Avui m’han convidat a dinar. I el restaurant era antic. Molt antic.

Antiga la carta. Desordenada i caòtica. I llarga, molt llarga però, a la vegada, poc variada. I tot eren plats pesats. Mooolt pesats. Al mig del descontrol he aconseguit trobar-hi dues amanides. L’una ha resultat ser enciam de bossa amb uns trossos de tomàquet (normalets) i una miqueta de tonyina. L’altra eren unes carxofes “confitades” (de pot) amb unes boletes de mozzarella també de pot (increïble que a l’època de les carxofes, te les portin com si no fos l’època). Preu de cada amanida? Quinze euros. Quina barra!!! Per aquest preu, com a mínim, allà hi hauria d’haver hagut una idea, una intenció, un toc, alguna cosa... Això sí, la mida era gegant. Una amanida d’aquelles podria haver estat, perfectament, plat únic.

Els segons estaven tots pensats per alimentar un grup de traginers. L'entrecot de quilo, el filet amb salsa, tot el peix al forn amb patates (moltes patates) o en suquet. Cap plat “amable” i “relaxat”. Res a la planxa. Tot contundent.

I els postres... Marededéu! Per baixar tot allò, el més lleuger era la pinya natural. I van i em porten un quart de pinya. I d’una peça gegant!!! Crec que tindré fibra fins el dia que m’exposin al tanatori. Fins i tot el tallat ha vingut en un got que en molts llocs el considerarien de cafè amb llet.

I ara ve la primera reflexió. El restaurant tenia ocupades només 3 taules. Lògic. 1/ per oferta (la cuina moderna és lleugera), 2/ per preu (la gent no es gasta 90 euros –sense vi, que vam beure aigua– per dinar dues persones una amanida sense ànima i un peix al forn) i 3/ per quantitat (la gent a la tarda treballa i no pot anar arrossegant una digestió de dia de Sant Esteve).

Però, mentre intentava pair tot allò, m'ha vingut al cap una segona reflexió. Aquesta setmana ha estat notícia que el Departament de Salut ha presentat l’estudi “Acompanyar els àpats dels infants”. Així resumit, la cosa seria que els menjadors escolars ara ofereixen uns menús equilibrats i sans, però de vegades els plats tenen massa quantitat de menjar per la gana de la canalla. A partir d’ara, ja no serà obligatori acabar-se tot el contingut. Vaja, que els nens menjaran per la gana que tinguin.

La mesura evitarà sobrepès, trastorns alimentaris i, sobretot, aquells traumes que molta canalla arrossega tota la vida perquè durant anys ha hagut d’acabar-se plats que no s’acabaven mai. Ara només falta una altra mesura encara de més sentit comú i que evitarà que els nens es deixin el menjar: que els omplin el plat amb la quantitat que demanin. A l’escola i a casa. Prou, ja i per sempre, de frases com: “Et poso una cullerada més, que és molt bo” o “va, un tallet més, que has de créixer”.