Per explicar la indignació que ha provocat l'estrena de Gabriel Rufián en el Congrés s'hauria d'estudiar el paper que la premsa ha tingut els últims 50 anys en la construcció de la imatge de Catalunya. Rufián no és el negrito bueno que ERC posa a les llistes per a guanyar vots a l’àrea metropolitana. Aquesta lectura la fan els espanyols i els indígenes intoxicats per dècades de periodisme traumatitzat pel franquisme i pel nazisme. 

Junqueras sap que l’independentisme entrarà a l’àrea metropolitana el dia que la Generalitat transmeti seguretat als ciutadans més vulnerables. També sap que això serà més fàcil a mesura que s’esvaeixi la memòria del dolor que van patir les masses de gent pobra que van arribar a Catalunya durant la dictadura. Rufián indigna els espanyols -i els catalans que s’aprofiten dels fantasmes de la immigració- perquè la seva actitud allibera el patiment de tres generacions de la propaganda de la premsa.  

Rufián és l’Otegi de Catalunya. El que molesta de la seva insolència és que dissol els taps emocionals i els prejudicis que dificultaven el debat polític sobre la independència. Rufián dóna força moral als catalans de vuit generacions que han viscut atrapats entre la derrota i el temor de ser acusats de xenòfobs o insensibles. Al costat seu, Jordi Pujol i l’esquerra caviar són mers traficants de compassió, mentre que l’Arrimadas i el Garcia-Albiol són simples dones de fer feines de l'Estat.

Franco va folkloritzar la cultura subversiva del país, castellanitzant-la

Durant mig segle la premsa ha utilitzat la immigració per disfressar de cosmopolitisme i tolerància l’espanyolització de Catalunya. El gran èxit de Franco va ser folkloritzar la memòria subversiva del país, castellanitzant-la. A mesura que la censura i l’exèrcit van perdre poder de persuasió, els diaris van anar escampant la idea que el catalanisme era un invent de la burgesia. L’arribada massiva de pobres espanyols en plena dictadura va servir per donar credibilitat a aquesta idea, que ja defensava el lerrouxisme. Les neteges ètniques que Europa va patir durant el segle XX han estat abastament aprofitades per posar els catalans massa catalans sota sospita.

L’impacte lingüístic de la immigració és una broma al costat del negoci que la premsa ha fet amb el desarrelament i la misèria per tal que l'Estat pogués tenir ben controlada Catalunya. La gran jugada del franquisme va consistir a utilitzar la immigració per segrestar la memòria urbana catalana i substituir-la per una altra que resultés inofensiva per l’Estat. A partir dels anys 60, la Barcelona de la Guerra dels Segadors, de 1714, de la Jamància, de la Setmana Tràgica o del 14 d’abril va desaparèixer sota l’èpica dels nouvinguts. Així va ser domesticada la Barcelona que Azaña i Espartero  creien que calia bombardejar cada mig segle.

Rufián no intenta demostrar que és millor que els altres  

Amb el país emmordassat, no va costar que la premsa donés a l’imaginari espanyol el monopoli de la contracultura i de les expressions de llibertat més genuïnes. Quan ja no va ser possible mantenir la catalanitat en l’ambit privat, l’imaginari de la immigració va servir per reduir el país al món dels pagesos i els lletraferits. És el que explicava Antoni Tàpies a un corresponsal del New Yorker, als anys 60: el problema no es que costi publicar en català, el problema és que no s’hi pot pensar. O només s’hi poden pensar idees banals i perifèriques. 

Si Rufián remou tants estómacs és perquè gira contra l’Estat el sistema que ha permès que la cultura catalana hagi crescut com una fantasia de tortell i calçotada. Si el món dels nouvinguts no hagués esdevingut el marc de referència hegemònic al país, el president Mas no hauria pogut dir que els catalans hem sigut sempre un poble pacífic. Tots els intents fallits que l'església havia fet per netejar la llengua catalana de renecs, van trobar una solució miraculosa a partir dels anys 60, quan la dominació militar va tornar-se cultural. 

Amb Rufian, els discursos que han permès que els polítics identifiquessin el país real amb el país de la immigració, han deixat d’estar al servei de l’Estat espanyol. Per això el diputat d'ERC irrita tanta gent, i per això Joan Tardà va quedar com un escolanet al costat seu. Tardà és fruit de molts anys d’autocensura, mentre que Rufián no es fa perdonar res.