Comença l'estiu i amb ell les festes. La vida s'omple de color i la gent surt als carrers a beure's el món. I això de beure's és literal. Cap excés no és massa si és a l'estiu. A l'època estival el cos assoleix un nivell de resistència i un rendiment propi d'èpoques passades, quan les obligacions encara quedaven lluny i la diversió era la prioritat absoluta.

Malgrat el pretès agnosticisme de molts ciutadans, la immensa majoria de les festes a Espanya estan regentades per un sant o una marededéu. I per això cal beatificar-les, respectar-les, honrar-les. Les festes són sagrades. La marededéu del Carme, Sant Roc, Sant Joan, l'apòstol Jaume o la marededéu de la Mercè, no van fer miracles perquè nosaltres, infidels, ens els passem a la fresca en un còmode sofà. L'estiu és a fora.

Durant l'estiu les festes es converteixen en obligació. I no hi ha poble, ciutat o barri que es resisteixi a les festes. Els veïns inverteixen temps i diners a preparar-les. Les cases s'airegen i les famílies s'ajunten com no ho feien des del dinar de Nadal. L'alegria s'encomana i el cunyadisme guanya adeptes. Comencen a sonar orquestres i focs d'artifici per tot arreu, les cercaviles animen el despertar, les bandes municipals i les tunes treuen el millor repertori, els borratxos s'apropen a demanar un ball. L'agenda apressa i un ha d'esforçar-se per filar la ressaca amb el següent festival.

A l'estiu també es posen de moda llocs insospitats que a l'hivern semblaven grisos i avorrits. S'aixequen macrodiscoteques a peu de platja o de polígon, cau de chonis i canis que troben, a l'estiu i en els colors fluor, el sentit a l'existència. Apareixen djs especialitzats en estils llatins, sona música que incita al frec dels cossos suats, i els ajuntaments sacsegen les arques perquè Paquirrín animi la revetlla.

La nit de Sant Joan és la que dóna el tret de sortida a l'estiu. I encara que la superstició no és una de les meves debilitats, saltar la foguera per deixar enrere tot allò dolent i demanar allò nou (i bo) és de les coses que més goig em fan amb un parell de cerveses a sobre. Menjar sardines i caminar descalça amb el perill de renovar –una altra vegada- la vacuna del tètanus, un vici absolut.

L'estiu és perdre la por del ridícul. Són els petons amb la música de fons 

L'estiu són moltes coses. Són els records feliços de sol i platja. És carrer i terrassa. Els nens cridant. Els nens molestant amb la puta pilota. Els nens pixant al voral enmig de l'embús. Arriscar la vida en una atracció de fira. Les mamelles blanques una altra vegada per no fer topless davant dels amics. La tómbola del pernil i el peluix que un xicot adolescent s'afana a aconseguir. És tornar a cardar al cotxe, o intentar-ho almenys. És la nit amb estrelles. La sorra al calçat. Són les converses interminables a la intempèrie. Enlairar-se amb els amics sobre una tarima. Perdre la por del ridícul. Són els petons amb la música de fons. Tirar-se a terra mort de riure. És el vent a la cara i la faldilla curta. És el coqueteig. Tornar a ser una mica adolescent. Justificar una pròrroga als excessos “perquè és estiu”. És l'olor de salnitre a la pell aliena. És la tornada a casa amb la llum del dia.

Coincideixo amb molta gent que bona part dels seus records més sagrats s'emmarquen a l'escenari de l'estiu. Amors i desamors forjats sota el tendal d'una orquestra. I, tanmateix, que ràpid que passa. Per això, cap música no és massa dolenta ni cap revetlla poc digna. Per això i per molt més, santifica les festes i gaudeix de l'estiu.