Aquests dies a totes les boques hi ha la crisi del PSOE. Deixant de banda que qui no és capaç de governar és el PP, perquè és incapaç d'arribar a pactes i deixant de banda que està sent triturat en el primer judici gran del cas Gürtel, deixant de banda tot això, els mèdia del règim i, conseqüentment, marcada l'agenda, tota la resta centren el problema, el pare i mare de tots els problemes, en el PSOE.

A dir per la unanimitat dels opinadors, fins i tot dels seriosos, molt seriosos i gens sospitosos de cap mena de seguidisme, el PSOE s'enfronta, o fins i tot ja ha caigut, en el dilema -o parany- d'optar per l'ètica o d'optar pel pragmatisme. 

Si agafem un xic de distància de la qüestió en comptes d'atansar-nos-hi tant que ens hi situem tan a prop que es fa difícil veure el quadre sencer, podrem apreciar que la cosa no discorre en el territori del dilema moral. I és bo que així sigui. Quan afrontem una decisió moral -poques n'hi ha a la vida- la solució corre el risc -i passa molts cops- de no ser bona. Els problemes greus no donen bones solucions.

Per començar es considera el problema pel final, és a dir, predeterminant una solució: votar abstenció o votar no a la investidura de Rajoy. La primera alternativa és pragmàtica i (amb la hipòcrita aversió hispana al pragmatisme), dolenta èticament. Superat això, per fer Rajoy president (empri's la paraula que es vulgui un cop torturat el diccionari sense clemència), cal tenir una ètica molt particular; en concret la dels seus palmers originaris i els sobrevinguts. No cal fer l'inventari dels motius; per ja sabuts, l'editor no em dóna prou espai.

Aleshores, votar no és el que toca, ni ètic. "No és no". S'abusa massa del terme ètica; tots n'abusem. Reduïm el nostre discurs a pocs termes concloents però reiterats sense mesura ni límit: feixisme, nazi, franquisme, ètica, i, ara també, pàtria. Massa dramàtic, en el sentit teatral del terme.

Per què hem (han) arribat fins aquí? Perquè els polítics no saben fer política. No estem en mans de desaprensius per naturalesa ni de místics que no trepitgen a terra. Estem en mans d'incompetents, alguns dels quals a més tenen pocs escrúpols o (fan veure que) no han trencat mai un plat.

Un procediment democràtic adient, juntament amb una presa de decisió o proposta de presa de decisió després d'una ponderació assenyada dels elements en joc, hauria evitat arribar fins aquí.

De forma oportuna o intempestivament, el PSOE va fixar una determinada política, el ja famós "No és no", a través del seu màxim òrgan entre congressos, el comitè federal. Bé. I qui pot dir "No és potser" o "Del no, res"? Doncs el comitè federal. Òbviament.

Pels que veuen que les coses han canviat -amb raó o sense- s'imposa celebrar un altre comitè federal, estatutàriament - no oblidem que estem en la pàtria de la Brigada Aranzadi. Així, el pas següent és elemental: al comitè federal s'hi debat sense arguments ad hominem, si han canviat les circumstàncies i si aquest canvi força a canviar les estratègies ja adoptades.
Això és el que hauria hagut de fer un bon polític: modular la solució que es considera adient mitjançant un debat intern democràtic. Però en comptes d'això, batusses, fuetades creuades, acudits de taverna, retòrica de carboner.

No és el primer cop que un partit canvia de parer, d'opcions, fins i tot d'estratègies i de fonaments ideològics. La censura no ve pel canvi, ve pel nyap amb nocturnitat amb el qual es va dur a terme.

El PSOE ha demostrat ser un partit conservador, molt conservador, allunyat de la modernitat democràtica; és a dir, de la deliberació

El PSOE ha demostrat ser un partit conservador, molt conservador, allunyat de la modernitat democràtica; és a dir, de la deliberació; allunyat de la ciutadania i del seu radi d'acció forçosament renovat: els joves urbans i les classes mitjanes urbanes, culturalment progressistes. Es queda amb un electorat envellit, provincià i en bona mida rural, sense comptar amb les subvencions. Això, és coherent amb el patró dels que hi manen i sembla que hi manaran.

Bona gent que, en general, no ha sentit a parlar de dos referents del socialisme democràtic, Pierre Mendès-France i Willy Brandt. Tots dos han passat a la Història, a la Història amb majúscules, fent el que tocava fer quan tocava fer-ho i marxant quan no tocava fer el que els imposaven fer. Aquests dos polítics, sí que són referents ètics, de cap a peus.

De moment, als altres només els queda el solar.