El règim del 78, o si volen la Transició, es troba a les acaballes, malvivint, postrat. El consens constitucional fa temps que ha deixat de funcionar. Les noves generacions i els nous reptes de la societat han fet del sistema actual un artefacte caduc i inservible per a la ciutadania. Només té utilitat perquè les crostes extractives en visquin de rendes fins que o faci implosió o deixi de respirar.
Senyals en tenim molts i des de fa temps. L'esquerra, si més no la que es titlla de socialdemòcrata, catalana, espanyola i europea, és una caricatura de si mateixa. En haver abraçat el neoliberalisme ha quedat fulminada o s'ha dessagnat lentament, segons cada escenari particular. No tant per abraçar el neoliberalisme, sinó per sostenir la idea que no hi ha cap altra alternativa. La crisi ve, així, no d'una orientació, sinó de la falta d'orientació política i de l'orfandat d'un projecte d'esperança. Aquesta esquerra anquilosada i sense idees no és més que una crossa del sistema, i té utilitat només si la mou qui la utilitza. Per si mateixa és un tros de fusta inerme.
L'exemplar comitè federal del PSOE de dissabte passat, el tret de sortida formal de la seva pasokització, és un símptoma genuí de l'esclerosi del règim
Traduint-ho a Espanya. L'exemplar comitè federal del PSOE de dissabte passat, el tret de sortida formal de la seva pasokització, és un símptoma genuí de l'esclerosi del règim. Ara, esfilagarsat com està, no pot ser res més que el deslluït bastó que un Partit Popular més mort que viu i cosit per la corrupció, que ja es veu als tribunals, farà servir segons el seu caprici. Tant si es convoquen terceres eleccions -una opció gens descartable- com si Rajoy torna a ser entronitzat com el primer ministre d'un Estat campió del malestar, el PSOE no pot fer més que dir amén i saber-se immolat en l'altar de la impotència, perquè no té alternatives ni a curt ni a mitjà termini. A llarg termini, com sabem, tots estarem morts.
L'únic que pot revifar aquests dos representants d'un bipartidisme titllat ara amb plena raó d'imperfecte, és la pedra de Catalunya, que cada cop és més i més grossa, tant, que desborda les demodées sabates del sistema.
En aquests moments cal que els dirigents de la política catalana demostrin un plus d'intel·ligència política per seguir avançant i evitar perilloses vies d'aigua. Si no tenen aquest tremp, la intel·ligència política serà, com sol succeir sovint, un oxímoron i ho patirem tots, arreu. I palesaria, tot ferint un orgull de fireta, que no hi ha gran diferència entre la classe política de Barcelona i la de Madrid.