El toro gira el cap i el mira, aterrit. Però no hi ha cap pietat abans d'enfonsar l'espasa al seu llom, seccionar el seu cos ferit, fer que s'ofegui en la seva sang, fer-lo agenollar, desposseir-lo de la dignitat, embrutar de mort el vestit de torero, elevar el dolor a la categoria d'art. 

I vosaltres em demaneu que plori la mort d'un torero. 

El toro de lidia és una més de les joguines del sadisme humà, aquest tipus d'aficions que s'utilitzen per oblidar, de tant en tant, la responsabilitat que genera elaborar pensaments mitjanament intel·ligents i articulats o organitzar societats, com a subjectes que estan –estem– al cim del pensament animal. 

El toreig no atén raons polítiques, religioses, filosòfiques, científiques, ni, per descomptat, alimentàries, i es justifica amb l'aportació cultural de la tortura. La desproporció de la suposada batalla no fa que els taurins s'enrojolin ni tan sols quan parlen del cos a cos, o de la lluita entre l'home i l'animal. L'animal no lluita i, amb prou feines, pot defensar-se. El toro, com qualsevol mamífer, està dotat d'un sistema nerviós similar al de les persones, i el seu patiment està més que demostrat.  

Entendre la tauromàquia com a art és l'últim recurs que els queda als que defensen aquesta salvatge tradició

Entendre la tauromàquia com a art és l'últim recurs que els queda als que defensen aquesta salvatge tradició. L'art crea bellesa, eleva l'ànima, incita a la reflexió, l'art qüestiona les estructures de la societat, dóna pau a l'esperit, fomenta inquietuds, l'art crea universos des de l'abstracció. No hi ha res menys artístic que el toreig. El toreig és burla, maltractament, violència gratuïta. I els toreros són, majoritàriament, tipus incultes i amb certa tendència a l'analfabetisme funcional. Jesulín de Ubrique, Francisco Rivera, Ortega Cano o El Cordobés no tenen res a aportar a la humanitat cada vegada que obren la boca.

El toreig és masclista, i, també, un exponent clar de les estructures patriarcals d'aquesta societat passada tan aferrada als mites i a la superstició. A la ignorància. Homes alçant-se com a herois, demostrant virilitat, per matar públicament mentre les seves dones ploren, rosari en mà, i criden olés! des de les grades. El complex de la tonadillera i el torero. Homes esquitxats de sang entre crits de joia i aplaudiments. Homes i dones, burgesos despreocupats, que gaudeixen de l'espectacle de la mort, amb la cervesa a la mà, el mocadoret nuat al coll, la seva foto d'Instagram i el nen tot just sortit de l'escola bilingüe al seient del costat. Una cosa tan repugnant, patètica i digna de psiquiàtric que algun dia apareixerà als llibres d'història com a part de la demència d'una humanitat destinada, inexorablement, al fracàs.

Els diners de la tauromàquia són també un fosc negoci que viu en part de subvencions que ells mateixos s'entossudeixen a negar

Els diners de la tauromàquia són també un fosc negoci que viu en part de subvencions –de l'Estat, les diputacions, les comunitats i els ajuntaments– que ells mateixos s'entossudeixen a negar. Segons on una miri, les partides destinades al toreig canvien radicalment. Tanmateix, la caiguda imparable dels festejos i el nombre d'assistents fa insostenible un negoci dominat per famílies aristòcrates molt lligades al poder polític. La Unió Europea ja s'ha mostrat majoritàriament en contra de continuar finançant la tauromàquia amb la Política Agrària Comuna i l'octubre del 2015 es va aprovar per majoria absoluta una esmena als pressupostos del 2016 per evitar donar suport a la cria de toros de lidia. Però perquè aquesta esmena es faci factible, encara s'han de canviar les regles de distribució dels diners de la PAC i... que les administracions de l'Estat facin un pas endavant com ja es va fer a Catalunya i en diferents ciutats espanyoles. Fa falta sortir més al carrer per pressionar els polítics. Fa falta cridar més: toros sí, però vius.

Durant un temps vaig viure davant de la Plaça de Toros de Pontevedra, i la finestra del meu saló apuntava directament a l'arena. El mes d'agost, quan els festejos taurins van tocar a la meva ciutat, vaig viure el malson d'escoltar de prop els queixosos crits de l'animal. Malgrat tancar les finestres i abaixar les persianes de casa, i de tapar-me les oïdes amb les mans, vaig haver de sortir de casa, presa del pànic, per no escoltar allò. Durant setmanes vaig tenir malsons sentint els laments del toro sota la meva finestra. 

Puc imaginar-me el que sentirà el torero, enganxat a l'animal. La respiració entretallada, la calor que es desprèn el cos sufocat, l'angoixa de l'ofec, el so de la carn tallant-se, la sang brollant per tot arreu. Puc imaginar com veurà el terror als ulls d'un animal que no entén de tradicions, buscant desesperadament escapatòria, colpejant-se, caient mentre és perseguit, massacrat, putejat fins a la sacietat.

Estúpids i covards amb la cartera plena i el cervell buit els que paguen per veure aquest espectacle. No sou persones. I vosaltres em demaneu que plori la mort d'un torero? Si fos per mi, aquest noi, de 29 anys, estaria avui besant la seva dona, treballant a l'obra o de canyes amb els amics. 

A pasturar, que esteu més macos.