_MG_3212

El princesisme de Susana Díaz està a mig camí entre el de Cristina Kirchner i el de l'Ada Colau. La seva ungla retorçada s'amaga rere una feminitat d'un vernís mongívol i maternal que em fa pensar en l'alcaldessa de Barcelona. Com em passa amb la Colau, la cosa que trobo més impressionant de la líder andalusa és la sensació de determinació que transmet la seva mandíbula magnífica i desproporcionada, més visible que el seu front. La Cleòpatra socialista sembla una d'aquestes dones simpàtiques i protectores que, mancades d'un cos escultural i d'una cara bonica, han après a dominar la vanitat dels homes gestionant molt bé els menyspreus i les lloances.

Com que Sevilla no és Barcelona ni Andalusia no és Catalunya, Díaz no va vestida de pastoreta ni fa veure que no té ambició política. Quan tenia 40 anys, Díaz va passar per l'estilista. Ara va amb les celles depilades, porta els cabells tenyits de rossa i es vesteix amb uns conjunts curosament pensats per estilitzar la seva línia poc esvelta. Cuidar la qualitat de les mitges o l'altura dels talons no li ha impedit de reivindicar-se com la defensora dels andalusos pobres. El 2013 es va presentar com una filla de la casta dels lampistes, malgrat que portava dues dècades encadenant càrrecs polítics. Díaz feia referència al seu pare, que va treballar de lampista a l'Ajuntament de Sevilla. Més endavant va transcendir que el seu marit és mileurista. Això se li nota en les formes de dona que no guarda les distàncies corporals, però que vol aparentar certa categoria.

Cuidar la qualitat de les mitges o l'altura dels talons no li ha impedit de reivindicar-se com la defensora dels andalusos pobres
Nascuda al barri de Triana de Sevilla, on ha viscut sempre, Díaz va deixar la carrera de Dret quan va ser nomenada secretària d'organització de les joventuts socialistes el 1997, i no la va acabar fins deu anys més tard. Com alguns líders més joves, forma part d'aquesta mena de polítics que pugen en l'escalafó més per la seva constància i tenacitat, que no pas per la seva capacitat intel·lectual o les seves idees. Díaz és fruit d'una Espanya en la qual la incultura és un valor, sobretot quan es barreja amb un narcisisme prou submís a la jerarquia. Si Pedro Sánchez sembla tenir un punt de quixotisme i d'ingenuïtat, Díaz fa l'efecte de saber molt bé quin paper té el PSOE en la comèdia espanyola, i de jugar-hi amb aquesta manca d'escrúpols que dóna la ignorància quan es barreja amb l'ambició.
Díaz fa l'efecte de saber molt bé quin paper té el PSOE en la comèdia espanyola, i de jugar-hi amb aquesta manca d'escrúpols que dóna la ignorància quan es barreja amb l'ambició
Per entendre bé el joc de Díaz cal saber que, des de la transició, el paper del PSOE ha consistit a legitimar la monarquia i els vencedors de la Guerra Civil. El PSOE ha estat l'oposició que el franquisme necessitava per tornar-se democràtic. Per això, des de Ferraz poden acusar la líder andalusa de representar l'Ibex-35 i de voler convertir el Partit Socialista en la crossa del PP –com si en realitat, en termes de poder profund, hagués estat mai una altra cosa–. Díaz menysprea Sánchez perquè el secretari general del PSOE la va trair en les primàries que el van fer secretari general. Però també l'odia perquè és un demòcrata cofoi, que no sembla saber que a Espanya manen els de sempre i que la transició només va deixar al PSOE un paper de comparsa.

Díaz coneix les seves limitacions perfectament i per això els sap treure tot el partit possible. Davant l'emergència de la nova política, ha deixat les vel·leïtats reformistes del seu mentor, José Antonio Griñán, i s'ha alineat amb el vell bipartidisme. Griñan és un polític culte però va haver de retirar-se en veure's imputat, juntament amb Manuel Chaves, en l'escàndol dels ERO. Díaz ha respost a la crisi de l'Estat mirant de modernitzar el felipisme, aquell imaginari que va créixer a còpia de banalitzar l'esquerra antifranquista i de picar l'ullet al folklore andalús que havia decorat la política de Franco –per això va pactar amb el partit d'Albert Rivera a la Junta–. En el missatge de Cap d'Any, la presidenta Díaz va recordar que "Andalusia va ser la que va aconseguir que la igualtat dels territoris i dels ciutadans fossin la premissa fonamental del model autonòmic". El folklore andalús sempre guanya importància quan Castella se sent amenaçada per Catalunya.

Última hereva del 'clan de la tortilla', Díaz és un 'Pujolet' que vol presidir Espanya perquè Sevilla no és Madrid ni Barcelona
Última hereva del clan de la tortilla, aquell grup liderat per Felipe González que va posar el PSOE al servei dels americans i de les oligarquies franquistes interessades en la regeneració, Díaz és un Pujolet que vol presidir Espanya perquè Sevilla no és Madrid ni Barcelona. El problema és que, fins ara, Pedro Sánchez ha demostrat una capacitat de resistència poc prevista, segurament perquè té una idea pròpia d'Espanya i també perquè és nét d'un militar falangista. Tot i que els resultats el van deixar tocat, els intents de Díaz per organitzar un assalt a la secretaria general no han quallat i la líder andalusa corre el perill de perdre la fama d'animal polític que li ha donat prestigi. Aquesta imatge de De Gaulle que ha de desembarcar a la capital per salvar el socialisme, en bona part la deu a la premsa i al control que té sobre el clientelisme andalús. Tot i així, ni la mateixa Díaz es deu creure que, si ocupés el lloc de Sánchez, a l'hora de la veritat treuria resultats més bons que ell.

(FOTO: Susana Díaz al Parlament andalús / EFE)