Serà prou divertit comprovar com, a mesura que la pressió judicial s’atansi al matrimoni Pujol-Ferrusola com un tauró que flaira glòbuls vermells, els antics benefactors de l’economia pujolista sortiran de l’armari amb major desimboltura.

Primer va ser el patriota Àngel Colom, qui fa ben poc confessava a l'star de l’estament fiscal Emilio Sánchez Ulled que l’any 2000 va cobrar 12 milions i mig de les enyorades pessetes a través del Palau de la Música i de l’Orfeó, una pasta que l’antic capitost d’Esquerra i ara soldat ras convergent (com canvia la vida, Àngel: el azote de Pujol, t’anomenaven...) va rebre de Fèlix Millet per impulsar una fundació mai creada, Espai Catalunya, dedicada, i no és conya, “a fer pedagogia sobre cultura catalana i les noves migracions”.

Colom fins i tot firmà un rebut a Millet desconeixent aquest concepte tan joliu i integrador de nouvinguts i pensant que el gran mecenes li entregava la propineta només per tal de desfer el deute que ell i els seus amics havien contret després de l’aventura del Partit per la Independència; i que, segons diu, està tornant al Palau, pesseta a pesseta. A partir d’ara, ja ho sabeu, quan signeu un rebut fixeu-vos bé que el concepte deixi ben clar el vostre amor per la cultura catalana; i tireu milles.

Fa pocs dies, i com recull nostru El Nacional, el periodista i antic polític Manuel Milián Mestre assegurava a la meva estimada Susanna Griso que Pujol li havia donat un milió de pessetes per fundar el Club Ágora, un espai d’opinió creat l’any 1974, d’on va sortir, deia Milián amb aquell posat de nàufrag resignat amb pretensions d’haver viatjat, “la cadena de partits que van derivar en la creació del PP”. Milián també tenia objectius culturals –car som un país on les muses vertebren abans que res l’ànima i els interessos dels homes– i afirmava que “sempre” estaria agraït a l’antic president per haver-lo ajudat “a fundar el PP.” A partir d’ara, ja ho sabeu, i per si encara no heu fet la declaració de la renda, pagar diners per una guingueta podrà ser vist com quelcom semblant a “fundar” un partit polític; espero que desgravi, Manolo.

La cosa és divertidíssima i, com us deia, serà la tònica habitual dels propers mesos pel que fa al cas Pujol, en què la figura de l’antic mandatari es reconfigurarà com la d’un líder que finançava propis i aliens per tenir la societat catalana ben controlada... i espanyola. Milián serà un dels molts exponents d’aquesta nova reductio ad Pujolum a partir de la qual hom intentarà dues coses: primer, combatre l’independentisme amb el simpàtic argument segons el qual a Catalunya hem tingut tants xoriços com a Espanya i, en segon lloc, configurar el pujolisme com un invent econòmic de l’autonomia espanyola, que va repartir diners per assegurar-se la pau social i tenir fins i tot els rivals controlats.

La pressió judicial contra Pujol augmentarà no només per les entremaliadures dels seus fills amb hisenda, sinó perquè el relat d’un Pujol lladre i repartidor beneficia al límit la idea i el relat d’una Espanya única. No dubto que els jutges cerquin la veritat del cas, però allò que volen els polítics és que Pujol acabi admetent que la seva aventura independentista va ser foc d’encenalls, bo i renegant del Tagamament, de la Moreneta i –en definitiva– de tota la seva carrera política i del seu país idealitzat.

Fa pocs dies, un bon amic em comentava esparverat un dinar que havia fet a Madrid amb un empresari català filoconvergent i un de gallec en què, quasi sense prèvies, el paio de la nostra tribu havia iniciat la conversa carregant-se tota la família Pujol en ple, l’herència política del Molt Honorable i la bogeria unilateral independentista, davant el simple assentiment del comensal espanyol. Això també mostra que, més enllà d’un afer intern d’Espanya, la corrupció de l’antic president servirà per convertir en crítics a molts dels que fa lustres no haurien gosat tirar-se un pet sense el seu permís, i –de passada– renegar no només de la seva causa, sinó dels seus fills convertits fa ben poc a l’independentisme. Davant de gent com aquesta, els altres comensals espanyols només hauran d’anar assentint, en efecte.

Fet i fet, el poder central està gaudint de valent amb aquesta causa judicial d’en Pujol, salpebrada de faldilles com un culebrot i de comptes corrents a l’exterior, amb tota la seva consegüent xaroneria. Que hagi estat el mateix Jordi Jr. qui compari la seva situació amb la del protagonista de La escopeta nacional, el simpàtic industrial català que paga la festa d’uns marquesets espanyols a qui vol vendre els seus intèrfons i que acaba sufragant tota la festa per res de res. Jordi Pujol fill ja s’adapta freudianament al nou relat espanyol: jo us he muntat la festa, noiets, i mira com em recompenseu. La judicatura i la política esperen amb candeletes que el pare imiti el seu hereuet. Volen que sigui el mateix Pujol, en definitiva, qui acabi llegint tota l’aventura del catalanisme, la seva vida íntima, com una enorme reductio ad Pujolum. Els està sortint prou bé, de moment.