El 2016 farà vuitanta anys de l’inici de la guerra (in)civil. Pregunteu als vostres fills què en saben, d’aquella tragèdia, i veureu que en saben tant com de l’escriptura cuneïforme o de la dialèctica hegeliana. És el que té la imposició de l’oblit de les humanitats en el sistema educatiu, arraconades a les golfes curriculars del sabers “inútils”.  

Els besavis dels vostres fills van participar en aquell conflicte: és altament probable que ho paguessin fins i tot amb la seva vida; vosaltres, els néts, heu participat del(s) relat(s) d’aquells fets durant tota la vostra. I allò ha configurat i encara configura la percepció de la quotidianeïtat política. Per exemple, vuitanta anys després encara hi ha qui dubta sobre si demolir o no un monument franquista, com el que commemora a Tortosa, al bell mig del riu, la batalla de l’Ebre. Però els vostres fills no en saben res, de tot allò. Normal: difícilment trobaran feina (mal pagada) si es fan historiadors. O filòsofs o antropòlegs.

I, no obstant això, venim d’allà, venim d’allò. Pensem en la pregunta pel “procés”, és a dir, en l’aquí i l’ara de la tensió secular Catalunya-Espanya. El filòsof francès Jean François Lyotard en diria el “litigi” entre la posició que defensa que tot continuï igual (Catalunya és una comunitat autònoma espanyola i avall que fa baixada) i la de qui propugna la ruptura de l’estat de coses existent (Catalunya té dret a ser un Estat independent). Es tractaria d’arguments incommensurables: per molt que ens hi escarrassem, no hi ha una regla d’aplicació vàlida per a tots dos. Se’m dirà: el referèndum a l'escocesa. I respondré: mentre una part el rebutgi (ja sabeu quina), la regla de Lyotard mana.

Tota la teoria del “consens” de la transició i de l’autonomisme peixcovista descansen i s’han construït sobre el dogma de l’empat que no es pot desempatar entre Catalunya i Espanya

La generació d’historiadors posteriors a la guerra (in)civil ho va resumir en la tesi de l’empat infinit: ni Espanya té prou força per obligar Catalunya a oblidar-se a ella mateixa, ni tampoc Catalunya per realitzar el maragallià “adéu a Espanya”. I tota la teoria del “consens” de la transició i de l’autonomisme peixcovista, els dos grans moments que concreten el discurs entre impotent i acomodatici del “centre”, la “moderació” i el “diàleg” (estèril), descansen i s’han construït sobre el dogma de l’empat que no es pot desempatar.

Com a discurs-dispositiu, per dir-ho a la manera de Foucault, l’empat infinit ha gaudit d’una efectivitat política tremenda perquè es legitima sobre una pretesa raó moral: no cal (pensar) el desempat Catalunya-Espanya perquè no convé. I no convé perquè hi va haver un 36. I una postguerra. No fos cas que tornéssim a prendre mal. Tinguem seny, o deixarem de ser nosaltres, el que planteja una deriva quasi ontològica del problema que pot esdevenir un mur infranquejable.

I ara, que ningú no se’n recorda ja d’aquelles tragèdies? Que la novíssima generació ja no hi té res a veure amb tot allò? Que l'aniversari de la Caputxinada, per exemple, li interessa tant com la Crítica de la Raó Pura? Se suposa que el rupturisme sobiranista hauria superat el marc mental de l’empat infinit: Catalunya pot i ha de poder volar sola. Però, és realment així?

Sosté el vicepresident i conseller d’Economia Oriol Junqueras en l'entrevista a El Nacional que Espanya no pot decidir unilateralment què fer en el cas que Catalunya es declari independent perquè les seves dependències financeres (deute equivalent al 100% del PIB) li impedeixen actuar a la brava, i que tampoc Catalunya pot ignorar la resta d’actors europeus i globals en una decisió d’aquesta mena. I doncs?

Junqueras possiblement té raó. La seva anàlisi de les relacions de forces (el context del litigi) és pura realpolitik. I és molt hàbil el líder d'ERC en el gir copernicà que imprimeix a la qüestió de l’unilateralisme: tampoc Espanya pot actuar unilateralment contra una declaració d’independència per part de Catalunya. Ara bé: no suposa això una nova versió actualitzada del vell esquema de l’empat infinit? De veritat que no tornem a ser on érem?