La República catalana proclamada ha evitat la divisió de l’independentisme, ha fet realitat la il·lusió de generacions i generacions, respon a la demanda de les necessitats actuals de Catalunya. Alhora ve acompanyada per la impaciència, oblidant massa sovint que cap independència s’ha fet en quatre dies. La diplomàcia internacional és el material més granític que existeix.

Els interessos dels estats s’anteposen a la voluntat d’una nació d’esdevenir un Estat més. És un fet ben contradictori que països que han aconseguit ser lliures al preu de sang i dolor, cruels guerres i exclusions de l’Estat aliè que els dominava, després siguin tan insensibles cap a altres països que també volen ser independents.

El reconeixement internacional està en funció de la conjuntura del moment, ara per ara en el cas català s’imposa l’immobilisme polític de no moure res de l’actual statu quo. Però avui l’opinió pública és tan poderosa que mou consciències i decisions polítiques estatals. Canvia com el vent a la tardor.

Només en la religió trobem similar capacitat de moure centenars de milers de persones com ha fet l’independentisme català

La independència política s’aconsegueix amb una actitud unida i ferma davant l’Estat repressor. A Catalunya hom rebutja les lleis alienes, l’espoli fiscal, ignorar les demandes socials, no escoltar les reivindicacions de la majoria d’aquesta nació oprimida. El procés actual és la continuació permanent d’un anhel d’independència que ve de lluny, que avui és el fenomen de mobilització massiva amb més nombre de gent, continuïtat en el temps i presència de la història. Un nou fenomen polític. Només en la religió trobem similar capacitat de moure centenars de milers de persones com ha fet l’independentisme català. Un moviment que neix de la gent i lidera la gent.

Aquest fenomen la Unió Europea no el contemplava. El club d’estats que és no sap com encarar-lo. Si bé per una banda addueixen la negociació en el marc de la Constitució espanyola, per una altra es troben amb l’opinió pública, de la qual els periodistes a Brussel·les n’han destacat portaveus.

Els dirigents europeus donant carta blanca a l’actuació interna espanyola de Rajoy, sempre sense la violència desfermada l’1-O que va escandalitzar tot Europa i mig món, han demanat solucions democràtiques tot i estar més que molestos amb l’article 155. Un cop d’estat constitucional espanyol contra Catalunya. Els dirigents europeus van impedir la censura a la premsa i als medis, ara, però, es troben amb unes acusacions tan insòlites que el president Puigdemont en dur-les a Brussel·les no els permet inhibir-se.

La proclamació de la República catalana fou efectuada al Parlament amb la lliure votació dels seus membres, la primera vegada que passa a la història de Catalunya

A tot això, un fet nou, que s’ha destacat poc o gens. La proclamació de la República catalana fou efectuada al Parlament amb la lliure votació dels seus membres, la primera vegada que passa a la història de Catalunya. Els Parlaments d'Europa són sagrats, són la raó de la identitat europea.

Moments tensos, de frenesí, però malgrat l’actitud conjunta del tripartit unitarista, PPSOECs —mai havia pensat que fos possible veure el PSOE amb la dreta, i la dreta de la dreta— la presència del president de la Generalitat a Brussel·les, el mandatari que de forma democràtica van escollir els catalans en eleccions democràtiques per majoria absoluta trenca motlles.

Tot és obert, els fets es disparen, però fer de Puigdemont un nou Companys sembla una atrocitat que la Unió Europea, prou desacreditada, no es pot permetre de cap de les maneres.