que pateixen malalties rares?

En el cas de Maria Schneider no va existir una violació estrictament física, però si un abús moral i anímic i algú, com el citat usuari de Twitter, assenyala que fer passar una cosa per l'altra pot perjudicar la presa en consideració dels casos on sí que hi ha hagut penetració.

On és la veritat? Molta gent creu que està en el titular i es queda allà? Possiblement.

El cas és que a mi la nena em fa molta pena per tenir un pare com el seu. I em fa pena perquè és una víctima que tota la vida patirà la malaltia i, de rebot, aquesta immensa estafa econòmica i moral. Com Maria Schneider va patir la violació moral. El pare de la nena Nadia i Bertolucci han destrossat la vida de dues dones, l'un en nom de la solidaritat i l'altre en nom del cinema de qualitat.

Tots dos em fan molt de fàstic.