El Papa Francesc ha caigut més d’una vegada. I quan rellisca, o s’entrebanca, espontàniament es deixa caure i no hi oposa resistència. No és un prototipus esquàlid i primíssim. És igual: cau, i li surt bé. Com els gats. Potser ser Papa et revesteix d’una tranquil·litat insòlita. Ell sap que la té, i la seva confiança el fa robust. Tot i gaudir d’ “òptima salut” i no haver pensat a dimitir –paraules d’una persona que està molt a prop seu, el jesuïta Antonio Spadaro té alguns moments de debilitat. I no només cau. També fa contorsionisme. Quan hi ha un viatge, o a la mateixa plaça de sant Pere al Vaticà, la gent es deleix per tenir-lo proper. Ell s’adona que això no pot ser, que hi ha gent que té una columna davant, i no el veurà encara que passi a tocar. És llavors quan el seu cos s’inclina i es mou de manera flexible per tal que tothom el pugui intuir quan passeja amb el papamòbil. A Ratzinger o a Pius XII, així d’entrada no els abraçaries: t’hi posaries a parlar, o a escoltar, però Bergoglio és un Papa del tacte: ell mateix ha afirmat que “el tacte és el més important dels sentits”. Aquesta afirmació conté dinamita suficient per modificar alguns aspectes de la teologia. El cristianisme, que certament era ben tàctil amb Jesucrist, s’ha anat purificant al llarg dels segles i la visió (no només la mística o les aparicions) ha esdevingut el gran sentit, així com l’oïda, especialment en la tradició protestant, en què escoltar la Paraula és el més important. El tacte ha estat menyspreat, prohibit i perseguit. No només pel cristianisme, el tacte es considera massa perillós i terrenal.  I ara va i arriba Bergoglio i l’eleva a “el més important dels sentits”. Remarcable.

A Ratzinger o a Pius XII, així d’entrada no els abraçaries: t’hi posaries a parlar o a escoltar-los, però Bergoglio és un Papa del tacte

És un Papa que demana que la gent es toqui més, s’abraci, i centra el seu ministeri en la misericòrdia. Aquesta setmana ha convidat persones sense sostre a esmorzar per celebrar els seus 80 anys, i ell no és dels qui es renta les mans de seguida després de tocar un pobre, o se les frega com faria molta gent.

Aquesta dimensió pastoral del Papa no l’eximeix de ser un excel·lent home de govern. El seu lideratge pot ser malentès: qualsevol podria pensar que viu aliè a la cúria. Però ell té en bona consideració els seus col·laboradors, i per això els exigeix austeritat i coherència, i sap que els necessita. Ara bé, es gestiona ell l’agenda, i per això no compta amb un sol secretari o portaveu, sinó que articula la comunicació amb diverses vies per estar informat, i també per fer arribar els missatges, quan i com vol. El telèfon, en aquesta estratègia, és el seu gran aliat.

Jorge Mario Bergoglio accepta que hi ha tensions que s’han de tolerar perquè els processos funcionin. Qualsevol persona de govern sap que és així, i el Papa Francesc, que obre processos “irreversibles”, actua animat per aquest principi.

Estar al costat del Papa és com “asseure’s sobre un volcà en funcionament”. El jesuïta sicilià Antonio Spadaro ho definia així en una trobada a Barcelona en què ha fet un retrat del pontífex molt punyent: és un Papa que obre processos i sobretot és un home que es refia dels altres i els fa sentir-se importants (d’aquí la mania de fer-se selfies amb la gent, per atorgar a l’altre importància, i no ser ell el centre).

Jorge Maria Bergoglio accepta que hi ha tensions que s’han de tolerar perquè els processos funcionin

Una minoria dins el catolicisme considera que el llenguatge que fa servir és confús i divideix l’Església. El que passa és que el Papa parla de la vida, i la vida és, a vegades, inclassificable.

Per Spadaro, és un Papa que fa tornar a entrar la semiòtica dins la pastoral, i ho explica amb un exemple: No és el Papa de les receptes: si li fa mal la cama, premi 1. Si li fa mal el braç, premi 2. No. El Papa seria un metge dels d’abans: et mira els ulls, et pren el pols, la temperatura, et pregunta com estàs, què et passa. No com alguns doctors exprés que quan entres a la consulta ja han escrit en un paper, sense saber ni què tens, que t’has de fer una analítica, un tac i una ressonància. El Papa no és d’aquests, sens dubte. Aquesta necessitat tangible, que també es traspua en les seves cèlebres frases, sembla entrar en contradicció amb les paraules que va dir Jesucrist quan es va aparèixer a la Magdalena: Noli me tangere (s’ha traduït amb “no em toquis”). Però els exegetes bíblics ens han fet saber que el Noli Me Tangere (exemplificat en quadres d’una bellesa colpidora per Giotto, entre d’altres), en realitat significa “no m’entretinguis”. El Papa això, als seus 80 anys recent fets, també ho té clar. Tocar-lo, sí. Fer-li perdre temps, no. Que ha d’acompanyar una Església massa encarcarada, i hi ha molta feina per deixar col·laboradors que la descontracturin.