Últimament, cada vegada que Mariano Rajoy i Pedro Sánchez apareixen junts cal procurar que no ho vegin els menors perquè assistirem a una cosa poc edificant. La sòrdida baralla de galls que estan protagonitzant produeix una barreja amarga de sentiments negatius. Vergonya perquè ho veu el món sencer. Indignació perquè juguen temeràriament amb un país en dificultats. Preocupació pel futur, sobretot si són ells que han de conduir-lo. I tristesa per la desgràcia històrica d'afrontar l'hora més difícil de l'Espanya postfranquista amb els dirigents més miops i irresponsables.

Per què no ens van estalviar allò de divendres? Un i un altre havien de saber el que passaria. Sánchez acabava d'equiparar per segona vegada el PP amb Bildu i havia anunciat clarament les seves intencions: em veuré amb Rajoy per escopir-li de nou a la cara que ell i el seu partit estan empestats i que no tinc res a parlar amb ells. I Rajoy tenia molt pensat el que faria: “el rebré com es mereix”, va declarar uns dies abans. Allò de negar la mà no va ser cap badada, estava meditat i assajat davant del mirall.

La gent normal es reuneix per parlar. Però aquests dos senyors han inventat una cosa nova: reunir-se perquè es vegi que no poden ni volen parlar. La pregunta que em turmenta com a analista és: Per què aquests dirigents i els seus assessors han decidit que els convé políticament exhibir l'hostilitat, predicar la incomunicació i practicar el sectarisme? Quins beneficis esperen obtenir-ne? Si tenim raó els que pensem que aquest comportament perjudica ambdós, mal assumpte; però si ells estan en el cert i actuar així els és rendible, molt pitjor, perquè llavors sí que caldria preocupar-se per la salut d'aquesta societat.

La gent normal es reuneix per parlar. Però aquests dos senyors [Rajoy i Sánchez] han inventat una cosa nova: reunir-se perquè es vegi que no poden ni volen parlar

Acceptem que no és possible que el PP i el PSOE cooperin d'alguna forma per donar un govern a Espanya. Deixant això de banda, de veritat no tenen res de què parlar? Realment l'únic missatge que poden intercanviar-se –a més dels insults– és “a tot que no”?

Dic jo que, investidures a part, seria una bona cosa que les dues persones que aspiren a presidir el pròxim govern poguessin abordar un ordre del dia raonable. Per exemple: Primer punt, la crisi financera que s'acosta i el seu impacte sobre l'economia espanyola. Segon punt, Catalunya. Tercer punt, tot el que amenaça Europa, des de l'aclaparador problema dels refugiats o l'amenaça terrorista al xantatge britànic, passant per l'auge de les forces extremistes i xenòfobes. I quart punt, per què no?, explorar els possibles espais de col·laboració parlamentària per tirar endavant les reformes que Espanya necessita. Això dóna per a alguna cosa més de 20 minuts, no?

Aquí s'han imposat el que Daniel Innerarity anomena “els ritus del desacord”:

Per entendre què és el que està realment en joc, s'ha de tenir en compte que els litigants no estan parlant entre ells, sinó que s'adrecen a un públic per l'aprovació del qual competeixen. La comunicació entre els actors és fingida (...) Els discursos no es realitzen per discutir amb l'adversari o provar de convèncer-lo, sinó que adquireixen un caràcter plebiscitari, de legitimació davant del públic.

Això explicaria la tendència dels polítics a sobreactuar, l'emfatització del polèmic fins a extrems de vegades grotescos o poc versemblants. Amb això proven d'obtenir no només l'atenció de l'opinió pública, sinó també el lideratge en la mateixa afició, que premia la intransigència, la victimització i la fermesa.

D'acord amb la radiografia, però continua vigent la qüestió crucial: per què els polítics espanyols d'avui (i en això els nacionalistes catalans són tan ferotgement hispànics com el que més) creuen que escenificar la discòrdia els legitima més davant de les seves respectives clienteles que practicar la conversa i la concertació. Jo vull continuar pensant que s'equivoquen.

És impressionant l'arrogància d'uns dirigents que tenen molt poc de què presumir. Rajoy i Sánchez van ser els grans perdedors de les eleccions del 20 de desembre

D'altra banda, és impressionant l'arrogància d'uns dirigents que tenen molt poc de què presumir. Potser cal recordar a Rajoy i a Sánchez que ells dos van ser els grans perdedors de les eleccions del 20 de desembre. Que Rajoy ha perdut la confiança de prop de 4 milions de votants i que sota el seu comandament el PP té avui més dirigents davant dels tribunals de justícia que en el Congrés i en el Senat junts. Que Sánchez ha conduït el Partit Socialista al nivell més baix de suport popular des que va tornar la democràcia i que està a punt de cedir la primacia de l'esquerra a un partit populista. I que amb el resultat que ells van obtenir qualsevol altre dirigent europeu no estaria ara aspirant a la presidència del Govern perquè hauria presentat la seva dimissió en la mateixa nit electoral.

Aquesta arrogància de perdedors, difícil de suportar, em recorda a la d'Artur Mas, que després d'haver ficat el seu país en un atzucac i haver destruït el partit polític més important de Catalunya, encara continua piulant i han hagut de venir uns radicals antisistema a desenganxar-lo de la butaca amb oli bullent. O a Cristina Kirchner, que en una arrencada suprema de supèrbia sectària va boicotejar covardament la presa de possessió del seu successor.

Els ciutadans Sánchez i Rajoy poden ignorar les regles bàsiques de la urbanitat, però al president del Govern central i a qui pretén ocupar aquest càrrec no se'ls hauria de permetre. Per respecte al que representen. Perquè en la vida pública les formes tenen valor de fons. I perquè la paraula líder (de l'anglès lead) significa “el que guia o assenyala el camí”.

Al juny probablement siguem els electors que hàgim de realitzar una necessària operació d'higiene política

Aquesta bruta baralla de polítics mediocres està enviant a la societat el pitjor dels missatges. Si la relació entre els líders consisteix a insultar-se, negar-se a conversar sobre res i negar-se la salutació, això és una invitació a què qualsevol faci el mateix amb el seu veí que vota l'altre partit.

Amb tot, el que ens ha de preocupar ara és la dimensió política immediata d'aquests episodis. Avui ja sabem que la incompatibilitat personal entre Rajoy i Sánchez s'ha convertit en un obstacle que lesiona objectivament l'interès d'Espanya. Sabem amb certesa que mentre un i un altre romanguin on són, no hi haurà manera que els dos principals partits mantinguin un diàleg constructiu ni col·laborin en res. I pressentim que si demà ambdós partits es presentessin davant del país amb dues persones diferents al capdavant, milions de ciutadans –inclosos la majoria dels seus votants– respirarien alleujats i tot es veuria més clar. Així que si ells no ho fan voluntàriament, al juny probablement siguem els electors que hàgim de realitzar aquesta necessària operació d'higiene política.