El dia, aquesta cosa de recolliment i melangia còsmica que té el Nadal, no convida a segons quines astracanades verbals, però si la vigília has vist/llegit com celebra certa premsa “El retorn del referèndum pactat”, la premsa autobatejada com “compromesa”,  el que et ve al cap, de seguida, abans que el cava (amb perdó) faci l'efecte, és una d’aquelles pel·lícules de por en blanc i negre que posaven a la tele ídem de quan érem petits: El retorno de la momia. Bé. Les sensacions, o com es diu ara, l’experiència, són o és semblant a la que proporciona una altra premsa, la de la caverna espanyola destapant el cava amb els resultats de la cimera del Pacte Nacional pel Referèndum: “Puigdemont assumeix la vía Colau per a un referèndum pactat”.  Pactat? Pactat amb qui, Paco?

Els “compromesos” són els mateixos que falsegen les seves pròpies enquestes al crit de “divisió, divisió!”, o bé, “morin els nombres”, que és el mateix: un 84,6% està a favor d’un referèndum (el 49,6% ho vulgui o no l’Estat i el 35,0% només si ho vol l’Estat) i només un 13,8% no el volen “en cap cas”, però el títol diu que “El referèndum unilateral divideix...” i aquí pau i després glòria que ja vindrà la cimera amb Colau. Ara n'hi diuen “postveritat” però la cosa és més vella que l’anar a peu i, com gairebé tot el que ens ha tocat de viure a la gent del segle XX i el post-segle XX, va ser Nietzsche qui, amb el seu martell de filosofar, va establir que no hi ha fets sinó interpretacions (ergo, i portades) i que darrere de “la veritat” hi sol haver no gaire més que falsedat vestida de moral (del ramat). Que la moral, per molt que es vesteixi de veritat, o precisament per això, en moral es queda. 

Madrid imposa la “solució” del 13,8% de catalans que no vol ni el “referèndum o referèndum” de Puigdemont-Junqueras ni el “referèndum pactat” de Colau

Aquesta premsa “compromesa” és la mateixa que va qualificar de “succedani” de referèndum la consulta participativa del 9-N del 2014, com també va fer el Govern de Mariano Rajoy. El mateix succedani en el qual vam participar 2,4 milions de persones i pel qual s’hauran d’asseure a la banqueta dels acusats Mas, Ortega, Rigau i Homs, el febrer de l'any que ve. En el clímax del cinisme, l'aparell politicojudicial espanyol no castiga el 9-N perquè es dugués a terme sinó perquè Mas va desobeir el Tribunal Constitucional. I ho fa després que els partits, sobiranistes i no tant, des de la CUP fins a Unió passant per ICV, una amplíssima majoria del Parlament, plantegessin al Congrés dels Diputats aquest referèndum pactat que aquest Nadal torna com la mòmia per convèncer l’alcaldessa Colau i la comunada que estaria bé que continuessin al lloc que toca (democràticament parlant) quan Madrid torni a dir que no. O sigui, quan Madrid torni a tancar la porta perquè així ho vol el 13,8% dels catalans enquestats per la premsa “compromesa”. Vet aquí com aplica el Govern del PP "el dret a decidir de tots els espanyols" que sempre invoquen Rajoy i Soraya. Mentre el sobiranisme discuteix si el 50 més 1 o el 55%, Madrid, en un nou exercici d’interpretació ad hoc de la democràcia, imposa la “solució” del 13,8%. La del 13,8% que no vol ni el “referèndum o referèndum” de Puigdemont-Junqueras ni el “referèndum pactat” de Colau al que ara s'apunten alguns diaris del "diálogo, diálogo". La veritat, durant l’època de l’autonomisme tots plegats dissimulaven força millor.  

Són dos els problemes capitals del “referèndum pactat”: que Mariano el registrador mai no acceptarà “dividir” la finca i que un referèndum pactat mai no arribarà a ser ni tan sols un 9-N

Són dos els problemes capitals del denominat "referèndum pactat": el primer, que com sap tothom i és profecia, Mariano el registrador mai no acceptarà “dividir” la finca; el segon, que un referèndum pactat amb l’Estat espanyol mai no arribarà a ser ni tan sols un 9-N: serà un referèndum colauista, o podemita, o "compromès", però mai sobiranista. Perquè, per definició, mai no et podran dur als tribunals per fer un "referèndum pactat" amb l'Espanya de Rajoy i de Soraya.

I, en fi, que la premsa de la caverna, hola de nuevo, Paco, aplaudeix que Puigdemont “assumeixi” la via Colau, la recta via cap al bloqueig infinit de la qüestió i, al final, el no-res. Això sí, hi ha tantes postveritats com portades i, al final, algun desig o altre deixa de ser-ho per convertir-se en realitat. Esperem (no perdem l’esperança) que sigui a fi de bé (per a tothom).

Bon Nadal, bones festes, bon solstici, bon any 17 (o sí).