Definitivament allò que diferència l'espècie humana de la resta dels éssers vius és la capacitat d'imaginar. I de crear. La creació és filla de la imaginació, i xoca frontalment amb el gran misteri de la nostra existència: la vida i la mort. El conflicte etern no resolt que ha escapat –i escapa encara– al nostre pensament, la por conscient i permanent a la mort –a la desaparició– s'ha explicat –que no vol dir provat– de mil maneres. Fa milers d'anys la imaginació, que és filla de l'observació i l'arma més poderosa del pensament, va fabricar el simbolisme –el llenguatge que explica el conflicte etern–, i la tradició –el llibre que transmet la història simbòlica de la humanitat–. El tió de Nadal sorgeix en aquest context. La voluntat d'existir i de perpetuar-se: l'aliança de l'espècie humana amb els quatre elements de la natura: aigua, foc, terra i aire. Mite, màgia i religió.

El mite 

La cosmogonia basca –la religió ancestral dels bascos– explica que els homes i les dones de l'antiguitat més remota vivien sotmesos per la tenebra dels dimonis –l'imperi del mal–. És una dada molt rellevant per dos motius. En primer lloc perquè posa de relleu que des d'èpoques molt reculades –a l'alba de les primeres civilitzacions– la humanitat ha associat la foscor, la nit i la mort. L'eix del mal. I en segon lloc perquè el simbolisme i la tradició del tió nadalenc clava les seves arrels en la cultura protobasca de religió pagana que va florir als Pirineus molt abans que els primers apòstols cristians posessin els peus a la península Ibèrica. Fa 20.000 anys la cultura protobasca (o protoeuscàrica) ocupava les dues vessants de la serralada pirinenca des de la Cerdanya –l'extrem oriental– fins a les costes atlàntiques –l'extrem occidental–.

La tradició del tió nadalenc clava les seves arrels en la cultura protobasca de religió pagana que va florir als Pirineus

Aquella cultura va perdre la llengua en bona part del seu solar. Però als Pirineus catalans –centrals i occidentals– i aragonesos va mantenir els simbolismes i les tradicions ancestrals que explicaven –que interpretaven, caldria dir– l'origen de la humanitat i la seves aliances –la voluntat de perpetuar l'espècie– amb els quatre elements de la natura. La casa es va convertir en el centre de la vida. I els boscos que l'envoltaven en la font dels recursos que alimentaven la vida. El diàleg home-natura, o si es vol home-mite, que en aquella època equivalia a dir home-divinitat. La casa era la llar dels homes i de les dones. Dels vius i dels morts. I el bosc era el temple dels elements de la natura. I la llar dels mites –dels déus–. L'arbre –l'element més destacat– va adquirir una categoria protagonista. I el tió de Nadal –materialment un bocí d'arbre– es va convertir en el vehicle d'aquest diàleg.

La màgia

Aquella cultura ancestral contemplava l'arbre com el triomf de la vida. I va associar la seva figura a la voluntat de perpetuar l'espècie. Per articular el diàleg amb la divinitat es va servir de l'arbre i el va vestir d'un cerimonial màgic que era un cant a la vida. El tió era un tros de soca –o una branca gruixuda– triada conscientment. Un cop separada del seu hàbitat –el bosc– era introduïda i incorporada a la casa com un element més del món dels humans. Això explica el ritual que consisteix en “alimentar el tió” els dies precedents a la festivitat de Nadal. Arribat el solstici d'hivern –coincident amb la diada de Nadal en el nostre calendari– el tió com a element domèstic en que havia estat convertit, aportava la seva contribució a les necessitats de la casa en forma d'una sobirana cagada de llepolies. El regal dels déus del bosc als homes i les dones de la casa.

El tió era sacrificat a les flames de la llar del foc, element que simbolitzava l'escalfor i la llum del sol que acollia la vida

En aquell punt de la litúrgia, el diàleg havia estat clarament beneficiós per a la gent de la casa. Llavors per a equilibrar a propòsit el pacte, els homes i les dones oferien la soca a la divinitat: a la Mare-Terra. El tió era sacrificat a les flames de la llar del foc –element que simbolitzava l'escalfor i la llum del sol que acollia la vida–. La veneració del cicle vital: hivern-estiu, fred-calor, penombra-claror. La derrota de l'eix del mal. La renovació cerimonial del pacte. El que garantia el medi, l'entorn i els recursos que contribuïen a la perpetuació de l'espècie.  El tió carbonitzat i convertit en cendra per adobar els camps de conreu, adquiria la categoria d'aliment per a la Mare-Terra. La sublimació del diàleg home-natura, que equivalia dir home-divinitat resumit en la màxima: “Tu em dónes i jo et dono”, o si es vol “tu alimenta'm i jo t'alimentaré”.

El bosc de Basajaun, font de la mitologia basca

La religió

A l'alba de l'any 1000 les valls pirinenques estaven immerses en un procés de progressiva evangelització. Durant segles la cultura i la història de les valls del Pirineu català –el central i l'occidental– va transcórrer marcada per un equilibri de forces entre l'evangelització cristiana que es volia imposar i la cosmogonia ancestral que resistia a desaparèixer. Durant aquest període de relativa convivència les jerarquies catòliques van emprar les estratègies de conversió tradicionals que havien triomfat en altres circumstàncies i en altres territoris. Allà on hi havia un espai consagrat a la màgia hi edificaven un temple. I allà on s'explicava un ritual màgic hi clavaven la vida i miracles d'un sant màrtir. Un solapament progressiu i interessat ​dels elements més destacats –materials o espirituals– de la cosmogonia ancestral per altres de la litúrgia cristiana.

Aquesta equalització va provocar l'entrada –a bombo i platerets– del ritual del tió en el calendari cristià. En la geografia del santoral va passar a formar part dels fastos nadalencs, la celebració del natalici del Messies anunciador de la salvació, o si es vol d'una nova existència. L'adaptació dels rituals de la vida –de la renovació del pacte amb les forces de la divinitat– d'arrel ancestral va ser associada –a propòsit– amb la idea d'una nova era triomfant en la figura d'un Messies sacrificat per a la salvació eterna de la humanitat. Cal dir però, que el costum d'estovar la soca a bastonades no te cap relació amb la suplantació cristiana. L'estranya –i agressiva– forma d'estimular el tronc a cagar cal observar-lo en el context de les relacions personals de les cultures ancestrals. Un detall que posa de manifest que les coses, dissortadament, no han canviat tant.