El joc polític està tan obert que CDC podria acabar defensant un referèndum unilateral, a curt o mitjà termini. La visita de Puigdemont a la Moncloa fa l'efecte de ser un intent de tornar a la tardor del 2012, abans que Mas partís peres amb Madrid després d'entrevistar-se amb Rajoy.

Cal recordar que en les eleccions d'aquell novembre, CiU va guanyar amb la promesa d'un referèndum i que Junqueras va convertir-se en el cap de l'oposició prometent que si li donaven 68 diputats proclamaria la independència. Llavors només el PSC defensava la necessitat de pactar la votació amb l'Estat. Iniciativa feia seguidisme de Mas, mentre que els resultats de Ciutadans van ser discrets. 

Cal tenir això al cap per comprendre que la política estatal dels darrers anys ha consistit bàsicament a guanyar temps. Es tractava que l'independentisme baixés prou perquè Espanya es pogués organitzar amb un nou relat –com sempre prescindint de la part més viva de Catalunya–. El problema és que Podemos va aparèixer per sorpresa i que el 9N va tenir una participació altíssima, sis o set punts més alta del que preveien les estimacions. 

El problema no és que els independentistes necessitin ampliar la seva majoria, com diuen a Junts pel Sí, el problema és que l'Estat no sap com fer baixar-la. Altrament la política espanyola no estaria tan enfangada, ni Pablo Iglesias s'hauria pogut agafar amb tanta audàcia al referèndum. Si hi ha pacte entre Podemos i Izquierda Unida, Espanya quedarà instal·lada en el frontisme entre el bàndol nacional i les noves esquerres republicanes, fidels a la monarquia.

Llavors, per desencallar la situació, l'Estat es plantejarà de forçar un referèndum unilateral defectuós, que mati la idea de votar la independència, abans d'afrontar una reforma constitucional. Tot el joc polític dependrà, en els propers anys, de si el referèndum unilateral es pot o no deslegitimar, més que no pas de si s'arriba a un pacte amb l'Estat del tipus que sigui. Si Pedro Sánchez hagués pogut pactar amb Catalunya per salvar el coll, ja ho hauria fet. Si les eleccions plebiscitàries o el 9N haguessin funcionat prou bé pels interessos estatals, Sánchez o Rajoy ja serien presidents.