Setmana intensa, important, dura i inquietant. Molt inquietant. Gairebé totes les peces s’han mogut sobre el tauler, algunes s’hi incorporen i altres han estat expulsades de la partida. Vegem-ho:

a) El dit de Soraya. Passada la plana de la fallida Operación Diálogo, Soraya Sáenz de Santamaría cavalca de nou. Dimarts l’enxampava el fotògraf d'El Nacional, alliçonant directors i algun exdirector dels principals diaris de Barcelona durant la jornada del PP sobre les infraestructures que va presidir Mariano Rajoy. La capitana Soraya, tota ella pura expressivitat, donant ordres amb l’índex alçat a periodistes importants, molt importants, d’aquest país. No fos cas que algun editorial de l’endemà qüestionés la falsa pluja de milions, és a dir, els més de 6.000 milions d'euros que l'Estat ha deixat d'invertir a Catalunya, amb què Rajoy pretén comprar el silenci de la tercera via de veritat, la que paga les misses, davant l’atropellament continuat dels drets democràtics dels catalans i les catalanes. També el dret a rebre una informació elaborada des de la mínima distància crítica amb la resta de poders.

b) Soraya no fa presoners. Feia bastants consells de ministres que la 'vice' no anunciava recursos davant el Tribunal Constitucional contra decisions adoptades pel Govern i/o les institucions catalanes. Finalment, l’esmena de la CUP incorporada per JxSí als pressupostos per garantir el finançament del referèndum en forma de disposició addicional ha estat l'escletxa perquè el govern de l’Estat els recorri; aprofitant l’avinentesa també s’han recorregut les partides –habituals– per consultes i processos electorals. I –aquí és on a Soraya se li va escapar el riure de satisfacció indissimulada davant els periodistes a la Moncloa– s’ha incorporat una advertència preventiva a Puigdemont, Junqueras, la resta del Govern i mitja dotzena d’alts càrrecs de la Generalitat en el sentit que incorreran en responsabilitats penals si desobeeixen. El president i el vicepresident estan avisats. Soraya, que ja porta al sarró de Caputxeta dolenta la inhabilitació de Mas, Ortega, Rigau i Homs, envia el missatge que no farà presoners: el president i el vicepresident actual també poden ser apartats de l’escena per la via penal. Gest de preocupació de Puigdemont en rebre la notícia a Nova York –on conclou el viatge per explicar el procés als EUA– i avís seriós, molt seriós de Junqueras, l’endemà: “la gent defensarà el pressupost”.

c) L’expulsió d’un diputat. Alguna cosa molt important s’està esberlant quan la democràcia espanyola és capaç d’expulsar un diputat del Congrés en plena sessió, sense que li tremoli el pols a la presidenta de la Cambra, impasible el ademán, perquè un tribunal l’ha condemnat pel fet d’haver facilitat un exercici de participació i lliure expressió democràtica, la consulta del 9-N. L’expulsió del líder del PDeCAT a Madrid, Francesc Homs, és indigna d’una democràcia madura. La democràcia no existiria, ni tindria possibilitats de millora i aprofundiment, si algú, en algun moment, no hagués contravingut democràticament una norma: desobeir és democràtic, i humà. La desobediència és una de les dinàmiques –per descomptat, no l'única– que permet fer avançar la democràcia. El Congrés dels Diputats, en defensa d’ell mateix, hauria d’haver fet des del principi “objecció de consciència” amb el suplicatori d’Homs demanat pel Tribunal Suprem en un procediment d’arrel inequívocament política, pel fet de tractar-se d’una qüestió de democràcia. Però no ho va fer, perquè també el màxim òrgan del poder legislatiu treballa perfectament sincronitzat amb la resta de dispositius activats per l’Estat espanyol per esclafar el moviment democràtic català.

d) La tercera via dura. La tercera via dura és la dels grans timoners catalans de les companyies de l’Ibex 35, Fainé, Oliu, Reynés, i molts altres patrons que, com va explicar amb tot detall Víctor Costa a El Nacional, no van acudir a l’acte de Rajoy sobre les infraestructures presentat amb el significatiu títol de “Conectados al futuro”. Contra la desconnexió independentista, promeses dependentistes. Rodalies cada cop més a prop dels estàndards ferroviaris de Zimbàbue i corredors mediterranis amb inici, parada i destí a Madrid. Una vegada més es consuma l’atropellament de la democràcia a Catalunya, ara a compte del procés: quin mecanisme tenen a l’abast el govern i la ciutadania –inclosos els grans empresaris– per obligar l’Estat a complir els seus deures d’inversió en obra pública? És el que pretenia aquella clàusula de l’Estatut sobre les infraestructures, la disposició addicional tercera, segons la qual, durant set anys, les inversions de l’Estat a Catalunya s’havien d’equiparar al pes del PIB sobre el total espanyol (un 17-18%). Una clàusula que pretenia corregir un dèficit històric i que va ser fulminada en la sentència del 2010 del Tribunal Constitucional que es va carregar l'Estatut.

e) La cosa comuna. L’alcaldessa de Barcelona no ha aconseguit integrar el Podem d’Albano-Dante Fachin al que serà el seu nou partit, però tant li fa: la cosa comuna –ho dic així perquè encara no té nom– va. Pablo Iglesias, amic de Xavi Domènech, no avala l'autoexclusió de la confluència del díscol Fachin. Lluny de pretendre la revolució, l’artefacte de Colau pretén ser al segle XXI el que va ser aquella casa comuna articulada pel PSC a l’entorn de l’Ajuntament de Barcelona i reproduïda en tants i tants ajuntaments del país durant dècades. Una part d’aquell antic món socialista –el que va evolucionar cap al sobiranisme– alimenta també la casa comuna republicana que encapçalen Oriol Junqueras i Gabriel Rufián. Com un altre segment va anar a la Casa Gran del catalanisme, l'últim intent de l'extingida CDC per ampliar el seu perímetre polític. De moment, Colau riu i, atenció, promet conquerir sobiranies “més enllà del referèndum”. Cinisme fi. Amb el PDeCAT escapçat ara també a Madrid i Duran definitivament a les estanteries de la història; amb Puigdemont i Junqueras al punt de mira dels advocats de l’Estat i els jutges de Soraya, Colau pren posicions per a la gran batalla postreferèndum.

f) He tingut un somni. Aquest matí, el refredat i la febrícula m’han castigat amb imatges inquietants. És un dimarts qualsevol de la primavera del 2018. Sala Tàpies del Palau de la Generalitat. Reunió habitual del govern provisional nomenat després de la inhabilitació exprés de tot el Govern Puigdemont-Junqueras per haver convocat el referèndum. Presideix Soraya assistida pel delegat Millo. Hi ha més figures conegudes assegudes a la taula: els vicepresidents Iceta i Albiol. Hi veig una altra dona, però, de cop i volta, la imatge comença a difuminar-se. No estic segur que Inés Arrimadas hagi acceptat la primera vicepresidència. No arribo a endevinar qui és el conseller o consellera d’Economia. Per un moment, m'ha semblat reconèixer Joan Coscubiela. I sí, el secretari del govern s’assembla molt i molt a Miquel Roca.