La comparació que el ministre Margallo ha fet entre el president Companys i el president Puigdemont no està mal trobada, venint d’un polític espanyol educat en el franquisme. Com Companys, Puigdemont haurà de maniobrar en un entorn polític ple de serps que afirmen una cosa en privat i n’expressen una altra diferent en públic.  

El referèndum ha guanyat la batalla de les idees però encara no ha guanyat la batalla dels interessos personals i de la cultura política. A diferència de Mas i de Companys, el motor psicològic de Puigdemont no és la vanitat. El president no necessita que l’estimin, ni que ningú li digui que fa les coses bé o que és un estadista. 

Puigdemont fa el que fa per un amor natural al país, i perquè veu que la manera d’acabar amb la confusió creada per Mas és celebrar aquell referèndum que CiU va prometre quan va avançar les eleccions el 2012. 

Dins de la Generalitat alguns alts funcionaris van dient que, en realitat, tot és una pantomima per tenir la gent tranquil·la. Si es llegeixen els diaris afins al procés, fa gràcia constatar la tendència que hi ha a desautoritzar el referèndum de manera involuntària, com un efecte de les idees que els espanyols han escampat amb l’ajut d’Ada Colau i el Camamilla Party

A Puigdemont li pot passar com a Sánchez, que les punyalades li caiguin des de dins del seu mateix entorn polític. Els propers mesos veurem que l’Ibex-35 també té ramificacions en el món independentista. El fet que Puigdemont hagi encarregat a Junqueras i Romeva l’organització del referèndum fa pensar que té prevista la possibilitat de desconvocar-lo a última hora.

ERC encara és molt submisa i els propers mesos veurem una lluita ferotge entre els qui volen utilitzar el referèndum per convocar unes autonòmiques amb garanties de tornar a ocupar el govern i els qui realment volen exercir l’autodeterminació per desencallar la situació política.

Igual que Sánchez, Puigdemont fa política sense pedanteria, i això produirà una irritació immensa en els diaris i en els cercles polítics educats en les piscifactories de la transició. En el pitjor dels casos, el president posarà en evidència la trama dependentista que encara tenalla el cor del seu partit, igual que Sánchez ha posat en evidència la tremenda submissió del PSOE als poders econòmics.

És veritat que el referèndum es pot acabar com un altre 6 d’octubre. Tot i així hi ha una diferència que el ministre Margallo no té en compte: els diners i els tribunals no tenen la mateixa força política que les bales. Així com després de Sánchez el PSOE ja no tornarà a ser igual, després de Puigdemont, Catalunya no tornarà a ser la mateixa.

En l'entrevista d'ahir a Can Cuní ja es va veure que els debats bizantins de l'època de Mas comencen quedar enrere. Sánchez i Puigdemont han posat en evidència que el rei va despullat. I quan el poder perd la purpurina, tard o d'hora els fets acaben ultrapassant els prejudicis i les comèdies.