En Pep Florolos és un aventurer. Després d'anys recorrent els racons més amagats de l’Amazònia, les selves més desconegudes de l'Àfrica i els deserts més inhòspits d'Austràlia, un dia va agafar Rodalies i li va canviar la vida.
Des de llavors, se'l pot veure de tren en tren amb el seu equip de supervivència. Les seves línies preferides són l'R15 i l'R16, que uneixen Riba-roja d’Ebre i Ulldecona-Alcanar-la Sénia-Tortosa amb l’estació de França de Barcelona, respectivament.
En Pep Florolos ens atén en un dels seus viatges al comboi que ell anomena dels 20 minuts eterns i el primer que ens diu és que està molt content. Aquesta és la suposada conversa que mantenim amb ell:
· Abans d'explicar-nos per què estàs tan content, ens pots explicar això dels 20 minuts eterns?
· I tant!!! Mira, els trens d'aquesta línia sempre duien 20 minuts de retard. SEMPRE! I van decidir solucionar la situació afegint minuts al trajecte. En aquell moment el viatge durava, oficialment, entre dues hores i vint i dues hores i dos quarts. Canviant els horaris, van fer sortir els trens entre 10 i 15 minuts abans, però mantenint l'hora d'arribada. Si el viatge durava més, desapareixien els 20 minuts de retard i, per tant, el temps que dóna dret a una devolució del bitllet.
· I quan va passar això, tu ho vas patir, oi?
· Molt. Creia que era la fi de la meva vida aventurera, efectivament. Per sort, tot i l'allargament, es mantenen els retards de 20 minuts.
· Creus que podríem arribar al viatge infinit?
· És el meu gran somni, sí. Es tractaria que anessin allargant la durada oficial del viatge per evitar reconèixer retards i que, a la vegada, s'hi continuessin afegint més retards. Ells sempre anirien allargant el viatge per compensar els retards, fins que arribés un moment que el viatge fos infinit, perquè per molt que n'allarguis la durada, sempre hi haurà un retard de 20 minuts.
· De la teva gran felicitat, què ens en pots dir.
· He passat moments molt difícils. Hi ha hagut dies en què pensava que era la meva fi, però en Gómez-Pomar m'ha donat la millor noticia possible. Li estic molt agraït.
· Et refereixes a les declaracions de Julio Gómez-Pomar, secretari d'Estat d'Infraestructures?
· Una gran persona. Jo tenia por que traspassessin la gestió de Rodalies i que això acabés amb la meva aventura permanent. Ara ja tinc clar que no. I sóc feliç.
· Què destacaries del que va dir?
· Home, hi ha una frase que ja me l'he tatuat a les natges. És aquella en què, per argumentar que res de traspassar la xarxa, excreta: “Té molt de sentit mantenir la infraestructura en unes soles mans. El control és més eficient si existeix un únic administrador”.
· Perdoni, aquesta protuberància que se li intueix?
· És que m’he excitat. Un no és de pedra i unes declaracions com aquestes... Ho ha d'entendre...
· Me'n faig càrrec.
· Fixi's, hi ha trens de Renfe que van a Tolosa, Marsella, Lió, París, Lisboa, Porto... I, quants operadors hi ha? Hi ha autopistes i carreteres que creuen fronteres, naturalment, totes administrades per un sol operador. O de vegades, cap! I, què me'n diu dels avions? Milers d'avions volen cada dia d'un país a un altre, passant per molts altres països, i la infraestructura està en unes soles mans i en uns sols peus. Tota. Com ha de ser!!! Perquè, efectivament, el control és més eficient si existeix un únic administrador.
· Ja, per acabar, voldria afegir res més?
· Sí, que la prova que el control és més eficient si existeix un únic administrador la trobem, precisament, en aquestes dues línies on visc jo. És molt difícil trobar més eficiència en tota la galàxia de planetes descoberts i per descobrir. I l'hi dic jo que he estat en llocs que vostès els humans no s'ho creurien... Per això tot ha de continuar així, no fos cas que les coses es comencessin a fer bé.
Baixem del tren enmig del no-res, aprofitant una de les habituals aturades causades per algun problema a la catenària, a les vies, al mateix tren, a la xarxa, als semàfors o al centre de control, i deixem al Pep gaudint de la seva immensa felicitat. Parlar amb ell ha estat un regal de la vida. En un món ple de rancúnia, enveges i males cares, et reconcilia molt amb la humanitat que hi hagi gent passant la seva vida en una línia de tren amb aquest control tan eficient fruit de l'existència d'un únic administrador.