Ja sé que no és el mateix el règim fiscal -foral- dels territoris bascos, el concert econòmic, que la Quota -el “Cupo”-, la quantitat anual que el País Basc paga a l’Estat pels serveis que no té transferits. I que, el que han pactat aquesta setmana el govern de Mariano Rajoy i el del lehendakari Iñigo Urkullu, a canvi del suport del PNB als pressupostos de l’Estat, no és tot el sistema, plenament blindat a la Constitució espanyola, és la Quota que es renova. Però l’acord, el nou pacte fiscal a què han arribat Madrid i Vitòria, marca un abans i un després i s’erigeix ara mateix -com tantes altres vegades- en el negatiu de la relació Catalunya-Espanya.

No és l’abraçada de Bergara entre Espartero -aquell general isabelí segons el qual Barcelona havia de ser bombardejada cada cinquanta anys- i  el carlí Maroto, que el 1839 va posar fi a la primera guerra carlina, però respiren un sospitós aire de família. Com va anunciar el portaveu del govern basc, Josu Erkoreka, el pacte pot suposar “15 anys de pau fiscal” entre els governs de Madrid i Vitòria. De fet, la propera vegada, si es manté la tendència de l’actual, ja no hi haurà “Cupo” per renovar perquè la independència fiscal d’Euskadi serà (gairebé) total.

Es tracta d'un canvi gairebé sistèmic, i sense tocar una coma de la Constitució. En síntesi, el resultat del “nou” concert és que Euskadi encara aportarà menys del que ja aportava a l’Estat. Molt menys: uns 560 milions d’euros menys cada any. A més, la Hisenda espanyola li reconeix una mena de deute històric -per diferències en el càlcul de la quota d’exercicis anteriors- que suposarà el retorn a les arques basques de 1.400 dels 1.600 milions d’euros en disputa.

De fet, Madrid ja l'ha feta, la devolució, perquè els bascos senzillament els aniran descomptant els 1.400 milions del que han de pagar de Quota cada any de manera progressiva. El 2007, la quota es va establir en 1.565 milions que, el 2016 havien passat a ser 1.525. Amb el nou acord, passen a ser 956, dels quals el Govern basc aquest any en pagarà 816, perquè descomptarà el 10%, i així fins a la "devolució" completa del deute reconegut per l'Estat.

La propera vegada ja no hi haurà "Cupo" per renovar perquè la independència fiscal d'Euskadi serà (gairebé) total

Al resum estrictament econòmic, cal afegir, però, les contrapartides més “polítiques”, la lletra petita directament vinculada amb el pacte dels pressupostos de Rajoy, també del tot quantificables:  impuls a la Y ferroviària basca -la connexió per alta velocitat de les tres capitals, entre elles, amb França i amb Burgos, la “frontera” espanyola-, 3.380 milions d’euros; rebaixa de tarifes d’electricitat per a les empreses, amb un estalvi de 50 milions d’euros; plataformes logístiques de Lezo i Jundiz, 220 milions d’euros; així com la connexió de l’Ertzaintza amb els serveis europeus de seguretat. La policia basca, en fi, podrà fer persecucions en calent a l’altra banda de la frontera, com la Guàrdia Civil.

El millor concert econòmic de la història d'Euskadi l'ha pactat el mateix Rajoy que va tancar la porta el 2012 al pacte fiscal de Mas

El millor concert econòmic de la història d'Euskadi l'ha pactat el mateix Rajoy que el 2012 va tancar la porta al pacte fiscal que li va plantejar el llavors president de la Generalitat Artur Mas en una reunió a la Moncloa. Mas va formular l’oferiment al president espanyol, amb àmplia disposició negociadora, després que 1 milió i mig de persones es manifestessin per la independència a la Diada de l’11 de setembre. Urkullu ha obtingut el nou “cupo” -els castissos ja l’han batejat com el “cuponazo”- setmanes després que el que quedava de l’organització terrorista ETA lliurés formalment les armes, més aviat sense pena ni glòria, després de 50 anys de violència i més de 800 assassinats.

El 2016 el govern d’Espanya, el ministre Cristóbal Montoro, va reconèixer a Catalunya un dèficit fiscal, és a dir, la diferència entre el que aporta i el que rep de l'Estat en inversions, de 8.800 milions d’euros l'any 2013. El càlcul de la Generalitat dobla aquesta xifra. Com tothom sap, Catalunya pertany a les comunitats de règim comú, un sistema de redistribució interior de la riquesa que consisteix a escanyar financerament les més dinàmiques per garantir la pau fiscal, social, laboral i cultural -la Feria de Abril i el Rocío- in saecula saeculorum a les elits polítiques i econòmiques de les autonomies considerades “pobres” (els pobres amb l’estómac ple contràriament al que deia Lenin, no solen revolucionar-se).

El dèficit fiscal català va posar fi al secular "problema social" d'Espanya. Són les mateixes elits polítiques i econòmiques (hola, Susana Díaz) que, en plena postguerra, és a dir, quan la gent passava gana i es torturava i assassinava, celebraven en pau la  Feria de Abril i el Rocío o les grans caceres mentre centenars de milers de camperols pobres eren enviats pel règim a l'emigració. Especialment a Catalunya.

En aquells anys, Franco celebrava els "25 años de paz". El que no sabíem, i ens ha agafat per sorpresa, és que segurament a partir d’ara Catalunya també haurà de finançar els 15 anys de pau fiscal basca.

Fins i tot el Foment del Treball reconeix les trampes de Rajoy amb Catalunya als pressupostos que votaran el PNB i Cs -que volia suprimir el concert basc-

Les xifres de la desinversió pública de l’Estat a Catalunya dels últims anys i els que venen són clamoroses: fins i tot Foment del Treball reconeix les trampes de Rajoy amb Catalunya als pressupostos que, "sense complexos", li votarà el PNB -i els Ciutadans d'Albert Rivera que volien suprimir el concert basc-. Però el govern del PP continua negant la major i culpant de la situació els independentistes catalans.

És normal que, seguint la línia marcada per Soraya Sáenz de Santamaría, els grans empresaris catalans aconsellin a Puigdemont i Junqueras que renunciïn al referèndum i es posin a negociar partides del pressupost amb Madrid com fa Urkullu. El diner vol pau, encara que sigui la dels cementiris. I, com a Euskadi, que també és una nació, la resta pot esperar. El que no és tan normal és que encara no hagin entès perquè els espanyols i els bascos sempre s’acaben entenent.