Fa anys que una família es passeja per diversos mitjans de comunicació demanant diners per poder tractar a la seva filla d'una malaltia greu i incurable. Com acostuma a passar, la suma de nen+malaltia+pares angoixats provoca una gran solidaritat. A les pròximes hores, però, aclarirem si aquests pares recullen diners per salvar a la seva filla o són uns estafadors. De moment, els titulars són clars:

I llegint senceres les denuncies que fan a Hipertextual i a El País, les proves de que som davant d'un frau semblen sòlides i contundents: 

I a l'altre bàndol, amb tota la presumpció d'innocència que calgui, el que més fa dubtar de la versió dels pares és que la resposta a una acusació tan documentada hagi estat aquest comunicat on no es presenta cap prova que desmunti les acusacions i on, com a gran document, hi adjunten el diagnòstic d'un hospital mallorquí...

 

Si al final es confirma el que em temo, sap el pitjor de tot? Que a la gent li costarà molt tornar a confiar en cap família que demani ajut per un fill o una filla que realment sí que tingui en risc la seva salut. I això és terrible...

Cristiano en negre en un equip blanc

Cristiano Ronaldo ha aconseguit el que buscava feia anys: que un dia de Barça-Madrid es parli més d'ell que del partit. I tot gràcies a aquesta portada de El Mundo:

Un servidor de vostè ni és advocat ni entén un borrall de paradisos fiscals, per tant no cometré l'error de valorar la noticia ni pretenc fer cap aportació. Però llegint la informació em temo que, un cop més, una part de la maniobra dissenyada pels assessors de Cristiano Ronaldo és legal. Lletja, molt, però legal. 

¿Existeixen paradisos fiscals i els estats no fan res per acabar amb ells? Sí. ¿Irlanda té una fiscalitat menor que la resta de països europeus i, per aquest motiu un munt d'empreses s'hi han establert? Sí. Doncs mentre això sigui així, el món estarà ple de Cristianos Ronaldos fent coses que, en part, són legals. 

Això pel que fa al tema econòmic. Però aquí els dissabtes ens ocupem dels aspectes mediàtics i en aquest cas hi ha una imatge que sobta molt. Torni a mirar-se la foto de la portada de El Mundo que li he penjat una miqueta més amunt. On hi veu l'escut del Real Madrid? I la publicitat que porta el club a la samarreta? O sigui, es tracta d'un cas de presumpte frau per drets d'imatge, hi ha milers d'imatges del jugador per poder posar i han triat una en la que va vestit de futbolista, sí, amb la samarreta del seu equip, també, però sense cap identificació que el relacioni amb el club... Curiós

Com curiós és aquest titular: 

Els malpensats partidaris de la teoria de la conspiració han tingut un dia molt actiu especulant sobre aquest intent judicial d'aturar el cas. S'ha extralimitat el jutge? Té dret a aturar la informació? 

Aquest jutge, fem memòria, és el del cas Pequeño Nicolás. Amb dos moments interessants: 1/ quan el fiscal del cas el va acusar "d'estimular una guerra entre comissaris" que podria provocar la nul·litat del cas i 2/ quan no va admetre una demanda de Manos Limpias contra El Pequeño Nicolás.

El Mundo ha explicat així aquest intent d'aturar la publicació de la noticia:  

I en Toni Piqué ho ha explicat així a elnacional

Per cert, els periodistes que han treballat el cas han anunciat que a partir de demà anirem sabent més noms de futbolistes que juguen a Espanya i a Europa. Assegudets estem ja esperant les novetats...

L'autosatisfacció de l'EGM

Una escena clàssica del matí de Reis és algú obrint un paquet a dins del qual hi ha un pijama horrorós i que fa boles abans de posar-te'l. I qui diu un pijama diu una iogurtera que mai no usaràs i que no saps ni on fotre. O el que sigui. Però tu has de fer cara que que t'ha fet molta il·lusió i que allò és un gran regal. 

Amb l'EGM passa igual. De vegades és un pijama condemnat a acabar convertit en draps, però tothom els rep com un gran regal, encara que la processó vagi per dins i cap per avall. El dia que surt l'Estudi General de Mitjans, sobretot les ràdios, es passen el dia dient que els seus resultats són els millors. És una manera d'auto afirmar-se i de dir als oients que els bons són ells i que la competència són una colla de desgraciats que, o bé no són líders, o bé no són els que més augmenten en audiència, o bé no són els únics que pugen, o bé vagi vostè a saber quina dada marciana se'ls acudeix per poder fer-se auto bombo. 

I ara vostè segurament es preguntarà: "I, aquestes dades són fiables?". Bé, doncs li diré que moltíssim. Tothom del mitjà diu que "marquen tendència". Jo només afegiré que fa molts anys, en una emissora de ràdio on un servidor tenia l'honor de treballar i que era una cadena amb diverses emissores locals, a la de Puigcerdà li van donar més oients que habitants tenia llavors tota la comarca de la Cerdanya. 

La dura vida del rei emèrit

Fixi's amb aquest titular de El Mundo:

"De vertigo", "trepidante"... només de llegir-los, la cosa ja cansa. Però anem als detalls que expliquen l'ús d'aquests adjectius esgotadors:

"Existencia de vertigo" per anar a veure una cursa de cotxes a un circuït per on et passeges en un carret i has de saludar gent. No està malament. I una "actividad desbordante" consistent en fer un viatge a Cuba o visitar els millors restaurants espanyols. No ho sé, crec que hi ha redactats que volent quedar bé i fer un favor, deixen en evidència al destinatari. 

O potser precisament aquest és l'objectiu, deixar en evidència al destinatari... 

L'elegància (o no) de Pablo Iglesias 

Terrible! A La Información estan més emprenyats que unes tenalles amb Pablo Iglesias perquè va a veure al Rei amb una camisa sense planxar i, en canvi, accepta que li facin una foto amb un vestit a mida i amb una Mahou a la mà...

Però el millor de tot és que ningú explica que en van fer després del vestit a mida. Perquè, esclar, si era fet a mida no el pot aprofitar ningú més que Iglesias. Per tant, o li van haver de regalar, o li van fer comprar, o van llençar-lo... I ara està en un d'aquests contenidor de roba que, a pesar de les mesures de seguretat que van implantant, sempre són saquejats per bandes especialitzades.

Una de sensacionalisme

Bé, veient la piulada, crec que no cal dir ni afegir res més...

I veient aquesta altra piulada, doncs miri, millor tampoc afegim res més, oi?

Els concursos televisius són mentida

Josep María Mainat i Toni Cruz van anar al Versió RAC1 d'en Toni Clapés a explicar els secrets de Belén Esteban al "Mira quien Baila". 

A mi no em va quedar gaire clar per què va guanyar. Vaja, si va ser perquè la gent la votava o perquè algú ho va decidir. Però a mi el que em va interessar més de la confessió dels "trincos" va ser la part de la néta de Franco. A partir d'ara per sempre més imaginaré el pare de Toni Cruz assegut al sofà de casa seva decidint com havien de vestir-la perquè quedés el més en ridícul possible. Ho trobo una venjança antifranquista realment sensacional...

Quan el futbol pot ser la ruïna

La segona noticia mèdia de la setmana anava sobre la vessant econòmica del futbol i crec que avui toca acabar igual. Cristiano no està sol en aquests moments en que el seu compte corrent ha partit una sotragada. 

#totssomd'angelopalaceiunamiquetacristiano