Peter Benenson, advocat britànic, fou el 1961 el fundador involuntari d’Amnistia Internacional en denunciar l’empresonament d’uns estudiants a Portugal acusats d’haver brindat per la llibertat.

Benenson, home de justícia i llibertat, defensaria sense dubtes de cap mena els presos polítics catalans. Ara, en veure com Amnistia Internacional no actua així, li cauria el món a sobre. Es donaria de baixa.

Amnistia Internacional en molts casos ha estat l’única veu de denúncia de milers de persones al món en privació de llibertat. En el present, inexplicablement no es posiciona, afirma que ha d’estudiar a fons l’empresonament del Govern de Catalunya escollit democràticament pel poble. Amnistia Internacional sembla que vulgui ignorar les calúmnies acusatòries sobre l’actuació dels líders d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, i de l’ANC, Jordi Sánchez, i encara, davant l’exili a Bèlgica del president Puigdemont i altres consellers, obvia el cop d’estat constitucional del govern del PP contra Catalunya amb l’article 155, això sí, amb la pèrfida complicitat del PSOE i Cs.

Un fet que no és solament trair els principis fundacionals d’Amnistia Internacional (“si no hi ha violència o sang la detenció de persones s’ha de considerar pròpia de presos polítics”), sinó que la manca tan evident de sensibilitat, coratge i defensa dels agredits obre tota mena de sospites.

Amnistia Internacional Catalunya és un ens federat amb Amnistia Internacional Espanya. Hom tem que amb aquesta relació orgànica es justifiqui l’Espanya de la Constitució. Que sigui una argúcia més. Una altra trampa. Que sigui com el pretès federalisme de sempre vers Catalunya o la resta de l’Estat. Que sigui la secular presa de pèl federal del PSOE, o d’Iglesias aplicant el 155 a Podem Catalunya, o les federacions esportives més diverses, i tutti quanti. L’amo sempre és Madrid, i els majordoms fan de servidors fidels a cada territori.

Benenson, home de justícia i llibertat, defensaria sense dubtes de cap mena els presos polítics catalans. Ara, en veure com Amnistia Internacional no actua així, li cauria el món a sobre.

Uns exemples significatius. L’opinió pública europea s’escandalitzava davant la violència de la policia espanyola i la seva repressió de la voluntat democràtica dels catalans d’exercir el dret a vot. Poc després enrogia de vergonya aliena en saber a qui s’atorgaven els Premis Princesa d’Astúries: als dirigents polítics europeus, ni més ni menys que usant el simulacre de premiar la Unió Europea a la Concòrdia 2017. És el premi que beneeix la Concòrdia borbònica que reprimeix, colpeja, empresona o obliga a exiliar-se per evitar una presó injusta.

Recollien el premi Donald Tusk, president del Consell Europeu i líder de la Plataforma Cívica polonesa; Antonio Tajani, provinent del partit de Berlusconi —ara al Partit Popular Europeu— i sorprenent Honoris Causa per la Universitat de Salamanca —un altre honor regalat—, i Jean Claude Junker, president de la Comissió Europea i membre del Partit Popular Social Cristià.

Recorda Shakespeare. Alguna cosa fa pudor de... Espanya o Europa. Un recel desconfiat que no sembla gens desencaminat.

Del nacionalisme espanyol es pot esperar tot i més, que vol dir exactament això, per brutal que sembli. També es podia pensar en una fraternal convivència de la dreta enfurismada per les denúncies que rep, des de la corrupció a l’ús partidista de la justícia, amb l’extrema dreta sempre latent a l’Espanya d’una Transició fallida. Era difícil de creure, però, que tornarien a actuar juntes un altre cop per exercir una intimidació sabuda pels carrers, fent de la violència l’argument principal. El que mai ningú no havia pensat era veure junts un dirigent del PSC amb destacats principals polítics d’organitzacions d’extrema dreta mentre hi ha empresonats i exiliats. 

Un altre exemple. Es dona la xifra de 750.000 persones que van manifestar-se el dissabte 11 de novembre per reclamar la llibertat dels presos polítics catalans. La Guàrdia Urbana de Barcelona, un ens més, és posada en qüestió en no comptar gaire acuradament la gent que omple els carrers paral·lels plens, o en oblidar-ho en la suma d’assistents que no va poder entrar al carrer Marina. Altres còmputs arriben a parlar d’una xifra superior a un milió de manifestants.

Un altre cas. És obvi que el PSOE, amb el seu federat (?) PSC, és cec. Res més precís es pot dir de continuar sent el carceller necessari de les persones empresonades o perseguides. Per això els Colau, els eterns denunciadors de la Puta i la Ramoneta d’en Pujol, esdevinguts en quatre dies els alumnes més avantatjats, hi posen distància. No s’estimen, no conviuen, no se separen, només es donen un temps de reflexió... Més politiqueig, impossible. Tants anàlisis i al final arriben a mossegar-se per un grapat de vots com els taurons en veure sang.

No acabaríem, de tants despropòsits, però n’hi ha un de clau. Cal estendre als quatre vents la covardia i manca d’ètica, la no solidaritat tantes vegades reclamada per mil i un fets d’arreu del món davant la repressió exercida contra les institucions catalanes i la majoria del poble català —amb presos polítics i exiliats—, per part del món intel·lectual espanyol, pensadors, analistes, periodistes, escriptors, poetes, novel·listes, universitaris, artistes, cantants, actors, científics, etc.

Espanya com a estat és un error històric muntat sobre el domini i la força de les armes en el passat i el segrest de tot l’aparell administratiu, judicial i policial de l’Estat en el present.

Amnistia Internacional ha fallat per no ser plural i lliure, com diuen els seus estatuts. Cal recordar, a més a més, que massa vegades s’ha hagut de reivindicar el català no supeditant-lo a la llengua castellana, com imposa la direcció central de Madrid. Amnistia Internacional ha fallat per no defensar la llibertat de tothom i de les seves idees mentre aquestes siguin propositives i democràtiques. Per tenir, com hom diu de forma popular, qui té el cul llogat no seu quan vol.

Amnistia Internacional ha de rectificar, perquè aquest silenci és massa greu.

El fet de la revolució democràtica a Catalunya fa caure tota mena de màscares en els camps més diversos. Un camí cap a la llibertat que no serà fàcil, ni breu, però que de forma inexorable seguirà mentre així ho vulguin els catalans.