El ministre de Justícia, Rafael Catalá Polo, és un d'aquests polítics sense relleu que serveixen de comodí per fer qualsevol discurs i que no saps si quan arriben a casa es treuen la corbata o dormen drets. Eficient i agradable amb els periodistes, un se l'imagina sopant ben d'hora cada vespre per poder llevar-se l'endemà sense patir o entrant cada dia a l'oficina amb un somriure impertèrrit i cofoi de figurant d'El show de Truman.

Nascut a Madrid el 1961, en una família de classe mitjana típica del desarrollismo, Catalá mai no es va pensar que arribaria a ser ministre, tot i que, naturalment, ara està encantat de ser-ho. El seu perfil tecnocràtic i el seu pragmatisme de baixa qualitat són fills de l'empremta que va deixar la societat de consum franquista, és a dir, l'Espanya impulsada pels economistes de l'Opus Dei i els intel·lectuals chusqueros, tipus Fernández de la Mora, que van donar cos filosòfic a la frase més famosa del Caudillo: "Haga como yo y no se meta usted en politica".

Així com és fàcil saber que Montoro odia els evasors fiscals, o que Soraya Sáenz de Santamaria es deleix per ser presidenta del Govern espanyol, de Catalá és difícil saber què vol i què pensa en concret, i aquesta és la seva virtut i la seva gràcia. Alguns diaris creuen que suavitzarà la via judicial contra l'independentisme, però el ministre farà allò que li ordenin, i aquesta impersonalitat, la naturalitat amb la qual se sap rentar les mans de les conseqüències dels seus actes, és el que explica que un home com ell hagi esdevingut ministre de Justícia en un moment com l'actual. 

Al llarg de la seva carrera, Catalá ha destacat per no deixar la més mínima empremta personal en cap dels càrrecs públics que ha exercit, que han sigut molts. Diaris afins al PP i gent que el coneix del sector privat –principalment del seu pas per Codere, un gegant de la indústria del joc– també el descriuen com un home que "no es mulla ni es dutxa", i que sempre passa de perfil per tot arreu. Gestor discret, simpàtic i eficaç, es va llicenciar en Dret el 1985 i un any després va entrar al Cos Superior d'Administradors Civils de l'Estat en la posició 20 dels 30 aprovats. 

Per currículum i caràcter, Catalá està als antípodes del seu antecessor, Alberto Ruiz-Gallardón, un home de verb fàcil i ego incommensurable, que des de jove es creia destinat a governar Espanya. Abans de ser nomenat ministre, Catalá va pujar, un per un, tots els graons de l'escalafó funcionarial de l'Estat, durant 25 anys de carrera. Per promocionar-se, va comptar amb la protecció de dos polítics molt propers a Mariano Rajoy; primer, de Francisco Villar García-Moreno, que va ser cap de gabinet del president; i després de l'actual presidenta del Congrés, Ana Pastor, que està casada amb un dels seus millors amics.

Català ha sigut subdirector general d'Ordenació i Política de Personal del Ministeri de Sanitat (1988-1992), director de relacions laborals i d'administració i serveis d'Aena (1992-1996); director general de la Funció Pública (1996-1999), director general de Personal i Serveis del Ministeri d'Educació, Cultura i Esports (1999-2000), subsecretari d'Hisenda (2000-2002) i secretari d'Estat de Justícia (2002-2004) i director gerent de l'Hospital Ramón y Cajal (2004-2005). 

Especialista a trobar forats en l'entramat funcionarial del PP, durant els set anys de Zapatero es va refugiar a ESADE i a Codere, que tenia tractes amb l'assessoria de Cristóbal Montoro, Equipo Económico. Amb la tornada del PP a la Moncloa, el 2011 és nomenat secretari d'Estat de Planificació i Infraestructures, i després de Transports i Habitatge, també a proposta d'Ana Pastor. La dimissió de Ruiz-Gallardón, que s'havia quedat sol defensant la llei de l'avortament després de caure en una delirant deriva ultraconservadora, li va donar l'oportunitat de la seva vida.

El setembre de 2014, en un dels moments més baixos de Rajoy, Catalá va ser nomenat ministre de Justícia probablement perquè no hi havia ningú més a l'abast disposat a assumir la cartera a dos mesos del 9N. La gent que té idees pròpies també té una capacitat limitada per adaptar-se o per entrar en contradicció. En canvi, Catalá ha dirigit el ministeri més combatiu amb l'independentisme sense desgastar-se gens ni mica, aplicant fins al final aquella dita de Trias Fargas i altres catalans del segle XX segons la qual, quan els castellans no et poden afusellar, et tiren els tribunals a sobre.

Nascut per obeir cegament, sense fer-se preguntes, un cop renovat en el càrrec aquesta tardor es va comprometre a liderar una "reforma integral" de la justícia. Com el traficant de drogues que posa un centre de desintoxicació en el mateix poble on fa el seu negoci, després de polititzar la justícia sense manies, ara Catalá assegura que el seu ministeri portarà a terme "la gran reforma estructural pendent de la nostra democràcia”.

També seguint els gestos de l'Operació Diàleg, fa poc va signar un conveni amb el conseller Mundó perquè els col·legis d'advocats catalans puguin fer els exàmens d'accés a la professió amb el seu idioma. Igual que l'assassí perfecte, Catalá no deixa empremtes o si cal les esborra. El seu perfil anodí dóna a la Justícia espanyola l'aire fatalista que tenen les desgràcies naturals inevitables. En un estat que no ha castigat mai cap dolent de debò, això és millor que res, ara que se li veuen totes les vergonyes.