A Santi Vila caldrà agrair-li eternament que hagi estat el primer conseller de Cultura de tota la rica i mil·lenària història de Catalunya a reconèixer sense embuts que el seu departament no li interessa el més mínim. Ara per ara, a en Santi, que darrerament ha lloat el perfil centrista del PNB i del PP gallec, això de la cultura només el motiva com a vehicle d’ús i abús per la seva nova obsessió: ser alcalde de Barcelona. De fet, Vila ja ha donat ordres al seu equip perquè li organitzi molts saraus a la capital, lluny de la vida poc sexy i pagerola de comarques, on va fer-se com a polític: em refereixo al mateix equip de cranis privilegiats que –per aquelles ironies de la vida– va pressionar mig món per fer-lo president del consell nacional d’allò que anomenàvem Partit Demòcrata Català i que ara té la nomenclatura al bosc de les fades, amb l’èxit esclatant que ja coneixeu i és notícia. 

Podem assegurar, a fe de déu, que Santi Vila és un centrista exemplar, car ell és sempre el centre únic de totes les seves polítiques. Un breu repàs a la venda de fum del conseller inclouria projectes com ara la Companyia Nacional de Dansa que anuncià amb tota la pompa del món i que el mateix sector va tombar de seguida per innecessària, o l’esbojarrada idea de convertir l’Arts Santa Mònica en un Centre Nacional de Fotografia, un altre alehop que va acabar fet metralla abans de baixar de l’autobús. La llista podria continuar amb hits com ara la campanya pel foment de la lectura infantil, consistent a comprar un llibre a tots els infants menors de sis anys, pensada digna d’Hugo Chávez que encara no ha vist la llum i descansa a l’agenda dels sine die. En Santi és un centrista exemplar, en definitiva, perquè ha descobert que el just mitjà entre l’encert i la pífia és no fotre ni brot.

Però m’esmeno ràpidament, perquè el conseller sí que ha excel·lit en una tasca: la d’esdevenir el perfecte centrista espanyol! Tot just ser escollit, a Vila li va faltar temps per córrer a l’AVE i pescar un substitut a la seva amiga Ana Pastor: així intentà fer-se íntim del ministre en funcions Méndez Vigo petant-hi la xerrada, una conversa on no es va decidir res d’efectiu i sobre la qual a Madrit encara riuen. Abans d’esdevenir un hooligan del nostre patrimoni, Vila intentà negociar de sotamà amb l’Aragó el retorn de les obres de Sixena i també ha tingut temps per fer-se el viatjat i signar un simple conveni amb el museu Smithsonian, que si deriva algun dia en una exposició artística pago les rondes que calgui. A la mínima que pot i com mana la bíblia del centrista ibèric, el conseller aprofita per recordar-nos com n’és d’important l’espanyol en la literatura catalana. Tercera via, de manual. 

Destacant la victòria del PNB i del PP gallec a les passades autonòmiques, Vila confessa ja obertament la seva voluntat de veure fracassar el Procés per liderar les engrunes restants d’un catalanisme autonòmic, a través d’una Convergència mesella i sotmesa. Entenc que el conseller pugui dormir tranquil comandant un departament que és pura façana (com havien fet els seus predecessors més immediats, fet i fet), però resulta prou delirant que no li faci res formar part d’un govern independentista quan ell és absolutament contrari a la idea i a la seva aplicació. La vida de l’impostor ha de ser ben dura, vivint sempre de l’irreal com si fos veritat, defensant la secessió quan encara ets a l’armari de l’autonomisme. Per cert, conseller, com tenim això del 4% més de pressupost per cultura que havies acordat amb el presi? On paren els milions d’euros que havies promès?

Pobre noi, pobret impostor.