Com tots els nacionalismes d'Estat amb dificultats d'adaptació a un món que canvia de manera hiperaccelerada, el nacionalisme espanyol, per bé que recorre sovint al xampú cosmopolita per treure's la caspa essencialista incrustada darrera les orelles, ha manifestat i manifesta una al·lèrgia inquietant a la pluralitat intrínseca de la "nació". La "nació" que s'afanya a reinventar un cop i un altre. No només es tracta de la pluralitat identitària, cultural o lingüística, sinó també del rebuig més pregon a la diversitat política i ideològica.
S'ha vist en la negativa a assumir el repte plantejat pel sobiranisme català amb un referèndum pactat com l'escocès. Alguna cosa molt profunda impedeix a Madrid acceptar la consulta de veritat quan afirma que la té guanyada. Aquesta pulsió finalment demofòbica emergeix també cada vegada que es planteja la hipòtesi que en unes eleccions generals obertes, com les del 20D, s'hagi de pactar per fer govern. L'equació és clara: a més por a la democràcia, més por a les urnes, més por als pactes.
A diferència del cas català, mai hi ha hagut un tripartit (PSC-ERC-ICV) ni tant sols un bipartit (CDC i UDC) al Govern espanyol, però n'hi ha prou amb el fet que es prefiguri un Congrés sense cap partit amb majoria absoluta com perquè el grau d'excitació mediàtica i ambiental de la campanya fregui el clímax.
Segons les enquestes, la primera força haurà de pactar amb la segona o la tercera per governar; i podria ser, fins i tot (com va passar amb Maragall i Montilla), que fos el líder de la segona el president. És el pla declarat de Pedro Sánchez si obté un vot més que Mariano Rajoy, qui, a la vegada, també podria perdre la cadira –possiblement a benefici de la vice Soraya– si Albert Rivera supera Sánchez.
El nacionalisme espanyol recorre al xampú cosmopolita per treure's la caspa essencialista però és al·lèrgic a la pluralitat de la "nació"
La UCD amb Suárez, el PSOE amb González i Zapatero, i el PP amb Aznar sense majoria absoluta han governat amb suports externs, bàsicament del nacionalisme "constitucional" català (CiU) i basc (PNB). També ERC va complir aquest paper amb ZP. I quan això succeïa, l'estratègia de la primera força de l'oposició espanyola sempre era la mateixa: culpar el "soci" nacionalista dels mals de la pàtria i qüestionar el patriotisme del líder o partit governant. Quina serà ara l'estratègia quan al Congrés no es depengui dels "nacionalistes" sinó dels "nacionals"?
L'actitud de l'oposició espanyola davant els pactes amb CiU, PNB o ERC ha consolidat en l'imaginari nacional espanyol la imatge del xantatgisme i la insolidaritat catalana (més que la basca, malgrat el concert i els morts d'ETA). Que aquelles forces nacionalistes que decidien les majories a Madrid a canvi de més autonomisme plantegin ara una "independència pactada" (Democràcia i Llibertat, la postConvergència masista) o avisin que hi van per última vegada (l'ERC d'Oriol Junqueras) n'és la prova definitiva. La qual cosa legitima, de retruc, l'exclusió dels nous "indepes" de pactes d'Estat com l'antigihadista o del circuit mediàtic de la campanya. És el que va succeir al debat electoral d'Atresmedia, que es va visualitzar l'Espanya multipartita que ve. Plural, però sense (candidats) "indepes", o sigui, l'Espanya (finalment) espanyola.
El debat d'Atresmedia va visualitzar l'Espanya multipartita que ve. Plural, però sense "indepes", o sigui, l'Espanya (finalment) espanyola
Un castís podria dir allò de "muerto el perro (nacionalista/independentista) se acabó la rabia". Però no. Res no indica que hagi de remetre la "ràbia", la incapacitat d'assumir la diferència política i ideològica amb totes les conseqüències, en una Espanya "espanyola", amb els independentistes catalans enviats als llimbs, ni a dins, ni a fora. La "ràbia" del refrany és l'autèntic problema espanyol.
Extingida CiU, amb CDC decidida a fer la independència, com ERC, i amb la Unió de Duran al caire de la desaparició parlamentària, a partir d'ara seran els partits espanyols els que se les hauran de compondre per pactar i per tractar-se les al·lèrgies. Aviat tindran un nou Pujol, un nou Roca, o un nou Carod, però, això sí, "espanyol", sigui de Barcelona o de Vallecas. Hola Albert Rivera, hola Pablo Iglesias.