Els darrers dies hem viscut tres Operación Triunfo. A parer meu, la menys interessant, però que ens dóna peu a les altres dues, ha tingut lloc el cap de setmana passat al Palau Sant Jordi, sense cap mena d'incident, cosa que demostra que hi ha gustos per a tothom i uns n'exclouen d'altres. Certs comportaments dels nomenats a l'època triunfitos han copat planes i planes més enllà de les pàgines i webs d'espectacles. Com a autèntic fenomen de masses que va ser, ha retingut el seu hàlit de puresa, espontaneïtat i joventut -es van manifestar en viu i en directe contra la Guerra d'Iraq, impulsada per Aznar i el PP en ple. Ens ha fet més joves i ens ha donat peu a creure que amb el líder de Quintanilla de Onésimo la duresa era norma, però tot era més alegre i despreocupat: la crisi encara no havia esclatat i no havíem ensopegat a bocons amb la il·lusió, falsa com totes, de l'España va bien. Les bases ja havien estat llançades, però es vivia d'il·lusió com si anés a durar una vida eterna.

Crida l'atenció, potser com a escapatòria, que les planes que s'han omplert amb aquest esdeveniment han amagat sense solució de continuïtat les altres dues Operación Triunfo. La primera és l'entronització en gran, malgrat ser per la porta petita, de Rajoy. És cert que li han calgut quatre intervencions parlamentàries per acabar de fer el cim, però ho ha fet sense pagar cap preu, destrossant propis i estranys amb el botó nuclear que li permet tenir a la mà (a partir de juny del 2017) la convocatòria de noves eleccions, que suposarien, si més no vist ara, la fulminació de l'esperpèntica oposició que, malgrat dir-se oposició, li ha fet canca per pujar a La Moncloa. Cornuts i pagant el beure, vaja. Si això no és una Operacion Triunfo amb totes les de la llei, costa d'imaginar una altra mena de guanyar.

La tercera Operación Triunfo l'hem descobert ara, gràcies a un tuit del president socialista de l'Aragó, Javier Lambán.

En efecte, tractant d'encarrilar solucions els mateixos que han calat foc al solar cendrós del PSOE, va dir que de primàries res de res, que van ser una Operación Triunfo. I, com ha quedat palesat més avall del llom dels que s'han mogut de la foto fixa prèvia (Guerra sempre en la memòria), el PSOE és tant seriós com conseqüent, i els partits seriosos i conseqüents no fan revetlles populistes com són unes primàries. De fet, les dues dutes a terme han acabat com el rosari de l'aurora.

Però no queden només aquestes tres versions de l'Operación Triunfo. La investidura de Rajoy i la defenestració de Pedro Sánchez -la música original, potser d'ací a 15 anys més- tenen seqüeles hom diria que de llarga durada.

A la investidura ja va quedar cristal·lí i hi va rebre l'escaient aprovació: l'aprovació no és solament per la investidura, sinó que és per governar. Ningú no es pot sentir enganyat: Rajoy els ho va deixar ben i ben clar i ningú no va badar boca. De fet ja ha (havia) començat amb l'aprovació i publicació al BOE el dia 1 passat, de la llei d'Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera, que reforma la llei del 2012, emesa sota l'hègira del PP. I els que no segueixin la línia de punts, seran fulminats amb noves eleccions. Gran Operación Triunfo.

L'altra seqüela de la frustració de les primàries del PSOE el 2014, té un futur més problemàtic. Però si més no es va anunciar a bombo i platerets, de la mà del sorneguer Jordi Évole, diumenge passat al seu darrer Salvados. Sánchez -a qui Enric Juliana veu com un cantautor- no només no es retira, sinó que, carretera i manta, pensa recórrer tota Espanya -veurem si Catalunya també, si el PSC encara forma part del PSOE-, i posar les bases, la militància i bona part de l'aparell socialista mitjà i baix, amb alguna estrella convidada, contra la direcció del seu encara partit, que tanta estimació li ha mostrat. És de dubtós èxit, i no pas per falta d'empenta inicial, aquesta nova i peculiar edició d'Operación Triunfo. En efecte, parteix d'un clàssic hispà: donde dije digo, digo Diego. Ara Podemos és necessari per a la victòria de l'esquerra i Catalunya és una nació, malgrat haver insultat -o haver permès que se'ls digués de tot menys macos-  als violetes i haver participat en la votació del 8 d'abril del 2014 al Congrés de Diputats, per impedir la presa en consideració de la triple petició alternativa del Parlament de Catalunya per dur a terme el referèndum on es volia plasmar el dret a decidir.

Tothom es pot equivocar, tothom té dret a rectificar. És el que se'n diu caure del cavall. Però no pas tothom té al costat la gràcia divina que va fer que Saule esdevingués Sant Pau. En el món laic d'aquesta gràcia se'n diu credibilitat. Una desafiant Operación Triunfo.

Esther Palomera
Opinió Pedro el Roig, DEP Esther Palomera
Bernat Dedéu
Camins de serp L’error elemental de Pedro Sánchez Bernat Dedéu