Mariano Rajoy, temorós, com ha apuntat José Antich aquesta setmana, dels efectes que tindria davant de la imminent campanya electoral del 20D posar a Espanya en guerra a Síria com la va posar José María Aznar a l'Iraq amb l'11M en portes, ha optat per tocar retirada en el convuls escenari global, on de nou l'ombra del gihadisme assassí ha situat Europa al centre de la diana. I, en canvi, el president del Govern espanyol ha redoblat l'ofensiva al front intern davant de l'anomenat desafiament independentista català: ara, contra els comptes de la Generalitat, no fos cas que els diners de tots els catalans administrats per Cristóbal Montoro acabin servint per construir el que demana una molt àmplia majoria del Parlament.
Informava divendres un diari de la premsa espanyola capitalina que el president del Govern preparava un oferiment a França per rellevar al país veí en les operacions militars contra el gihadisme a Mali i facilitar així a l'Elisi que concentrés els esforços en els bombardejos de les bases de l'Estat Islàmic (EI) a Síria. L'endemà, 20N, 40 aniversari de la mort de Franco al llit i per tant dels 40 anys del "consens" –ni Pablo Iglesias demana ja una nova Constitució sinó, com a molt, retocar la vigent–, l'oferta de Rajoy a Hollande va ser arxivada, prèvia desautorització de l'impetuós ministre José Manuel García-Margallo. El motiu no sembla ser altre, admetia ahir l'(auto)desmentit titular del diari en qüestió, o sigui, El País, que el segrest de 170 empleats i clients d'un hotel de Bamako, la capital del país sahelià, saldat divendres amb 21 víctimes mortals més, dos terroristes inclosos. La guerra de Rajoy, si és que alguna vegada va existir, i dit sigui sense un bri d'ironia, no va passar, així, d'obrir una portada a quatre columnes.
A l'escenari exterior, el Rajoy que acusa els catalans d'estar preocupats només per "el seu", el disbarat de la independència, mentre perilla el món lliure, fa un passet enrere perquè resulta que el d'ell, les eleccions que vénen, cal guanyar-les com sigui
A l'escenari exterior, el Rajoy que acusa els catalans d'estar preocupats només per "el seu", el disbarat de la independència mentre perilla el món lliure, fa un passet enrere perquè resulta que "el seu", el que l'importa, les eleccions que vénen, cal guanyar-les com sigui. Pel mateix, a l'interior, Rajoy-Montoro (que cada vegada recorda més un Fu-Manxú) primer fa tres gambades endavant i després es llança amb tot l'equip, com un kamikaze al crit de "Tora, tora!" contra el conseller Mas-Colell. Curiosa manera té l'inquilí de la Moncloa de ballar no sé si la conga o el pogo o com sigui que es digui la peculiar dansa a què s'aplica el president (amb permís de la ‘vice’ Soraya Sáenz de Santamaría, que ho balla tot). I és que, aquell mateix divendres de la retirada apòcrifa dels deserts malians, l'Executiu espanyol va tornar a posar la plaça de Sant Jaume en el punt de mira. I sense estar-se de res: ni més ni menys, amb l'anunci que, a partir d'ara, l'ús dels diners que rep la Generalitat per la via del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) serà fiscalitzat al mil·límetre per evitar –el ministre d'Hisenda dixit– que ni un sol euro no es gasti en “vel·leïtats independentistes”.
Ningú no sap com activar la suspensió de l'autonomia, però, com va venir a dir Soraya al seu dia 'el movimiento se demuestra andando': els Mossos a les ordres de la Fiscalia i el conseller d'Economia a les de Montoro
El conseller d'Economia en funcions, Andreu Mas-Colell, que va començar la setmana amb un article a l'Ara denunciant les cessions de Mas a la CUP per aconseguir la seva investidura, per dues vegades fallida, va tornar així a la casella de sortida, com en el joc de l'oca: denunciant divendres la “intervenció” per part del Govern dels comptes de la Generalitat –o sigui, de tots els catalans i catalanes, inclosos els que voten el PP– i l'aplicació encoberta de l'article 155 de la Constitució, que permet la suspensió de l'autonomia. Ningú no sap com fer-ho, com activar aquesta previsió constitucional, però, com va venir a dir al seu dia l'esmentada Soraya, el movimiento se demuestra andando: els Mossos a les ordres de la Fiscalia i el conseller d'Economia a les de Montoro. I Rajoy pagant les factures que els "deu" la Generalitat als farmacèutics catalans amb els impostos dels farmacèutics catalans (i la resta).
Així que s'ha acabat el "quietisme", encara que l'últim comunicat polític del Cercle d'Economia, aquest mateix divendres, continuï al·ludint a la pretesa immobilitat de Rajoy en un intent purament retòric de mantenir l'equidistància dialèctica que va superar fa ja molt temps entre els d'allà i els d'aquí, als quals exigeix una correcció de rumb. És normal que la resolució independenstista del Parlament que no va servir perquè Mas obtingués els dos vots de la CUP per ser investit generi inquietud als sectors empresarials, també a Convergència, i preocupi un amic taxista que em va portar l'altre dia a TV3 i que vota JxSí encara que la seva família és de Conca i no té ni vuit ni cap cognom català –ho remarca ell–. Bastant menys ho és que una institució seriosa com el Cercle passi de la tercera via a la via única per la qual transita un Govern d'Espanya al full de serveis del qual a la "pàtria comuna i indivisible" sempre figurarà el rècord guinness de l'independentisme a Catalunya.
Consolidat l'estat d'irrellevància en el que veritablement importa en l'escena internacional, l'estratègia de Rajoy és redundant: que els catalans, els independentistes i els altres, paguin els plats trencats i a poder ser la vaixella sencera
Discrepo dels que afirmen que la història es repeteix. Però si no estiguéssim en el 2015 en comptes del 1898, quan es va perdre Cuba i el govern de Madrid es va rabejar amb l'incipient catalanisme polític impulsat per les classes populars i assumit per la burgesia davant del desastre colonial –i no al revés, com va demostrar fa molt temps l'historiador Josep Termes– es diria que l'actitud dels governants de l'Espanya postimperial continua transitant pels mateixos camins. Consolidat l'estat d'irrellevància en el que veritablement importa en l'escena internacional, l'estratègia és redundant: que els catalans, els independentistes i els altres, paguin els plats trencats i a poder ser la vaixella sencera, incloses les possibles inhabilitacions d'alguns dels seus legítims representants polítics. A risc de contradir-me, espero que la teoria de l'etern retorn de l'idèntic –de nou, Nietzsche– només sigui una teoria.
I, mentrestant, i com diem aquí i va dir una vegada al Congrés el republicà Joan Tardà, “el més calent és a l'aigüera”. La Generalitat segueix sense president encara que en té, en funcions. El Principat continua pendent de les assemblees de la CUP, encara que, m'asseguren fonts ben informades, alguna cosa ha començat a trencar-se en el presumpte monolitisme de l'organització anticapitalista per molt que els seus dirigents i exdirigents –com és el cas de David Fernández– continuïn compareixent molt junts i quants més millor per deixar clar que tot continua igual. En una de les últimes reunions negociadores a la Generalitat, un cupaire li va dir a Artur Mas: “No pot ser que sempre guanyeu els mateixos”. Veurem.