Ja han conclòs les seves assemblees partidàries tres dels quatre partits majoritaris d'Espanya. En tots els casos, amb victòries de l'oficialisme i dels aparells. A partir d'ara, tots els focus i tota la morbositat es fixaran en el congrés del PSOE, que és el més incert i el que mai no defrauda els amants de l'espectacle i de les emocions fortes.

Mentre Rajoy consagrava la pax romana en el PP i Pablo Iglesias acabava amb Federico Sánchez (perdó, amb Íñigo Errejón: quin lapsus freudià), Susana Díaz va llançar la seva candidatura en un acte massiu a Madrid, embolicada en el poder municipal socialista.

Díaz s'ha fet present en la pista de curses abans d'inscriure's oficialment a la competició. Ha materialitzat la seva candidatura abans de formalitzar-la. Pot dir-se que ja hi ha tres candidats en acció, i tot indica que amb ells es tanca la quota dels contendents versemblants.

El discurs de Díaz va oferir moltes pistes. Va fer una estudiada ostentació de coneixement en profunditat del seu partit, en especial del poder municipal, amb noms i cognoms de tots els racons d'Espanya. També va decidir començar a espolsar-se l'estigma provincià i a parlar de tot: en la seva dissertació van comparèixer Trump i Putin, el PP i Podemos, el canvi climàtic, les migracions massives i la robòtica, el que és local i el que és global.

Cada frase i cada menció van estar calculats al mil·límetre. Per això em va cridar l'atenció que sobtadament, com posat amb calçador, aparegués aquest paràgraf:

"Estic pensant en la sensatesa i en l'altura de mires que han tingut els companys socialistes catalans en un moment molt difícil per a la política. Quan la raó no està de moda, la política fracassa i sempre guanyen els radicals. Avui hi ha un govern a Catalunya de conservadors i antisistema de la mà, a qui preocupen ben poc els problemes dels ciutadans. I hi ha un govern conservador a Espanya que no es preocupa d'obrir el diàleg, el pont, la comunicació entre uns ciutadans i altres. I allà, enmig d'això, hi ha homes i dones, alcaldes i alcaldesses socialistes, que cada dia hi posen la sensatesa, l'altura de mires, unint els ciutadans, establint ponts, fent que en els seus municipis es convisqui, que hi hagi diàleg, concòrdia, entesa; i no sempre la sensatesa s'entén de la mateixa manera. Perquè hi ha massa soroll per valorar-la i per saber el que ells estan fent allà, a Catalunya, els nostres companys els socialistes catalans, els alcaldes i alcaldesses que tot els dies posen la gent per damunt de tot."

Immediatament després, com si formés part del mateix fil narratiu, va venir un atac ferotge a la presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes. En aquell moment vaig recordar que els únics alcaldes del passat que havia esmentat expressament van ser Tierno Galván i Pasqual Maragall.

Susana Díaz és la favorita de sortida per guanyar les primàries del PSOE (la qual cosa, en els temps que corren, no garanteix gran cosa). Però pesa sobre ella l'estereotip que guanyarà exclusivament pel pes dels vots del sud i dels suports dels barons, que li manca el cosmopolitisme i la versatilitat que es requereixen per encarnar un lideratge modern i socialment transversal. S'ha proposat de demostrar el contrari. En concret, sembla que s'ha marcat l'objectiu de guanyar les primàries a les dues places a priori més difícils per a ella: Catalunya i Madrid.

Susana podria guanyar les primàries a Catalunya? A primera vista, sembla impossible. Iceta va estar fins a l'últim instant a pinyó fix amb Pedro Sánchez; i el mel·liflu discurs de Patxi López sembla també més digerible per al delicat estómac del PSC que l'espanyolisme sense embuts de Díaz.

Tanmateix... En primer lloc, no perdin de vista com serà el cos electoral en aquesta votació. No votaran tots els militants del PSC: només els que facin el pas de sol·licitar la inscripció en un cens especialment habilitat per a aquesta finalitat. Ja que es tracta d'elegir el secretari general del PSOE, es pot suposar que ho faran els que se sentin més concernits pel que passa en aquest partit i més implicats en la política espanyola. Dit d'una altra manera, els que probablement s'afiliarien al PSOE si existís com a tal a Catalunya. Sí, els més espanyolistes. Vist així, les possibilitats de Díaz comencen a semblar menys remotes.

Observin les peculiaritats del text que he transcrit més amunt. Primer, mai no esmenta el PSC, sinó "els companys socialistes catalans". Segon, apel·la directament a la medul·la del PSC, al seu gen municipalista, que és el que el va sostenir a la superfície quan en totes les altres coses aquest partit va ser un vaixell a la deriva. Tercer, presenta els alcaldes socialistes de Catalunya com els garants de la convivència i de la raó en un context de radicalització en el qual tothom sembla haver embogit. Com a mínim pot dir-se d'un discurs formulat així que és políticament intel·ligent. Dit en termes de màrqueting, s'ajusta com un guant al perfil del públic objectiu al qual s'adreça.

No els sorprengui veure Susana Díaz visitant Catalunya –concretament, el cinturó de Barcelona- durant aquesta campanya de primàries amb més freqüència de la que caldria esperar en principi. Aquí no hi ha territoris conquerits per endavant. Com que Sánchez es va llançar a la batalla a Andalusia, Díaz anuncia el propòsit de convertir Catalunya en un battleground.

Més enllà del que això pugui significar per al resultat numèric de la votació, suposo que ningú no deixa de veure l'especial significat polític general que tindria el fet que una candidata com Susana Díaz guanyés les primàries del PSOE precisament a Catalunya. No dic que sigui fàcil, però no dubtin que ho intentarà.

Allò de Madrid és una altra història. En primer lloc, aquesta és una federació històricament dislocada que, a més, ara té un lideratge orgànic feble. Segon, allà, més que en cap altre lloc, és sabut que aquest tipus de votacions les decideixen els secretaris d'organització de les agrupacions locals, abordats un per un. En aquest tipus de tasques, Díaz és catedràtica.

Puc estar errat o passar-me de llest. Però el que em va passar pel cap escoltant el seu discurs va ser: no es conforma amb guanyar, vol fer-ho amb la parella d'asos. Gairebé re.